L’últim home
Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
PRIMER CANT
Jo havia recorregut l’Àfrica, remuntat les ribes de la mar Roja i travessat Palestina. No sé quina inspiració secreta em va guiar; volia veure aquella ciutat superba on regnava Zenòbia [2] i, sobretot, el cau temible que hom creia habitat per la mort. Hi vaig anar acompanyat de diversos sirians. L'aspecte d'aquesta cova no tenia res que em fes por; la porta sempre oberta, ombrejada pels pàmpols d’una vinya silvestre, convidava el viatger a descansar sota la seva volta profunda; cap monstre en defensava l’entrada, el simple terror que en vetllava la custòdia la feia inaccessible.
Mentre la mirava amb un ull atent, vaig veure aparèixer al cim de la cova un home armat amb una torxa; els seus ulls eren vius i penetrants, el seu front majestuós semblava la seu de la pau; hom hauria dit que gaudia d'una calma perfecta, com si sempre hagués viscut al present, sense conèixer la por i l'esperança. Ignoro de quina manera em va comunicar els seus pensaments; però vaig entendre que em cridava en aquell lloc. M’hi vaig sentir atret per una força irresistible i sobtada. I, malgrat l’esglai i els crits dels sirians que em volien aturar, em vaig endinsar a la cova.
Hi vaig caminar una bona estona enmig d'espesses tenebres, jo mateix sorprès de la meva ardidesa, que anava creixent a mesura que avançava en aquell terrible lloc. Tot de cop perdo el control dels moviments del meu cos; els meus peus es neguen a obeir-me; quedo immòbil com una estàtua; l'aire que respirava se m'escapa; em va semblar que estava en el buit o vivint sense poder actuar, i gaudia d'un descans complet. Un plaer desconegut per l'home i tan deliciós que supera les més dolces voluptats! De sobte la nit que m’embolicava es dissipa; un dia pur m'il·lumina i veig els objectes que m'envolten.
Em trobo en un circ bastit amb la pedra de les roques més dures, enfront d'un tron de safir, semblant, per la forma, al famós trípode de les sacerdotesses d'Apol·lo [3]. Aquest tron està coronat per núvols d'or i atzur els quals un poder invisible manté suspesos; una flama immòbil i sense fum brilla en un nombre infinit de torxes; les parets del circ estan cobertes de miralls màgics on l'ull que s'hi capbussa veu un immens horitzó. A la meva dreta, al peu d'una columna de diamant, hi ha encadenat un vell robust que té les espatlles mutilades i que mira amb dolor els bocins d'un rellotge trencat i dues ales sagnants esteses a terra.
[1] Palmira: nom donat pels grecs a Tadmor (l’actual Tadmur), antiga ciutat estat del desert siroaràbic. Documentada ja el segon mil·lenni aC, fou fortificada per Salomó (Palmira 950 aC) i fou centre comercial important d’Orient i Occident a partir del segle III aC. De població semítica, aramea sobretot, es basava en l’organització tribal i era governada per un cap elegit. Conquerida per Tiberi (14-37) i sotmesa al governador de Síria, fou anomenada Hadriana Palmira (129) i esdevingué colònia romana (Palmira 215) sota Caracal·la.
[2] Zenòbia: reina de Palmira (267/268-272), anomenada Bathzabbai en les fonts de Palmira i Septimia Zenobia en les llatines. Filla d’Antíoc, esposà el rei Odainath, l’assassinat del qual, i el del seu primogènit Herodià, segurament ordenà. A partir d’aleshores actuà com a regent durant la minoritat del seu fill Wahballat (o Vaballathus). La seva política exterior fou eminentment expansionista (penetració a l’Àsia Menor el 270 i invasió d’Egipte el 271), fet que li valgué el control de Síria. Batuda, però, per l’emperador Aurelià (272), salvà la vida acusant els seus consellers. Fou portada en triomf a Roma (274), i al cap d’uns quants anys es casà amb un senador. Considerada pels autors llatins una segona Cleòpatra, Zenòbia entrà en la llegenda àrab com la reina assassina al-Zabba’.
[3] trípode de les sacerdotesses d’Apol·lo: tres peus d’or
on s’asseia la Pítia o Pitonissa, la profetessa i sacerdotessa de l’oracle del
temple d’Apol·lo a Delfos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada