ERA ELL!

Feia gairebé un any que hagués pogut sentir, cada matí cap a dos quarts de vuit, l’acostament del trepig dels meus passos i la meva mirada interrogativa. Però no, era un objecte que no semblava pas destinat a sentir mai res ni a ningú, i molt menys a pensar el meu pensament: qui l’havia deixat allí? quant temps feia d’això? a qui anava destinat el missatge que contenia? i de quin missatge es tractava? 

Hi hagué un dia, però, que un animal o algú que el collí per a observar-lo amb més deteniment, el deixà girat entre d’altres de semblants. Passà un dia, en passaren dos, tres i quatre, sense que el trobés ni el veiés en el lloc habitual a l'hora habitual, fins al punt que ja començava a dubtar fins i tot de si el buscava al lloc de sempre. O potser algú, menys escrupolós que jo amb els missatges per a altri, se l'havia endut? O potser el destinatari mateix del missatge? Fou al cinquè dia que se m’acudí d'ajupir-me, al lloc que em semblava el seu, a observar-ne un que hi mostrava certa retirada, però amb l’esquena sense la simbologia blanca que l’havia delatat tant de temps: el vaig girar i, certament, era ell, així que, aquest cop, me'l vaig posar a la butxaca de la jaqueta, malgrat les seves mesures -quilo cent trenta grams de pes, 15x10x6 cm les seves dimensions-, i me'l vaig endur cap a casa. 

Ja fa gairebé un mes que podria tornar a sentir els meus passos, la meva mirada i el meu pensament, si sentir fos una de les moltes capacitats que potser té, qui ho sap! Pel que fa a mi, ara el veig cada dia sense patir per si m’equivoco d’indret o per si algú el gira de nou: però m'he estimat més de fer públic el seu missatge -perquè parlar sí que parla- i em fa que aquest no era per a mi, i que hi podria haver algú, doncs, que encara l’estigués buscant o esperant. 

S'ha d'ésser molt curós amb els missatges adreçats a altres, encara que provinguin d'un roc missatger anònim!