Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT XXVI
Les galtes de la deessa brillaven ben vermelles
(penso que el rom li havia pujat
a la corona) i em va parlar
en un to molt melancòlic:
“Em vaig fent vella. Vaig néixer
el dia de la fundació d'Hamburg.
La meva mare era la reina dels eglefins
aquí a la desembocadura de l'Elba.
El meu pare va ésser un gran monarca,
es deia Carlemany [1],
i encara era més poderós i més savi
que Frederic el Gran de Prússia [2].
A Aquisgrà hi ha el seient en què
va seure el dia de la coronació;
l’altre, el que feia servir a la nit,
la meva bona mare el va heretar.
La meva mare me’l va llegar,
és un moble d’aspecte modest,
però encara que Rothschild [3]
m'oferís
tots els seus diners, jo no l’hi vendria.
Veus, allà al racó hi ha
una butaca vella, la pell
del respatller esquinçada,
el coixí rosegat per les arnes.
Doncs ara acosta-t’hi i aixeca
el coixí de la cadira,
llavors observa-hi una obertura rodona
que conté un calderí.
Es tracta d’un calderó màgic en el qual
es preparen els poders màgics,
i si poses el teu cap al forat,
llavors podràs veure el futur.
Hi veuràs el futur d'Alemanya
com fantasmes que voletegen,
però no t’esgarrifis si d’aquest caos
t’arriben els miasmes!”
Això va dir i va riure estranyament,
però no em vaig espantar,
sinó que, encuriosit, em vaig afanyar
a posar el cap al terrible forat.
No diré el que vaig veure,
vaig prometre callar. Amb prou
feines se’m permet dir:
Oh Déu! el que vaig olorar!
Encara penso amb fàstic en
aquelles menyspreables i maleïdes
olors preliminars, semblantment a
una barreja de col passada i cuir de Rússia [4].
Les olors que en pujaven
eren terribles, oh Déu!
Era com buidar els fems
de trenta-sis comunes [5].
Sé molt bé el que va dir Saint−Just [6]
fa temps al Comitè de Salvació Pública [7]:
No es cura la malaltia greu
amb oli de roses i mesc.
Però aquesta olor de futur alemany
superava de molt
el que el meu nas podia ensumar;
no vaig poder aguantar-ho més.
Vaig perdre el sentit i quan vaig obrir
els ulls de nou, encara estava assegut al costat
de la deessa, recolzant el meu cap
sobre el seu pit tan ample.
Els seus ulls parpellejaven, la seva boca cremava,
les seves fosses nasals bategaven,
com una bacant va abraçar el poeta i va cantar
amb un èxtasi terriblement salvatge:
“Un monarca hi ha a Thule [8]
Llavors li venen pensaments
amb prou feines sospitats,
llavors és capaç de decretar
que et busquin a tu, fill meu.
No vagis cap al nord i ves amb compte
amb aquell rei de Thule,
compte amb els gendarmes i la policia,
i amb tota l’escola històrica [9].
Queda't amb mi a Hamburg, t'estimo,
beurem i menjarem
el vi i les ostres del present,
i oblidarem el fosc futur.
Posa-hi la tapadora! perquè la
mala olor no ens pertorbi l’alegria.
T'estimo com cap dona
no ha estimat mai cap poeta alemany!
Et beso i sento com
em captiva el teu geni;
una meravellosa embriaguesa
s’ha emparat de la meva ànima.
Tinc la sensació d’escoltar
els serenos cantant al carrer.
Són himeneus, música nupcial,
dolç company meu de plaer!
Ara també arriben els criats a cavall
amb moltes torxes enceses,
ballen honorablement el ball de les torxes,
salten i boten i es belluguen.
Arriba l’alt i savi Senat,
arriba el Consell de la gent gran;
l’Alcalde s'aclareix la gola
i vol fer un discurs.
Apareix amb un uniforme brillant
el Cos de diplomàtics;
ofereixen les seves felicitacions
en nom dels països veïns.
Arriba la Diputació espiritual,
rabins i pastors,
però ai! Hoffman [10] hi
arriba també
amb les seves tisores de censor!
Les tisores dringuen a la seva mà,
el salvatge company s’adreça
cap al teu cos, et fa un tall a la carn,
i era el millor bocí.”
[1]
Carlemany: vegeu nota 1 del Capítol 3. Hom
atribueix a Carlemany la fundació mítica d’Hamburg, el qual hauria construït a
principis del segle IX entre l’Elba i l’Alster un castell i una església, a
redós dels quals hauria sorgit la ciutat.
[2]
Frederic II el Gran de Prússia
(1712-1786): rei de Prússia (1740-1786), il·lustrat de cultura francesa, era
músic, arquitecte i, sobretot, escriptor polític, i equiparà Prússia a d’altres
monarquies europees.
[3] Rothschild: família
de banquers i financers jueus, originària de Frankfurt, que constituí una gran
potència econòmica durant el segle XIX.
[4] cuir o pell de Rússia: pell adobada, amarada dins aigua amb farina de sègol en fermentació, fregada després amb una decocció d'escorça de saüc i impregnada d'un oli empireumàtic procedent de l'escorça de bedoll, que li dona una olor agradable i permanent.
[5] trenta-sis comunes: després de la caiguda de Napoleó, els països
alemanys quedaren dividits en trenta-sis estats feudals.
[6]
Louis Antoine Léon Saint-Just (1767-1794):
polític francès, diputat d’un radicalisme extremat, a la Convenció (1792), i
fervent partidari de Robespierre, formà part del Comitè de Salvació Pública
(1793-94), des d’on propugnà una política de terror. Plenament lliurat a la
revolució, actuà amb decisió contra Hébert i Danton, i inicià una política de
reformes socials que confiscaven els béns dels sospitosos per a donar-los als
indigents. En produir-se la reacció termidoriana, fou guillotinat. Hom li
atribueix la frase “No és amb mesc ni aigua de roses com pot curar-se la gran malaltia
social”.
[7]
Comitè de Salvació Pública: òrgan de govern
col·lectiu que regí França de l’abril del 1793 al juliol del 1794; acabà
imposant dictatorialment la voluntat revolucionària de París a la resta del
territori: contra la crisi econòmica, extremà el racionament, el control dels
preus i l’eliminació dels acaparadors; contra els enemics interiors, practicà
el règim del terror (execució de contrarevolucionaris, dantonistes,
hebertistes), suprimí les llibertats de culte i de premsa, portà a cap la descristianització,
implantà el calendari revolucionari i el culte a la deessa Raó, i, sobretot, en
un intent de centralització absoluta, encarregà a un centenar de representants
la missió d’imposar la seva política als departaments; contra els enemics de l’exterior
que havien envaït França, portà a cap la mobilització general, la fabricació
d’armaments, l’organització dels exèrcits, tots els quals fets permeteren de
redreçar la situació i d’emprendre la quarta etapa, victoriosa, de la guerra.
[8] Un monarca hi ha a Thule: "Un monarca hi havia a Thule" és com comença el poema El rei de Thule (traducció de Feliu Formosa), de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), escrit el 1774 i integrat més endavant a la tragèdia Faust, que ens situa en la llegendària illa de Thule, espècie d’Atlàntida, i que narra el comiat d’un antic rei, ja ancià i decrèpit, que es disposa a morir com un bon viking, bevent fins a l’últim instant.
[9]
escola històrica del dret: corrent doctrinal
sorgit a Alemanya al segle XIX, com a reacció contra el racionalisme de la
Il·lustració, còmplice d’un moviment codificador que pretenia unificar i sistematitzar els cossos
normatius, i que afirma que l’origen del dret s’ha de situar en l’evolució històrica
d’un determinat poble, romà en el cas de Savigny i alemany en el d’Eichhorn,
l’esperit del qual es manifestava originàriament en forma de costums i
tradicions.
[10] Friedrich Lorenz Hoffman: vegeu nota 6 del Capítol 22.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada