Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
PRIMER CANT (Fi)
—Fa només uns quants dies —va dir Omegar— que la nostra sort ha canviat. Un terror invencible s'ha apoderat de les nostres ànimes; tot ens l’inspira, les nostres pors, els nostres plaers, els nostres discursos, el nostre silenci, la proximitat de la nit, el retorn del sol, les mateixes cures que prenem per anihilar-lo. Temem d’avançar en la vida com si els nostres mals haguessin d'augmentar contínuament. Els auguris terribles acaben per atemorir-nos. Aquesta nit ens han aparegut espectres sagnants, hem sentit en l'aire veus amenaçadores, aquest palau ens semblava encès: crec que el cel està irritat contra nostra.
—No us equivoqueu —li respon Adam—, heu comès una falta els remordiments de la qual us esquincen, i sé que esteu amenaçats d’una gran desgràcia; vinc a ensenyar-vos els mitjans d’escapar-vos-en, però cal que em parleu sense fingiment i que m'expliqueu la història de les vostres dissorts.
—Veniu —li diu Omegar— en un moment en què el meu cor oprimit anhela un consol. Jutgeu si desfogaré la meva ànima dins la vostra amb alegria: accepto totes les ajudes que em prometeu. Vaig cometre una acció que em retrec, de la qual em vull disculpar, que sempre tragino amb mi, però de la qual em crec finalment digne de perdó. Il·lumineu la meva consciència, estic disposat a fer la confessió de les meves faltes; us explicaré, si cal, la història de la meva vida, però molt em temo que em trobareu culpable.
—Si em coneguéssiu —li diu Adam—, sabríeu que he perdut el dret a ésser sever. La indulgència, que en els justos és una virtut, sempre serà un deure per a mi. Que la vostra ànima s'obri amb confiança: seré menys el vostre jutge que el vostre consol. Si no puc restaurar-vos la felicitat i la pau, us ensenyaré els mitjans per recuperar els béns que heu perduts.
Durant aquesta conversa, el pare dels homes s’ha fixat sovint en Sidèria. Els encants de la seva figura, la seva modèstia continguda, els seus cabells rossos surant sobre les seves espatlles, la noblesa de la seva estatura lleugera i majestuosa, li recordaven una dona estimada de la qual desconeixia el destí al sojorn de les ombres. Eva [10] tenia, com Sidèria, la frescor de la primavera de l’edat i, sobretot, el mateix pudor amable i commovedor quan en despertar-se Adam la veié al seu costat per primera vegada. Aquell instant feliç reapareix al seu pensament amb colors vius. S’entendreix i vessa llàgrimes.
L'aire venerable d'aquest vell, el coneixement que sembla posseir del secret dels cors, les llàgrimes que se li escapen, van guanyar la confiança d'Omegar, qui vol en aquest mateix moment explicar-li el motiu de les seves penes. Ja lluny del palau que no veien més, entraven en una gruta on semblava presidir el silenci. Omegar jutge aquest lloc com a adequat per rebre la seva confidència; s'asseu entre Sidèria i el pare dels homes, i es disposa a revelar-li els secrets de la seva vida. Tanmateix, la calma que regnava en l'aire convidava a donar orella atenta a la història d'Omegar. El sol començava a enlairar-se sobre l'horitzó, cap núvol no tapava l'atzur del firmament, i aquell dia era bonic per a la decadència del món.
[10] Eva: segons el Gènesi, la primera dona, creada per Déu a partir de la costella d’Adam, mare de Caín, Abel i Set.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada