Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT XXV
La deessa em va fer te
i m’hi va abocar rom;
ella, en canvi, prengué el rom
i el gaudí sense te.
Va recolzar el seu cap a la meva espatlla
(la corona mural, la gorra,
hi va quedar una mica arrugada)
i va dir amb un to amable:
“De vegades m'amoïnava pensar
que vivies en la immoral
París sense cap control
entre aquells francesos frívols.
Que hi volteges i ni tan sols
no tens al teu costat
un editor alemany lleial que
et previngui i et guiï com a mentor.
I la temptació hi és tan gran,
hi ha tantes sílfides
malsanes, i és tan fàcil
perdre la pau interior.
No te’n tornis i queda’t amb nosaltres;
aquí regeixen encara la disciplina i el bon costum,
i floreixen força plaers tranquils
també aquí entre nosaltres.
Queda't amb nosaltres a Alemanya,
ara t’agradarà més que abans;
estem avançant, segur que tu mateix
has notat el nostre progrés.
Fins i tot la censura ja no és tan estricta,
Hoffman [1] és
cada cop més gran i més tou,
i ja no guixa amb ira juvenil
els teus “Quadres de viatges” [2].
Tu mateix ets més gran i més tou ara,
i t’adequaràs a moltes coses
i fins i tot esguardaràs el passat
amb uns ulls millors.
Sí, que abans estiguéssim tan malament,
a Alemanya, és una exageració;
hom podia escapar de la servitud,
com en l’antiga a Roma, per autoimmolació.
El poble gaudia de llibertat de pensament,
just era per a les grans masses,
la restricció només afectava el petit nombre
d’aquells que pretenien d’imprimir-lo.
L'arbitrarietat sense llei no va regnar mai,
ni el pitjor demagog no fou privat mai
de l’escarapel·la estatal
sense una sentència judicial.
No s’ha estat mai tan malament a Alemanya
malgrat més d’un destret momentani;
creu-me, no s'ha mort mai ningú de gana
en una presó alemanya.
En el passat van florir
algunes belles manifestacions
de la fe i de l’hospitalitat;
ara regnen només el dubte, la negació.
La llibertat pràctica exterior
acabarà algun dia amb l’ideal
que portem al nostre pit.
Era tan pur com el somni dels lliris [3]!
També la nostra bonica poesia
s’extingirà, ja està una mica
apagada; amb altres reis morirà,
doncs, el rei moro de Freiligrath [4].
El nets menjaran i beuran prou,
però no en silenci tranquil;
una peça d’espectacle ressona,
l'idil·li arriba a la seva fi.
Ah, si poguessis callar, et desclouria
el llibre del destí,
et deixaria veure els temps venidors
en els meus miralls màgics.
El que no vaig mostrar mai als homes mortals
voldria ensenyar-t’ho a tu:
el futur de la teva pàtria.
Però, ai, no pots callar!”
“Déu meu, oh deessa!” vaig exclamar encantat,
“seria el meu plaer més gran,
deixa'm veure l'Alemanya del futur,
soc un home i discret.
Et faré tots els juraments
que et calguin
per prometre't el meu silenci,
digues-me, com vols que t’ho juri?”
Però ella va respondre: “Jura-m’ho
a la manera del pare Abraham [5]
tal com va fer jurar Elièzer [6]
quan aquest se’n va anar de viatge.
Aixeca’m la túnica i posa la teva mà
aquí sota dels meus malucs,
i jura'm discreció
en la paraula i els escrits!”
Quin moment més solemne! Jo estava
com si fos bufat per l’alè del passat
quan vaig fer el jurament
segons el costum dels antics patriarques.
Vaig aixecar la túnica de la deessa
i vaig posar la mà als seus malucs
prometent discreció
en la paraula i els escrits.
[1] Friedrich
Lorenz Hoffman: vegeu nota 6 del Capítol 22.
[2] “Quadres
de viatges”: vegeu nota 2 del Capítol 21.
[3]
somni dels lliris: els lliris son plantes habituals de parcs i jardins les
flors dels quals son peculiarment atractives als nostres ulls i simbòliques en
el subconscient; en general s’associen a emocions positives, a la calma,
l’alegria o a la puresa.
[4]
rei moro de Freiligrath: personatge del poema Der Mohrenfürst, “El
príncep moro”, d’aquest autor esmentat a la nota 14 del Capítol 11,
[5]
Abraham: patriarca, tingut pels hebreus com a progenitor a través del seu fill
Isaac, i també pels àrabs a través de l’altre fill Ismael.
[6] Elièzer de Damasc: criat d’Abraham esmentat amb
aquest nom al Gènesi (15, 2), de la Bíblia (BCI), el qual és emmenat per
Abraham a buscar una esposa per al seu fill Isaac. El jurament (Gènesi 24, 1-4)
és així: “Abraham ja era vell, carregat d’anys, i el Senyor l’havia omplert de
benediccions. Un dia va dir al servent més antic de casa seva,
l’administrador de tots els seus béns: -Posa la teva mà sota la meva
cuixa i et conjuraré pel Senyor, Déu del cel i de la terra, que no triïs
una dona per al meu fill Isaac entre les noies dels cananeus, amb qui ara
visc. Aniràs a buscar-li una muller del meu país i de la meva parentela.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada