L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (3)

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

PRIMER CANT (Continuació)

Tan aviat com la veu em va ensenyar que veia, en Omegar i Sidèria, les restes precioses del gènere humà, em vaig sentir commogut com un viatger que descobreix, sota munts d'esbarzers, l’última resta d'una ciutat famosa: els vaig mirar per torns amb un ull àvid. Quan Omegar absorbia la meva atenció, em penedia de no donar-la a Sidèria, i hauria volgut reunir-los tots dos en un únic i mateix esguard. Jo ja començava a estimar-los, llur tristesa m’afligia i, encuriosit per conèixer-ne la causa, vaig invocar l'esperit celestial en aquests termes:

—Oh tu que em fas ser testimoni de l'última edat de la terra, t’agraeixo d’haver-me escollit per celebrar Omegar i Sidèria, hi vull dedicar la resta dels meus dies! Inspira’m amb el teu esperit i els teus pensaments, aboca a la meva ànima el foc dels profetes i dona a la meva veu els accents orgullosos de la trompeta. Però què estic dient? Em caldran els teus ajuts per fer-me escoltar pels homes quan els ensenyi quins seran un dia els destins de la terra i de llurs descendents! Ah! si la sort d'objectes tan estimats ha preocupat algun cop el seu cor sensible, si han estimat a la terra la dolça pàtria que els va nodrir, si l'esperança de viure en llur posteritat els ha consolat d’ésser mortals, vindran a preguntar-me aquesta història, passaran els dies escoltant-la i jo no em cansaré mai de repetir-la.

—Tanmateix, oh tu, a qui invoco! ensenya’m la causa dels dolors d'Omegar i Sidèria. Tan joves, coneixerien l’infortuni! la desgràcia perseguirà, doncs, els homes de totes les races, fins a llurs últims fills, i, com llurs pares, regaran la terra amb llurs llàgrimes!

Mentre invocava l'esperit celestial que presideix el futur, Omegar, Sidèria i el palau que habiten desapareixen. Al seu lloc veig sorgir una illa envoltada d'una aigua fangosa i tranquil·la, coberta de sofre i de betum, i tan a prop de les portes dels inferns, que des d’aquest trist lloc l'ull les distingia sense dificultat: la llum del firmament i dels astres no hi penetrava pas; estava il·luminada per focs foscos que s’exhalaven constantment de les seves entranyes ardents; la dolça vegetació no hi creixia mai; hom no hi trobava cap ésser vivent, ni tan sols mussols i serps que en fugissin.

Aquesta illa solitària no tenia cap altre habitant que un vell infeliç la presència del qual inspirava el respecte i la pietat. Allà, per expiar una falta que havia comès, el cel l’havia condemnat a veure entrar als inferns tots els homes culpables, suplici que va patir des del naixement del món i que per a ell no havia perdut res de la seva vivacitat. Quan sentia girar les portes infernals sobre llurs frontisses, tot el seu cos tremolava, els seus cabells blancs s’eriçaven, es movia per fugir i girar el cap; però una força invencible el mantenia immòbil, es quedava corbat amb els ulls clavats sobre la víctima tremolant, fins al moment que els dimonis la llençaven als focs devoradors.

Aquest vell venerable era Adam [6], el primer pare dels homes, relegat en aquesta illa per la justícia divina; ell fou, per la seva desobediència, l'autor dels crims de la seva raça. Déu, per castigar-l’en, volia que veiés els càstigs de la seva culpable posteritat a la qual havia causat la desgràcia. Sense saber quant de temps havia de durar aquest calvari, havia esperat, durant segles i dia rere dia, la seva deslliurança, que no arribava mai. Estava tan cansat de desitjar-la, que ja no tenia més força per formular desitjos i que patia les seves penes com si les hagués de suportar per sempre. En el moment en què l'esperança apagada en el seu cor havia deixat d’endolcir-les, veu, en la llunyania, un núvol lleuger que, més ràpid que el vent, ve fins a ell, s'atura i del qual surt l’àngel lturiel [7], el mateix que sota els bressols florits de l'Edèn [8] li va portar les ordres del Creador.

---

[6] Adam: segons el Gènesi, el primer home creat per Déu amb fang i col·locat al paradís terrenal o edèn, d’on fou expulsat juntament amb la seva muller Eva per culpa d’haver desobeït Déu, que els havia prohibit de menjar la fruita de l’arbre del bé i del mal.

[7] Ituriel: àngel que apareix al poema èpic El paradís perdut de John Milton (1608-1674), encarregat, amb Zefon, per l’arcàngel Gabriel de trobar Satanàs, que corre per l’edèn.

[8] Edèn: Indret on, segons la narració del Gènesi, hi hagué el paradís terrenal, anomenat també jardí de l’Edèn. La tradició siríaca oriental el localitza a la Mesopotàmia.