Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT XXIV
Com vaig pujar l’estreta escala
d’acer, no ho sabria dir;
potser els esperits invisibles
m’hi van enlairar.
Allí a la cambra d'Hammonia,
les hores em van passar volant.
La deessa em va confessar la simpatia
que sempre havia sentit per mi.
"Ja ho veus", va dir, "en temps passats,
el més estimat per a mi va ésser
el poeta que va cantar al Messies
amb la seva piadosa lira.
Sobre la calaixera encara hi ha
el bust del meu Klopstock [1],
encara que fa molts anys que només
em serveix com a capçal de l’adorn de cap.
Ara ets tu el meu preferit; penja
la teva imatge a la capçalera del llit;
i, ja ho veus, un llorer fresc
corona el marc del bell retrat.
Però que hagis renyat els meus fills
tan sovint, ho he de reconèixer,
de vegades m'ha ferit profundament;
que no torni a passar!
Tant de bo el temps t’hagi
curat de tanta dolenteria
i t’hagi atorgat una major tolerància
fins i tot vers els ximples.
Però, digues, com t'ha vingut al cap
de viatjar al nord en aquesta
època de l’any? El temps ara
ja és hivernal!”
“Oh deessa meva!”, vaig
respondre,
“dormen profundament en el fons
del cor humà pensaments que sovint
es desperten a l'hora inadequada.
Aparentment estava força bé,
però per dins estava ansiós
i l'anhel creixia cada dia.
M’enyorava molt.
L'aire francès, sempre tan lleuger,
va començar a oprimir-me;
em calia de recuperar l’alè aquí
a Alemanya per no ofegar-me.
Trobava a faltar l’olor de torba,
així com el fum del tabac alemany;
els meus peus tremolaven d'impaciència
per trepitjar terra alemanya.
Sospirava a la nit i desitjava
tornar a veure la vella [2],
que viu a la porta Dammtor;
i Loteta [3], que
hi viu a prop.
També aquell noble vell cavaller [4]
que sempre em renyava
i sempre m’emparà generosament,
ell també em provocà molts sospirs.
Volia tornar a escoltar
de la seva boca el “nen ximplet!”
que sempre ressonava
com a música en el meu cor.
Enyorava el fum blau
que s’enlairava de les xemeneies alemanyes,
els rossinyols de la Baixa Saxònia
i encara la pau de les fagedes.
Fins i tot enyorava els llocs,
aquelles estacions de patiment,
en què vaig arrossegar la creu de la joventut
i la meva corona d'espines.
Tenia ganes de plorar on abans
havia plorat les llàgrimes més amargues.
Em penso que aquest estúpid enyor
es diu amor a la pàtria!
No m'agrada parlar-ne; en el fons
només és una malaltia.
D’esperit tímid, sempre amago
la meva ferida al públic.
Em cau malament la púrria
que, per commoure els cors,
exhibeix el seu patriotisme
amb totes les seves llagues.
Són uns captaires desvergonyits
que només volen almoina.
Un cèntim de popularitat
per a Menzel [5] i
els seus suabis!
Oh deessa meva, avui m’has
trobat amb un estat d'ànim delicat;
estic una mica malalt, però em cuidaré
i em recuperaré ben aviat.
Sí, estic malalt i em podries
refrescar molt l'ànima
amb una bona tassa de te;
barreja-hi, però, una mica de rom.”
[1]
Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803): poeta alemany, autor de Der
Messias, poema en 20.000 versos, en el qual, damunt l’acció èpica i la descripció
de les figures, domina un lirisme optimista i exultant que influí Goethe,
Schiller i Hölderlin.
[2] la vella: Heine es refereix a la seva mare, vegeu nota 1 del Capítol 20.
[3] Loteta, de Carloteta: així afectuosament anomena Heine la seva germana Charlotte Heine (1800-1899).
[4]
aquell noble vell cavaller: Salomon Heine (1767-1844), comerciant i banquer
alemany, oncle del poeta, de qui fou benefactor i mecenes.
[5]
Wolfgang
Menzel: vegeu nota 5 del Capítol 4.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada