L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (13)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Continuació)

—Amb prou feines havia acabat aquestes paraules, el temple s'enfosqueix, una llum més brillant que la del dia envolta la porta del santuari. Una veu que sembla sortir-ne, i que ressona en tota la profunditat de l'edifici, s'expressa així:

—La teva pregària, Idames, ha estat escoltada; el cel recompensarà el teu amor per als homes i les obres del Creador, revelant-te la història dels segles futurs. Idames, lliura el teu cor a la joia; la terra renaixerà més brillant que a la seva primavera. Els seus destins estan lligats a l'existència d'un sol home que es diu Omegar, i que ha d'arribar demà de l'Orient a aquests llocs. Els teus companys i tu el conduireu pels aires fins a costes llunyanes. Un llibre dipositat al santuari d’aquest temple t’indicarà a quina contrada has d’aterrar, i quins són els propòsits del Senyor. Però no l’obriràs fins al moment en què començaràs a  navegar per la plana de l'aire.

—Després que la veu hagués deixat de parlar, els llums que brillaven a la porta del santuari es van apagar, i el temple va reaparèixer en el seu estat natural.

—M'agradaria —va continuar Palemos— descriure’t els entusiasmes d'Idames, i com va canviar a aquestes paraules en un altre home. Ja no era aquell vell aclaparat pel pes dels anys i de les penes. La seva figura havia adquirit grandesa i majestuositat, les seves arrugues s'havien gairebé esborrat. La flama de l'alegria espurnejava dins els seus ulls, no ens havia pas deixat i amb prou feines no el podíem reconèixer. Camina amb grans passos cap al santuari la porta del qual s'obre tota sola, hi agafa el llibre que conté els nostres destins. D’allà estant, sense perdre un sol instant, ens porta als tallers on s'apleguen els globus aeris. Hi tria una nau notable per la seva grandesa, per l'elegància de les seves formes i la bellesa de les pintures que l'adornen.

—Aleshores Idames ens va dir:

—Estimats companys, no us faré pas la injúria de preguntar-vos si esteu disposats a seguir-me. Quan no heu escoltat les ordres de Déu, qui de vosaltres rebutjarà l'honor d’ésser els ministres dels seus designis i d'una revolució que omplirà de dies feliços la vostra vellesa, i farà encara la felicitat de les generacions futures? Oh amics meus, quina feina més sublim ens han confiat! hi vull dedicar la meva vida. Sento renéixer a les meves venes l’ardor bullent de la meva joventut, i us donaré l’exemple de la constància i del coratge. Així veurem la dolça primavera, la natura bella i fecunda tal com la van conèixer els nostres pares. Déu mateix ens ho va prometre, acabeu de sentir la seva veu. Encara en teniu com a garant l'arribada d'aquell jove que nosaltres esperem d'Orient. Apreneu, estimats companys, que aquest Omegar a qui estan lligats els destins de la terra és l'últim dels fills dels nostres sobirans, aquell el naixement del qual va sorprendre Europa, i que vaig veure al seu bressol. Apreneu que en aquella mateixa època la fama va divulgar que sota el seu regnat el gènere humà i la terra es regenerarien.

—Animats per aquest discurs d'Idames, tots jurem de seguir-lo, si cal, fins als confins de l'univers. De sobte comencem els preparatius del viatge; per a mi, demano anar a trobar-vos, i m'envien cap a vos.