L’últim home
Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
PRIMER CANT (Continuació)
Tan bon punt Adam va reconèixer la terra, que, en l’entusiasme de la seva alegria, es llança sobre seu; li fa un petó, la prem amb el seu pit, els seus llavis, els seus braços que estén per la seva superfície.
—Oh pàtria meva! —va dir—; oh el meu primer sojorn! ets tu a qui toco!
Aleshores, impacient per veure-la, s’aixeca ràpidament i fa al seu voltant unes llambregades àvides. El sol començava la seva cursa. Amb quina sorpresa el pare dels humans és trasbalsat quan veu les planes i les muntanyes despullades de vegetació, estèrils i nues com un roquerar; els arbres degenerats i coberts amb una escorça blanquinosa; el sol, la llum del qual era afeblida, fer sobre aquests objectes un dia pàl·lid i ombrívol! No era pas l'hivern i les seves gelades que escampaven aquest horror a la natura. Fins a aquesta estació cruel, havia conservat una bellesa ferrenya i aquell vigor que promet una fecunditat imminent; però la terra havia patit el destí comú. Després d’haver lluitat durant segles contra els esforços del temps i dels homes que l’havien esgotat, portava les tristes marques de la seva caducitat.
Com un fill que una llarga absència ha separat de la seva mare encara jove i que, en retrobar-la doblegada sota el pes dels anys, sent, davant d’aquesta visió, que se li encongeix el cor de tristesa i la besa amagant-li les seves llàgrimes; semblantment el pare dels humans no pot esguardar sense dolor aquesta decadència de la terra.
—Oh terra —va dir— que t’he vist sortir tan bella de les mans del Creador! què han esdevingut els teus turons somrients, els teus prats esmaltats de flors i els teus fogars de vegetació? No ets res més que una immensa ruïna; la vellesa ha empal·lidit el front del sol mateix, la brillantor del qual semblava immortal; en suporto les mirades.
Després d’aquests mots calla com colpit per grans pensaments que l’amoïnen; aviat, alçant les seves mans cap al cel, exclama:
—Oh vos la joventut del qual sobreviu les vostres obres, la vostra glòria m'aclapara! Que l'home és petit i que un Déu sembla gran enmig de les runes del mon! Sou l'únic ésser i no veig ningú més que vos en l’univers!
El pare dels homes, en retre aquest homenatge al Senyor, viu una revolució sobtada; sent una flama divina escalfar-li el cor: es commou, es trasbalsa; és Déu qui es comunica amb ell per instruir-lo sobre l'objecte de la seva missió. No ve pas a oferir-se als seus ulls sota una forma sensible; investeix la seva ànima amb una llum interior i li parla sense l'ajuda dels sentits. Adam, recollit en un silenci religiós, escolta amb respecte l'àrbitre suprem de la seva sort i promet d’obeir les seves ordres sobiranes. Enviat vers Omegar, ha d’exigir-li, en nom de l'Altíssim, el sacrifici més penible que hom pugui obtenir del cor humà, sense emprar altre mitjà que l'eloqüència i la persuasió.
Adam s’espanta per la magnitud de l'empresa; el seu front ennuvolat expressa la preocupació que l'agita.
—Ah! —va dir— tornaré a les portes dels inferns; hi començaré una nova revolució de segles i turments. Ai! jo que vaig ser creat per Déu sota els ulls dels seus àngels; vaig violar el més fàcil dels manaments i obtindria d'un jove feble i més imperfecte les virtuts que em falten!
El pare dels homes, entristit, alça les mans suplicants al cel i prega Déu, que commou els cors quan li plau, que prepari el d'Omegar per a l'obediència.
Després, guiat per una inspiració secreta i divina, avança sobre la terra, on aviat el palau habitat per Omegar es presenta als seus ulls.
S'acosta el moment que col·locarà al cel el pare dels homes, o el retornarà a les portes de l'infern. S’inquieta, se li encongeix el cor, amb prou feines pot caminar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada