Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT XV
Cau una pluja fina com un formigueig,
gelada punxa com les agulles de cosir.
Els cavalls mouen la cua amb tristesa,
xipollegen en els excrements i suen.
El postilló fa sonar el seu corn,
en conec l’antic senyal:
“Tres genets estan sortint a la porta!”
El meu estat d'ànim llangueix.
M’endormiscava i em vaig adormir,
i vet aquí! al final vaig somiar
que estava a la muntanya de la Meravella
amb l'emperador Barba-roja.
Ja no s'asseia en una cadira de pedra,
a la taula de pedra, com una imatge de pedra;
tampoc no semblava tan venerable
com hom sol imaginar.
Es passejava per les sales
xerrant amb mi íntimament.
Em mostrava, com un antiquari,
les seves curiositats i tresors.
A la Sala d'Armes em va explicar
com utilitzar la maça,
i d'unes espases va fregar el rovell
amb la seva pell d’ermini.
Va abastar un plomall de plomes de paó
i va anar desempolsegant
moltes armadures, molts cascs,
així com alguns cascos de punta.
També va treure la pols de la bandera,
i va dir: “El meu orgull més gran és
que encara cap arna no se n'hagi menjat la seda
i que no hi hagi cap corc al pal.”
I quan vam entrar a la sala
on estirats a terra dormien
molts milers de guerrers preparats per lluitar,
el vell digué amb plaer:
“Aquí hem de parlar i caminar amb compte,
que no despertéssim aquesta gent;
han passat cent anys més,
i avui és el dia de paga.”
I vet aquí! l'emperador es va acostar sigil·lós
als soldats adormits,
i d'amagat els va ficar a la butxaca
un ducat a cadascun.
Quan el vaig mirar meravellat,
em va parlar amb un somriure a la cara:
“Pago un ducat de soldada
a cada home al final de cada segle.”
A la sala on hi havia els cavalls
en fileres llargues i silencioses,
l'emperador s'hi va fregar les mans,
semblava estranyament satisfet.
Va comptar els cavalls, cap per cap,
i els va donar copets a les costelles;
comptava i recomptava, i movia
els seus llavis amb pressa ansiosa.
“No n’hi ha prou encara”,
va dir finalment malhumorat;
“tinc prou soldats i armes,
però encara em falten cavalls.
Vaig enviar tractants en cavalls
a tot el món a comprar-me
els millors cavalls
i ja en tinc una bona colla.
Esperaré fins a completar-ne el nombre,
llavors atacaré i alliberaré
la meva pàtria, el meu poble alemany,
que m’espera amb fidelitat.”
Així va parlar l'emperador, però jo vaig exclamar:
“Ataca ja, vell company,
ataca, i si no tens prou cavalls,
porta rucs en lloc seu.”
Barba-roja va respondre amb un somriure:
“No cal pressa per colpejar,
Roma no es va fer en un dia,
les coses bones necessiten un temps.
Qui no vingui avui, segur que vindrà demà,
el roure només creix a poc a poc, i
chi va piano, va sano [1],
fa el proverbi a l'Imperi romà.”
[1] qui va piano, va sano: refrany italià amb el significat d’“a poc a poc es va lluny”, “de mica en mica s’omple la pica”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada