L'indret més alt de Colomers es troba als Castellets, una muntanya boscosa que s'allargassa entre tres corrents d'aigua: des del riu, el Ter, i entre dos torrents, la Ramema de Gaüses i la riera de Pins, fins als estreps més meridionals de la Serra de Valldevià. El seu cim, anomenat el Pi Bessó, supera la talaia del Pedró: així, mentre aquesta darrera permet albirar el paisatge obert del llevant marítim _el massís del Montgrí i les Medes, i el Far de Sant Sebastià_ des dels 73,75 metres, aquell és a una altitud de 97,77 metres, gairebé un centenar per sobre del nivell del mar doncs, però vessant cap a ponent, on sobresurt, al nord, el teulat octagonal del campanar que es veu de Santa Maria de Gaüses.
Hom desconeix l'origen d'aquest nom. I si bé és cert que el paratge és atapeït de pins blancs ben alts, això sí, amb alguna alzina escadussera mig afogada que recorda que el bosc principal del lloc fou en altre temps l'alzinar, no és fàcil decidir quin és, si és que encara existeix, el pi que podria haver estat la causa del bateig del paratge, perquè de pins bessons, això és, pins que han nascut i crescut enganxats en un altre, n'hi més d'un, i alguns massa joves com per poder estar a l'origen de tot plegat.
En qualsevol cas, la gent mes gran de la comarca, si tampoc no n'ha ha conegut l'existència, sí que solen donar una raó dels mots que rep aquell paisatge. Amb petites variants, la gent de la contrada recorda com una noia de Diana i un noi de Valldevià van coincidir, fa molts anys, en aquell paratge un dia que buscaven bolets. L’indret era, sembla, una clapa de llenegues negres que havien compartit, tot fa pensar que a la insabuda d'ambdós, durant força temps, i amb un mocador de farcell o un cistell als braços, fins en aquest dia en què hi coincidiren per primer cop. A partir d'aquella primera tarda conscientment comuna, fos per la màgia d'un indret en què l'ombradissa de cap al tard s'ajeia damunt la seva roca viva, de la qual brollava una fontana natural l'aigua de la qual s'escolava rostos avall fins a la Ramema que baixava de Llampaies, fos per les propietats al·lucinògenes dels bolets, les coincidències van sovintejar i les trobades sorgiren cada cop menys afectades per la curta temporada boletaire de tardor. Amb poc temps, llurs faccions denotaren, l'estona en què s'hi esguardaven, una integració plena en aquell paisatge que compartien ja a cor què vols, cor què desitges, i, tot i la seva prudència, sense pensar en les aquiescències o opinions dels seus familiars respectius, les quals consideraven innecessàries.
La gent afirma, però, que la Guillemona Simonet de Diana i en Llenç Sabater de Valldevià _així és com es deien aquells dos adolescents_ es van enamorar bojament, i que els seus pares, en canvi, s’hi van oposar de seguit, fins al punt que van fer mans i mànigues per desfer les conseqüències que acostuma a tenir qualsevol enamorament entre dues persones joves. Deurien tenir entre setze i divuit anys, i ningú no sabé mai per què: tant la Guillemona com en Llenç formaven part de famílies que hom acostuma a endreçar en aquell calaix de sastre anomenat petita burgesia, o classe mitjana, tant li fa. I la seva amistat no hauria estat, doncs, cap relació desigual com les que acostumen a contrariar els déus: ni una hierogàmia, és a dir, una unió sagrada entre una divinitat i un mortal, com podria ser el cas de la deessa Afrodita i el rei Anquises, pares de l’heroi Enees; ni una unió morganàtica, això és, un matrimoni desigual entre un membre de la reialesa i una persona de rang inferior, com semblaria el cas de la faraona Hatšepsut i el seu conseller reial Senemut. Fos pel que fos, per evitar que la relació reeixís en algun tipus d'estabilitat, els van voler sostreure a l'encant de l'indret i a l'embruixament dels bolets: van cremar la vegetació del lloc diverses vegades perquè s'ermés; van escantellar el badall de la roca per on brollava el rajolí d'aigua fresca, i van profanar el lloc amb la femta d'ovelles i cabres que hi portaren a pasturar. Només ells dos saben la tristesa que els produïa arribar en aquell paratge i trobar-lo arranat d'aquella manera, fins al dia que, amb les llengües tenallades pel dolor i la tristesa o per la prohibició de parlar entre ells, hagueren d'assumir, a contracor i resignadament, i amb la companyia d’una parella de merles només, que la seva amistat incipient estava condemnada a perir per voluntats que no eren seves i que no entenien del tot.
Ambdós, però, coneixien la mitologia grega i, doncs, la història de la nimfa Dafne i el déu Apol·lo, i recordaven com Cupido castigà la burla que Apol·lo havia fet de la seva punteria amb l’arc, amb el llançament de dues sagetes ben diferents: una amb punta d’or que, llançada a Apol·lo, provocà el seu enamorament de Dafne, i una altra amb punta de plom que, llançada a Dafne, la insensibilitzà a l’amor. I els era de bon imaginar el terrible desencontre entre un Apol·lo enamorat a l’encalç permanent d’una Dafne desenamorada i sempre fugitiva. Fins que la nimfa, per escapar definitivament de l’amor d’Apol·lo, no tingué altre remei que demanar al seu pare el riu Peneu que li tragués la bellesa i la convertís en llorer!, que Apol·lo, d’altra banda, convertiria, trist i resignat, en la seva corona.
La Guillemona de Diana i en Llenç de Valldevià volien evitar, fos com fos, un desencontre semblant; per això, abans de posar fi, obligadament i obedientment, a les trobades i d’allunyar-se belleu per sempre més, van voler deixar un testimoni dels seus desitjos veritables: fou així que, pocs dies abans d'acabar l'última tardor comuna, van retornar a l'ermot a plantar-hi dos pins junts, els quals, sense preveure’n un espai mínim de creixement, acostaren tant l’un amb l’altre que amb el temps semblaren, als ulls de tothom, enganxats des de l’origen, és a dir, com si brotessin d'una mateixa rabassa. Tot fa pensar que fou per això que el paratge va ser anomenat el Pi Bessó. Perquè, malgrat la ficció que hom deixaria arrelar i consolidar passivament i interessadament, per més de tres decennis, per tal que llur intent esbullat i esgavellat deliberadament semblés, als ulls de tothom, un fracàs propi, fequis que hi eren tots dos!, segons m'han contat.
I si no fos cert, pens que és ben trobat, si més no per homenatjar totes les Guillemones i tots els Llençs que en algun moment hagueren de renunciar a la seva llibertat de decidir pels prejudicis o les manies dels adults intransigents l'actitud arbitrària dels quals els sorprengué innocentment i inesperadament en el moment més inoportú.
Deu fer uns trenta-cinc anys d'això. Ara l'indret ha canviat molt: torna a haver-hi bosc, altre cop amb predomini d’uns pins de creixement ràpid per sobre d’unes alzines de creixement lent, i força descurat i amb massa llenya al pas dels peus des de la nevada marcenca de l’any 2010; els espàrrecs hi han substituït les ferradures de mocoses negres, i la roca liquenosa ja no raja per cap escletxa. Però encara és, per les ombres i la quietud, només trencada pel rosec d’un esquirol amb una gla o pel piular d’una parella de merles que escarboten el terra en busca d'algun cuc per menjar, un lloc de bon passejar i un lloc per reposar-hi el cos i la ment.
Darrerament hom hi ha vist, fins i tot, una donota si fa no fa de la mateixa edat que l'amic que em contà per primer cop la història, que es feia dir Llorenç, el qual, a pregunta meva, i amb uns ulls humitosos, no sabé ni pogué donar-me detalls de la ficció que havia mantingut la Guillemona i en Llenç, ja adults, incomunicats i muts des de llavors.
Asseguda al relleix que fa la roca del sòl, semblaria que la dona hi descansa després d'un llarg viatge, si no fos que la seva mirada salta de pi en pi, per resseguir-ne, nerviosa i inquieta, tots els troncs des de la rabassa fins a les capçada: i així uns ulls que hom pretengué abaixats davant de qui havia de ser un amic, es van mostrant plens de delit a tota la volta del cel!
