Alemanya, un conte d’hivern
Heinrich Heine, 1844
CAPUT XIII
El sol va sortir prop de Paderborn
amb un gest molt descontent.
De fet, es dedica a un negoci malagraït:
il·lumina la terra estúpida!
Un cop il·luminat un costat
i portada amb pressa radiant
la seva llum a l’altre, el primer
mentrestant ja es va enfosquint.
La pedra rodola cap a Sísif [1],
la tina de les Danaides [2]
no s’omple mai, i el sol en va
il·lumina el globus terraqüi!
I quan es va aclarir la boira del matí,
llavors vaig veure dreta en el camí,
a la llum de l'alba, la imatge de l'home
aquell que fou clavat en creu.
M'omple de tristesa cada cop
la teva vista, pobre cosí meu [3],
tu que volies redimir el món,
insensat salvador de la humanitat!
Quina mala jugada et van fer
els senyors del sanedrí [4].
Qui et feu parlar tan despietadament
de l'església i de l'estat!
Per a dissort teva, la impremta
llavors encara no s’havia
inventat; hauries escrit un llibre
sobre les qüestions celestials.
El censor t'hauria ratllat
la lascívia que hi ha a la terra,
i la censura t’hauria protegit amorosament
en lloc d’ésser crucificat.
Oh! si només haguessis portat un text
diferent per al teu sermó de la muntanya [5],
tenies prou ment i talent,
i podies haver perdonat els piadosos!
Canviadors de monedes, banquers, fins i tot
els foragitares del temple [6] amb
el fuet.
Desgraciat il·lús, ara penges a la creu
com a lliçó d’escarment!
[1]
Sísif: personatge de la mitologia grega, que, pel fet d’haver enganyat o
desobeït els deus, apareix, ja a l’Odissea, condemnat per Zeus a
empènyer eternament fins al cim d’una muntanya una roca enorme que, un cop a
dalt, torna a rodolar sempre cap al fons (d’on el sentit de l’expressió un
treball de Sísif, equivalent a un esforç ardu i inútil).
[2]
danaide: cadascuna de les cinquanta filles de Dànaos. Es casaren amb els cinquanta
fills del seu oncle Egipte, per tal d’acomplir la venjança que llur pare
preparava contra aquest el seu germà. La mateixa nit de noces assassinaren
llurs marits, excepte Linceu, perdonat per Hipermnestra. Es casaren novament i
engendraren la raça dels Dànaus. Moriren a les mans venjatives de Linceu i, als
Inferns, foren condemnades a traginar cubells d’aigua amb la impossible missió
d’omplir una tina sense fons.
[3]
pobre cosí meu: Heine recorda la seva condició de jueu amb aquest tracte
familiar a Jesús. Jesús de Natzaret (4 aC-29 dC) és la personalitat central del cristianisme, de la qual derivà la
fundació de l’Església, que considera
Jesús com el Messies de l’Antic
Testament i al qual es refereix com a Jesucrist.
Sotmès a un procés per les autoritats religioses jueves, acusat de
blasfem, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats romanes, essent
governador Ponç Pilat, el qual el lliurà als jueus per tal d’evitar
pertorbacions de l’ordre públic. L’execució, en creu, tingué lloc als afores de
la ciutat de Jerusalem.
[4]
sanedrí: consell suprem dels jueus, òrgan judicial que jutjà Jesús.
[5] Sermó de la muntanya: segons l'Evangeli de Mateu (5-7) i l’Evangeli segons Lluc (6, 17-49), de la Bíblia (BCI), fou un sermó que pronuncià Jesús de Natzaret prop del 30 dC als seus deixebles i a una gran multitud. Potser el seu fragment més conegut és el de les Benaurances, que es troben a l'inici, però també conté el Parenostre.
[6]
Expulsió dels mercaders del temple: passatge de la vida de Jesús que
apareix als Evangelis de la Bíblia (BCI: Mt, 21:12; Mc, 11:15; Lc, 19:45 i Jn, 2:13) i narra com
Jesús va foragitar del Temple de Jerusalem els canvistes i els
mercaders que venien allà animals i objectes per als sacrificis rituals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada