Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
PRIMER CANT (Continuació)
Llavors, Omegar i Sidèria, que des de feia uns dies s’havien sumit en una fosca melancolia, sortien de llur casa. Aquella nit, aterrits per sinistres presagis, havien estat incapaços de lliurar-se a les dolçors del son: havien vist espectres cruels, coberts de sang, passejar-se en llur palau; havien vist flames serpentejant al seu voltant; havien sentit gemecs afrosos que sortien de la terra. Venien als primers raigs de sol a tranquil·litzar les seves ànimes inquietes i a pouar de l’espectacle de la natura que es desperta la calma que necessitaven.
Encara que Adam, desterrat a una illa a les portes dels inferns, no havia deixat de patir durant molts segles, i que encara tenia la por de tornar a començar una durada similar de la mateixa tortura, a la mera vista d'un home oblida les seves penes. Parlarà als seus descendents, als seus fills dels quals és el primer pare, als seus semblants, que no ha vist vivents des que va abandonar la terra. Quin moment per a ell, si la seva gentilesa no estigués pertorbada pel cruel ministeri que se li ha encarregat, si pogués donar nom i abraçar els seus fills, si Déu, qui l'inspira, no li prohibís de donar-se a conèixer!
Omegar se sorprèn amb l'aparició d’aquest desconegut en la solitud que vivia només amb Sidèria, i que el viatger no havia visitat mai. L’arribada d'aquest vell els és un auguri favorable; ells pensen que és Déu qui els envia un consol: llurs negres penes s’esvaeixen; recuperen la seguretat que els havia abandonats; feliç influència dels homes en llurs semblants! Dos malaurats es troben: fins i tot abans que es parlin, ja estan consolats!
Adam saluda Omegar i Sidèria, i, trencant ell primer el silenci, els diu:
—Que la pau del cel sigui amb vosaltres, que es digni omplir-vos de les seves benediccions, que us doni la voluntat d'obeir els seus manaments i el coratge de suportar la desgràcia! Aquests són els vots que us fa un vell desgraciat que us estima molt i el qual també estimaríeu si el coneguéssiu.
—Respectable desconegut —respon Omegar—, ja heu guanyat aquest amor que sembleu desitjar. Tan bon punt us heu presentat als nostres ulls, ens ha semblat que el cel ens enviava un pare; un raig d'alegria ha entrat en els nostres cors entristits, creiem que la felicitat torna a habitar entre nosaltres.
—La felicitat —respon el pare dels homes—, ai las! és estranya sobre la terra; és al cel on l'hem de buscar, i aquesta mateixa felicitat costa sovint penes cruels i grans sacrificis. Tanmateix, puc preguntar-vos quins són els vostres dolors? Son horribles si igualen les meves llargues desgràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada