Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT X
Just en sortir de Hagen es va fer de nit,
i vaig sentir una estranya esgarrifança
als budells. No em vaig poder escalfar
fins a arribar a Unna, a la fonda.
Hi vaig trobar una noia bonica
que amablement em va servir el ponx;
com la seda groga, els seus cabells arrissats,
els ulls suaus com la llum de la lluna.
Vaig tornar a sentir amb plaer
el parlar papissot de Westfàlia.
El ponx borbollà molts records dolços,
vaig pensar en els meus estimats germans,
amb els cars westfalians [1], amb qui
vaig beure tan sovint a Göttingen,
fins a corprendre’ns mútuament
i rodolar junts sota les taules!
Sempre els he estimat tant,
els cars i bons westfalians,
un poble tan ferm, tan segur, tan fidel,
sense esplendor ni presumpció.
Que esplèndids estaven en el mensur [1]
amb els seus cors de lleó!
Tocaven tan rectes, és a dir, tan precises,
llurs estocades de quarta [2] i de tercera [3]!
Esgrimeixen bé, beuen bé,
i quan et donen la mà
en una encaixada d’amistat, llavors ploren;
són roures sentimentals.
Que el cel et conservi, poble valent,
que beneeixi les teves llavors,
que et protegeixi de la guerra i la glòria,
d’herois i de gestes heroiques.
Que sempre regali als teus fills
un examen molt suau
i que les teves filles faci boniques
sota la còfia, amén!
[1] Durant el seu temps com estudiant de dret a la universitat de Göttingen, Heine s'havia unit a l’Associació de compatriotes de Westfàlia.
[2] mensur: esgrima acadèmica, practicada tradicionalment per algunes corporacions estudiantils i basada en una distància (mensur, “mesura”) fixa específica per a cadascun dels tiradors, ja que no els estava permès d’esquivar-se, apartar-se o perfilar-se, i en l’ús d’armes esmolades. No és ni un duel medieval mortal ni un esport modern inofensiu, sinó una manera tradicional d'entrenar i educar el caràcter i la personalitat, per la qual cosa, en un combat de mensur, no hi ha guanyador ni perdedor. Tanmateix, ambdós contendents acaben, això sí, amb nombroses cicatrius al cap i a la cara -considerades, d’altra banda, com a marques d’honor-, ja que els combatents s’esgrimeixen amb poca protecció, a la distància del braç i romanent al mateix lloc i intentant ferir les àrees desprotegides de la cara i el cap de l'oponent, ja que l'objectiu era suportar estoicament les lesions.
[3] quarta o posició de quarta: de les deu posicions d’esgrima pel que fa a la manera de disposar l'arma en l'espai, vuit de les quals numerades i les altres dues adjectivades, la quarta consisteix a tancar amb la fulla de l'arma la línia alta interna, en espasa i floret, o una línia interna qualsevol, en sabre, i posar la punta més amunt que la mà armada, en supinació.
[4] tercera o posició de tercera: de les deu posicions d’esgrima pel que fa a la manera de disposar l'arma en l'espai, vuit de les quals numerades i les altres dues adjectivades, la tercera consisteix a tancar amb la fulla de l'arma la línia alta externa, en floret i espasa, o una línia externa qualsevol, en sabre, i posar la punta més amunt que la mà armada, en pronació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada