L’últim home
Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
PRIMER CANT (Continuació)
En aquest aspecte, sorprès, fora de si, el pare dels homes vol parlar i la seva boca expressa només sons inarticulats. La seva ànima està en un tumult universal: com més vol moderar els moviments, més la seva agitació augmenta la violència dels seus esforços, l'aclapara; sembla de vegades com estúpid, els seus ulls estan perduts, tot el seu cos tremola i fremeix; finalment torna en si i descansa com si hagués patit un llarg cansament, i tan bon punt pot parlar, diu a l'àngel:
—Em sembla que sou aquell esperit celestial que de vegades es dignava a visitar-me al jardí terrenal. Oh que he patit des d'aquells dies feliços! s’ha escolat una eternitat. Veniu a anunciar-me el final dels meus dolors?
Amb aquestes paraules s’interromp bruscament per precipitar la resposta de l'àngel, té la boca oberta, no s’atreveix a fer cap moviment per por de perdre algunes de les seves paraules.
—Jo vinc —li va dir el missatger del cel— a conduir-te a la terra, on l'Altíssim et crida per acomplir designis que ha de revelar al teu esperit, abocant-hi llums sobrenaturals. De l'èxit de la teva missió dependrà el teu alliberament, que arribarà el mateix dia de la destrucció de la Terra; la resta m’és desconeguda. Només et diré que es prepara una gran revolució [9]: diversos moviments agiten el cel, el Senyor ha sortit del seu repòs; ha escampat per l'univers legions d'àngels que només esperen el seu senyal per acomplir les seves ordres, i que en aquest moment omplen, per llur immens nombre, tot l'espai creat, des del santuari on resideix la divinitat fins a les portes del no-res.
Ituriel va deixar de parlar, i el pare dels homes, penjat a la seva boca, encara l’escolta: cada paraula de l'àngel acaba d’abeurar la seva ànima d’esperança i de joia; se sent renéixer.
—Oh dia tres cops feliç! —exclama—, beneït sigui aquell qui ve en nom de l'Altíssim a portar-me les seves ordres divines! M'he de creure les vostres promeses? Carai! tornaré a veure la volta del cel! Tornaré a veure aquell astre de foc que escampa en grans ones la llum de la qual els meus ulls han estat privats durant tants de segles! Tornaré a veure l'astre de la nit, que era per a mi la torxa nupcial! Tornaré a veure els meus fills i la dolça vegetació! Escoltaré la paraula de l'home!
Després d'aquestes paraules, Adam s’agenolla als peus de l'àngel, els hi abraça i hi roman força estona agafat; la seva ànima no és suficient per als nous sentiments que experimenta alhora; se'n veu oprimit fins al moment en què les llàgrimes obren un passadís com una rosada abundant i alleugen la seva alegria. Llavors s'aixeca i continua així:
—Conduïu-me —va dir a l'àngel— a qualsevol lloc que vulgueu; hi trobaré la felicitat, sempre que estigui lluny d'aquesta illa execrable. Oh! que no hi pugui tornar mai! Hi veia passar per davant meu tots els culpables condemnats als càstigs eterns, i que maleïen davant meu llur primer pare i el dia de llur naixement; hi veia obrir les portes de l'infern el soroll de les quals ressonarà durant molt de temps a les meves orelles i, quan estaven obertes, sentia els gemecs i els crits que sortien d'aquest lloc de tortura; de vegades n’he vist les flames; oh! que aquestes terribles escenes no s'ofereixin mai més als meus ulls! us conjuro, oh alliberador meu, sortim d'aquesta illa de seguit, agafem el camí més curt, prenem la ruta dels aires.
La seva pregària és contestada: l'àngel Ituriel l'embolcalla en un núvol fosc que l'amaga i, sense perdre un moment, el transporta pel mig dels aires; travessen ràpidament les planes etèries i descendeixen sobre l'Imperi francès, no gaire lluny de la llar d’Omegar.
—Heu-te ací —va dir l'àngel al pare dels homes— sobre la terra on vas ésser creat. Si no vols repetir segles de turment ni retornar a l'illa d'on venies, acaba sortosament la missió que el Senyor et confiarà.
Amb aquestes paraules, l'àngel desapareix dels seus ulls i el núvol que mantenia velat el pare dels homes es dissipa immediatament.
[9] una gran revolució: referència a la Revolució francesa, període de la història de França (des de la formació dels Estats Generals, 5 de maig de 1789, fins al cop d’estat del 18 de brumari, 1799) que provocà la caiguda de l’Antic Règim i la presa del poder polític per part de la burgesia, i que Cousin de Grainville, sacerdot constitucional i revolucionari jacobí, patí amb totes les seves contradiccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada