dilluns, 17 d’octubre de 2011

Missatge en una botella que surava en el mar


Ja feia dies que intuïa que els elements no eren els més apropiats per fer-nos a la mar. Els colors dels cels i de les aigües, el vol dels ocells i la inquietud dels animals domèstics i de bosc eren senyals de canvi climatològic immeditat: semblaven incipients i inevitables un fort vent atramuntanat i un onatge reiterat i creixent. Per això romancejava, jo, i feia veure que no tenia la nau a punt, que calia recalafatar-la, sargir-ne alguna vela i substituir els rems més baldats. Havia flairat la tempesta, sí, i, ai las!, pensava que seria capaç de suportar-la sol si aquesta anava fent el seu curs, encara que fos lentament, si això havia de comportar que es desfés amb escasses conseqüències en una selva o en un desert un dia no gaire llunyà. Pensava que només així podria convidar-t'hi un dia, de manera que ningú no ens en sermonegés els perills i ens desitgés, en canvi, un viatge bo i llarg.

Però també sabia del cert que solies anar cada dia al moll, i que un dia, aquell passeig vespral quotidià acabà convertit en un viu desig de salpar. Ho descobria en els teus ulls, en els ulls d'amics o coneguts comuns.

I veure't coincident, em forassenyà, i em predisposà a sortir a finals de juny, oblidant temeràriament els perills que fins llavors m'havien retingut en aquell port, encara que aquest fos reiteradament tèrbol i escassament arrecerat.

El dia de la revetlla de Sant Joan, després d'avarar la nau de bon matí, vaig adreçar la nau a vela plena cap al pas del nord, perillós, sí, però força més curt per arribar al moll de la banda de ponent. Hom sap la resta pels diaris de l'endemà: després de fregar els esculls del pas del nord, un veler amb el casc escantellat es va enfonsar, a les envistes del moll de ponent, sota les aigües profundes sense que hom conegués supervivents.

Doncs sí, vaig sobreviure. Cap diari féu referència, però, al fet que tu devies ser al port amb les maletes a punt. Encara hi ets?

1 comentari:

Pais secret ha dit...

Per salpar ni calen maletes, només desig i empenta.
M´ha encantat el conte-metàfora.