Elits i tercera via: tot esperant un altre Polavieja

El meu últim adéu, de José Rizal, fet afusellar pel general Polavieja

“De 1885 a 1917, una classe aspira a disposar d’un Estat, i veient-se refusada de l’Estat espanyol, es replega (sense que sigui sempre possible de distingir entre els seus dirigents la part de maniobra i la part de somni) sobre l’exigència d’una organització regional políticament autònoma” (Pierre Vilar)

Hom desconeix del tot quins foren els motius reals pels quals el general Camilo García de Polavieja y del Castillo i la burgesia catalana establiren, després de la desfeta colonial de 1898, una mena d’aliança regeneracionista per a l’estat espanyol. Els darrers “mèrits” que el general Polavieja afegí al seu historial, després de les seves intervencions en la Guerra de l’Àfrica, les Guerres de Cuba i en la Tercera Guerra Carlina, foren, just abans de la seva dimissió com a Capità general de les Filipines en previsió d’una derrota definitiva que estava cantada a causa de la manca dels reforços que havia sol·licitat, algunes victòries militars i l’afusellament de José Rizal, escriptor, metge i líder nacionalista filipí, perseguit per instigació dels ordes religiosos (dominics i franciscans), detingut durant un viatge a Barcelona (1895) i, un cop deportat a Filipines, ajusticiat públicament a Manila (1896).

Comsevulla, per alguna raó que desconeixem més enllà de les crisis i guerres colonials i de la immerescuda fama que el portà, tornat de Filipines, a ser acollit i passejat triomfalment pels carrers de Barcelona, fou conhortat a fer el pas a la política, raó per a la qual presentà (14 de setembre de 1898) un manifest regeneracionista que incloïa alguna proposta de caire regionalista o descentralitzador. Sabem les promeses de Polavieja al catalanisme pels contactes (1898) dels polaviegistes amb Lluís Domènech i Montaner, president de l’Ateneu Barcelonès, i que es resumien (agost de 1898), després de les transaccions aportades per Domènech i Montaner, Prat de la Riba, Antoni M Gallissà i Jaume Carner, en un concert econòmic per als impostos directes, la reorganització de la representació municipal perquè contemplés les forces socials, la refosa de les quatre diputacions en una diputació única, l’autonomia universitària, el respecte al dret civil català i en l’entrada de dos ministres regionalistes al govern.

Un programa de mínims que provocaria la divisió de la Unió Catalanista entre possibilistes o col·laboradors polítics i romàntics apolítics, però que permeté al “general cristiano”, com li deien, d’atreure el suport polític i econòmic d’una part important de la burgesia catalana a través dels contactes de Joan Sallarès, del Foment del Treball Nacional, i de la creació d’una Junta Regional Organitzadora de las Adhesiones al Programa del General Polavieja. Dirigida per Lluís Ferrer Vidal, Miquel A. Fargas i Ferran Agulló, la Junta aglutinà fabricants cotoners i d’altres personalitats del món industrial i comercial, entre les quals Josep Masriera, Vero Vidal, P. de la Rosa, Trinitat Rius, Enric Sagnier, Manuel Cuadras, Eusebi Bertrand Serra, Joan Girona, Manuel Raventós Codorniu.

Fou en aquest context, en què la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, amb el suport de les quatre diputacions, 318 ajuntaments i les principals entitats professionals, econòmiques i culturals, inicià la Campanya pel Concert Econòmic, per tal d’assolir per a Catalunya un concert econòmic amb l’Estat espanyol similar al del País Basc, i en què hom adreçà un segon missatge a la reina regent Maria Cristina: signat (14 de novembre) pels presidents de la Societat d’Amics del País (Bartomeu Robert), el Foment del Treball Nacional (Joan Sallarès), l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (Carles de Camps i d’Olzinelles), l’Ateneu Barcelonès (Lluís Domènech i Montaner) i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (Sebastià Torres), reclamava, com en el primer missatge, de 1888, un sistema administratiu autonòmic.

Tanmateix, quan el març de 1899, Polavieja, ja ministre de la Guerra del Govern “de regeneración nacional” del conservador Francisco Silvela -amb el regionalista Manuel Duran i Bas com a ministre de Gràcia i Justícia-, pretengué, rebaixant, això sí, l’acord de les bases d’agost, el concert econòmic i la creació d’una diputació única, sorgiren, des del mateix govern i des de la maquinària de l’estat, tot d’obstacles antiregeneracionistes i, doncs, antidescentralitzadors, que comportaren, quan es produí l’enfrontament (juny de 1899) amb els pressupostos del ministre de finances Fernández Villaverde i la seva negativa al Concert Econòmic, que seria la causa del Tancament de Caixes (1899), la seva dimissió (28 de setembre), l’accentuació anticatalanista del govern Silvela i, certament, la desafecció dels polaviegistes catalans -transformació de la Junta Regional en Unió Regionalista, a finals d’any-, que ja havien mostrat suficientment la bona fe que encara mostren, avui, federalistes i partidaris d’una inexistent tercera via.

Com recorda Antoni Rovira i Virgili, “Havia fracassat el primer assaig de col·laboració catalana en el Govern d’Espanya”. I de llavors ençà ha plogut prou, i a gust de tothom, dels polaviegistes de dretes i dels polaviegistes d’esquerres, que no han trobat mai un Polavieja capaç de complir les seves promeses, ni que fos l’assassí de l’autor de la novel·la Noli me tangere, “No em toquis”, i del poema Adiós a mi patria o Mi último adiós.

Si “De 1885 a 1916, una classe dirigent s’ha convençut que si el seu “esperit mercantil” obté èxits, no és pas gràcies al mercat espanyol, sinó malgrat les “absurdes disposicions” de la política econòmica espanyola” (Pierre Vilar), avui, en canvi, sobretot des del 2010, una gran majoria de la societat catalana s’ha convençut que un futur més reeixit per a tothom passa per una consulta en la qual el poble pugui decidir desenganxar-se de l’estat espanyol, una opció, d’altra banda, potser més propera al sentiment d’aquells gironins que, durant la visita de Polavieja a la ciutat, van distribuir els darrers versos i el retrat de Rizal entre la multitud, que no pas als interessos de les elits econòmiques que es mostraren cegament disposades, com avui, a refiar-se d’una proposta de part espanyola, perquè "Seríem espanyolistes si els governants d'Espanya emprenguessin seriosament el camí de les reformes i donessin a Catalunya una completa autonomia. Per això ajudaríem en aquesta obra a qui ho fes, fos qui fos, s'anomenés com s'anomenés, sigui d'un partit o d'un altre, o de cap, tant si fos home civil com militar, encara que abans hagués corromput cent eleccions o hagués afusellat a cent Rizal” (El que som, dins La Veu de Catalunya de 25 de juliol de 1899).

Sobre Ma-nu-els i Ma-nu-e-les

 

M’ha sobtat, l’enrenou amb què s’ha acollit la Manuela de Puyol. Pensava el país i la seva gent força més assenyat –si no format lingüísticament- del que han mostrat piulades i comentaris a propòsit d’un nom propi que una parella ha escollit lliurament, al marge, o no, de les seves inquietuds o aprensions lingüístiques o al marge de les opinions dels seus pares.

I puc parlar per experiència. Perquè ja fa uns trenta-cinc anys, clavats, que també em van analitzar amb lupa el meu segon nom. Si el pas del temps no m’ha jugat una mala passada amb el record, era l’any 1979, quan, tip de ser amorosit per “Manuels” i “Manels” des de petit, em vaig presentar al Registre civil de Girona -llavors hom podia iniciar i cloure els tràmits en qualsevol registre-, amb la intenció de catalanitzar el meu nom complet: José Manuel.

Fou en aquest moment del meu nou bateig, quan una funcionària amb un excés de zel -lingüístic-, que denotava, d’altra banda, que feia ben bé quinze dies que s’havia tret, com jo, el nou títol de català que l’habilitava per a l’ocasió, en veure la fitxa que li lliurava, em digué entre compungida i seriosa: “Quin sentit té canviar “José” per “Josep” i no canviar “Manuel” per “Manel”. Ja que ho fas, per què no ho fas bé?”

Després d’aquell intent de descompartir-me del nom que, ben adult i lliure, m’abellia de portar, ja us podeu imaginar el diàleg de sords consegüent, entre el requeriment meu perquè m’aclarís quin error cometia i la tossuderia seva a remarcar-me que només el “Manel” era genuïnament català. Vaig imposar-me en aquell rebateig meu amb un simple “deixa-hi Manuel com he escrit!”.

Això no obstant, tot i la seguretat i la certesa amb què vaig fer aquell pas, porto trenta-cinc anys, clavats, recordant sempre aquell intent de tornar-me a batejar sense el meu consentiment o acord. I si avui us explico el que m’ha passat amb el meu estimat i volgut i escollit “Manuel”, què us diré, si algun dia parlo del meu espuri “López”! Així que deixeu els Manuels i les Manueles en pau!

"Ara o mai" (Joan Fuster)

 

"Si una classe dirigent, per decisió dels seus representants polítics, s'arrisca a un gran enfrontament, és que es creu forçada a fer-ho, la qual cosa no és el signe d'un temps d'afebliment. Però si dóna a la seva lluita el sentit d'una defensa de grup -un sentit “nacional”, sigui o no el mot present, i convingui o no al període- significa que la minoria activa compta arrossegar el gran nombre, creu poder prometre a les masses uns temps millors, i de vegades només ha de prendre la direcció de revoltes espontànies que són signes de misèria" (Pierre Vilar)

Sense unanimitats de classe social ni de grup nacional, les classes dirigents catalanes van intentar, en l’edat moderna, de decidir llur destí al marge d’Espanya i les seves classes dirigents en dues ocasions. Si en la primera (1640-1659) hom intentà de convertir tot un seguit de malcontentaments socials (Guerra dels Segadors o “la Revolta catalana” de John H. Elliott) en una secessió territorial (Guerra de Separació), en la segona (1705-1714) hom provà de canviar de mans l’estat espanyol amb una substitució de la dinastia monàrquica que l’havia de regir (Guerra de Successió).

En el primer cas, l’enfrontament contra la monarquia hispànica de Felip IV de Castella i l’objectiu de secessió territorial –pacte de Ceret, amb el militar francès Monsieur Espenan, de 1640, i República de Pau Claris sota protecció de França i reconeixement de Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, de 1641- foren fruit de la confluència de tres grans contradiccions: 1. Les revoltes pageses contra el règim senyorial que estava a la base de l’absolutisme monàrquic, amb un esclat clàssic amb l’avalot del Corpus de Sang de juny de 1640; 2. El malestar territorial de les contrades en les quals la presència de les tropes castellanes i mercenàries que havien de lluitar contra França per la frontera catalana (1635-1637) en el marc de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) adquirí, per les actituds -allotjament de soldats, amb obligacions, talles i intents de reclutament il·legals o abusives-, caràcter d’ocupació, i 3. L’oposició de les institucions polítiques -Generalitat de Catalunya i Consell de Cent barceloní- a la pressió fiscal de la Monarquia (requeriment, des de l’any 1626, dels quints amb retroacció al 1599 i de l’excusat) i a la unificació de la soldadesca amb participació catalana (Unió d’Armes de 1626, del comte duc d’Olivares, primer ministre del rei), contràries a les constitucions catalanes, però imprescindibles per a l’expansionisme imperial dels Habsburg espanyols a Europa. En aquest escenari triplement conjuntural que hom clogué amb el tractat dels Pirineus de 1659, l’alta noblesa, l’estament senyorial i l’oligarquia urbana es mantingueren fidels a la Monarquia hispànica. La petita noblesa pirinenca, que n’assumí la direcció política a través de la Generalitat i el Consell de Cent, la pagesia, els comerciants i les classes populars urbanes formaren part, en canvi, de l’opció secessionista.

En el segon cas, un conflicte dinàstic sorgit amb la mort sense descendència de Carles II, de la nissaga dels Habsburg, s’internacionalitzà per les pretensions de dues cases reials: l’habsbúrgica i la borbònica, i els seus aliats. En aquesta Guerra de Successió a la Corona hispànica, les classes dirigents catalanes, força vacil·lants primer, menystingueren els primers pactes (corts de 1701-1702) amb l’opció borbònica -Felip V- per abraçar, tard (pacte de Gènova de 1705 a favor de la Gran Aliança de l’Haia dirigida per Anglaterra), la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria, que seria proclamat rei dels catalans -Carles III, 1706-, força abans de la seva proclamació com a emperador –Carles VI, 1711. En aquest conflicte clos internacionalment amb el tractat d’Utrecht (1713), sense, però, l ’aquiescència dels catalans, que prosseguiren la lluita –fins a la resolució dramàtica del Cas dels Catalans, en la derrota de l’Onze de Setembre i la capitulació de Cardona de 1714, i els decrets de Nova Planta de 1716-, els filipistes gaudiren del suport de classes altes i mitjanes i de l’oligarquia burgesa. El moviment austriacista estigué dirigit, en canvi, per la petita noblesa vigatana, amb escassa adhesió popular evident en un primer moment, i, només en el moment de desesperança per les pèrdues de València i Aragó -batalla d’Almansa, 1707- i l’anul·lació conseqüent de les seves constitucions, per un braç popular radicalitzat pels menestrals i el poble menut, i pels refugiats valencians, aragoneses i castellans.

D’acord a Pierre Vilar, fins que hom no es trobà, el 1707, “davant la sort reservada al País Valencià vençut, i davant les intencions que s’endevinen en els vencedors”, és a dir, sense aquell sac de raons que acostuma a fer-se més evident en el curs més negatiu i patètic d’un conflicte, “la unanimitat catalana, el 1705, era molt menor que la del 1640, que expressava una reacció directa contra una mena d’ocupació”. Sens dubte que el caràcter merament superestructural del pas del felipisme de 1701 a l’austriacisme de l’any 1705 per part de les elits catalanes, canvi fruit sobretot de campanyes de propaganda d’agents estrangers i de pressions i promeses secretes de potències europees, en comparació a les adhesions clares i concretes del 1640, covades per causes més estructurals a cada classe social, expliquen aquesta diferenciació de les unanimitats en ambdues conteses bèl·liques contra la Monarquia espanyola. 

Avui, l’escenari de la ruptura amb Espanya és, aparentment, un marc democràtic, on les raons del sable, de la força i de la por es desacrediten soles, i on pesaran els silencis internacionals, fins a la desclosa del procés per part de qui l’ha iniciat, és a dir, del poble català. Només llavors, quan les classes polítiques prenguin les decisions que donin sentit inequívoc a la direcció del procés, aquest gaudirà d’amics i enemics, d’aliats i adversaris, en l’àmbit internacional. Pel que fa a les unanimitats i dissensions internes, ens trobem, ara per ara, amb un moviment de composició plural, més semblant a 1640 que a 1705, de caràcter transversal i de caire nacionalpopular, és a dir, en el qual classes mitjanes i populars, amb suport d’una part important de la petita i mitjana empresa, estan dirigint un procés que ha desbordat un sistema de partits en què, més enllà del caràcter espanyol de partits com PP i C’s,  trobem desafeccions o silencis en la dreta (UDC) i el poder economicofinancer que vol representar, readscripcions dinàstiques (PSC) forçades per una tutela externa o ambigüitats interessadament calculades (ICV) en les esquerres d’origen clàssic, i que ha arrossegat, a més de forces d’esquerres inequívocament independentistes com ERC i CUP, també un partit aparentment conservador com CDC, l’elasticitat ideològica i nacionalista del qual li ha permès grans majories i el lideratge institucional del procés en la persona del President.

Però les unanimitats actuals transcendeixen els aparells de tots el partits, fins al punt que la mateixa CDC ha estat obligada a moure’s d’un suposat encasellament que la feia veure com un partit especialment renuent i indisposat cap a allò que hom podria considerar, en altres moments,  vel·leïtats nacionalistes radicals. En canvi, les esquerres clàssiques, paradoxalment menys dialèctiques i més conservadores  a despit de la seva tradició marxista i de les respostes de Campalans, Serra i Moret, Nin, Maurín o Comorera, es mostren encara ara -a cinquanta anys de la publicació d’Els altres catalans de Paco Candel- presoneres d’unes premisses errònies que els han fet assumir un sil·logisme i un corol·lari també falsos: “El nacionalisme és de dretes. La immigració és d’esquerres. La immigració no és (i no pot ser) nacionalista”, i perillosament lerrouxistes, si pensen -i tot fa pensar que sí- en la immigració com a vot captiu de l’esquerra i com a sector social de recorregut limitat, pel seu origen o per una consideració escassament democràtica, en l’acceptació del nacionalisme català, menystenint-ne, doncs, el caràcter democràtic i cohesionador, i la seva naturalesa progressista. Sempre amb el peu canviat en la qüestió nacional, destorb que hom intenta dissimular recorrent al tòpic típic de la instrumentalització conservadora del catalanisme, les esquerres obliden, tanmateix, estadístiques i enquestes, resultats electorals encallats o en davallada a les conurbacions metropolitanes, organitzacions com SÚMATE i, àdhuc, fugues de militància i de vot cap a ERC i CUP, les quals no sols desmenteixen aquest simplisme neolerrouxista, sinó que palesen com les direccions d’aquests partits s’han ancorat en la indecisió i en la indefinició per raó de cohesions internes, fins al punt d’oblidar allò que hom demana al mateix Rajoy: l’extensió de la democràcia i el procés de vot per a la resolució de les contradiccions, també les pròpies.

Hom pot hipotitzar el que es vulgui de la política de despatx, d’avantsala o de cop de telèfon de les elits interessades a mantenir l’statu quo i dels resultats d’aquestes pressions sobre una classe política que és sobiranista en gran part per arrossegament del poble i per les circumstàncies del moment històric que vivim des de l’esporgada de l’Estatut de l’any 2010. Però encara que no en pensem res de bo, ni que ens convingués, avui la democràcia posa en les nostres mans la clau de volta del nostre futur:  una ANC de caràcter civil, successora de dues entitats també suprapartidistes de la importància de l’Assemblea de Catalunya o de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, la transversalitat del moviment nacional i el protagonisme popular ens permeten estar amatents i vigilants a qualsevol claudicació o renúncia, semblantment a la transició, de la nostra classe política, a la dreta o a l’esquerra. I el fet que les unanimitats i els silencis socials superin les desafeccions i les indecisions dels aparells ens permet d’afirmar “Ara o mai”, com feia un caut Joan Fuster que hom deixà sol, o quasi, l’any 1980 en la defensa d’un estatus inequívocament capdavanter i blindat per a la llengua.

PER UNS NOUS SOLIDARIS CATALANS

Acudit del Cu-Cut! que serví d'excusa a l'amotinament dels militars

“Això no pot continuar; s’han d’acabar d’una vegada les nostres baralles; hem d’ésser una cosa tots els catalans” (Josep Roca i Roca, periodista republicà hostil a la Lliga regionalista, de la Unió republicana de Lerroux fins l’endemà dels fets del Cu-Cut)

Hi ha moments, en la història d’un país, en què les circumstàncies obliguen a decisions desacostumades. I això, sense menyscapte dels papers tradicionals de cadascú, els quals, en la política, acostumem a anomenar, de manera genèrica, d’esquerres i de dretes.

L’any 1906, la concreció política de caràcter unitari a la resposta popular a l’agressió anticatalana avalada i protegida pels governs liberals de Montero Ríos i Segismundo Moret, n’és un bon exemple, tan o més interessant que aquell italià dels anys 1977-1978, sorprenent per l'exercici de realisme de dues forces tan oposades com són democratacristians i comunistes (vegeu El compromís històric dels catalans, DdGi de 28XII2013).

Certament, en el marc d’un anticatalanisme ferotge van tenir lloc (25 de novembre de 1905) els fets del Cu-Cut, en què una colla de militars en van assaltar, cremar i saquejar la redacció i la impremta al carrer Avinyó, així com la Llibreria Bagunyà de Cardenal Casañas i la redacció de La Veu de Catalunya Rambla amunt, perquè s’havien sentit al·ludits i ofesos per una caricatura de Joan Junceda amb motiu del Banquet de la Victòria -18 de novembre, de la Lliga regionalista en les municipals de 1905-, acudit publicat en aquella revista satírica el 23 de novembre.

L’assalt nocturn d’uns tres-cents o quatre-cents oficials uniformats de la guarnició barcelonina no sols va quedar impune, sinó que fou gratament elogiat per la premsa española i per sectors de l’exèrcit, mentre que el nou govern de Segismundo Moret, no sols escalfava l’anticatalanisme (fins i tot Carles de Camps, marquès de Camps, fou acusat de separatista i estigué a punt d’haver de batre’s en duel amb un militar triat a sorts a la guarnició de Madrid, el coronel Aguilera) i suspenia les garanties constitucionals a Catalunya, sinó que, amb connivència amb els alts caps militars, sobreseia la causa contra els assaltants, suspenia la publicació dels dos mitjans durant cinc mesos i iniciava l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions.

Aquest projecte de llei feia dependre de la justícia militar totes les ofenses de paraula o escrites a l’exèrcit i la Pàtria i als seus símbols. Fins i tot l’ús de la senyera podia ser considerat fet delictiu, i sotmès, doncs, a aquesta jurisdicció extraordinària.

No és estrany, doncs, que a redós d’una agressió d’aquesta magnitud, la majoria de la població catalana -de tota ideologia i condició-, es mobilitzés l’any 1906 contra aquesta llei que obria la porta a la repressió de qualsevol manifestació de catalanitat. Fins al punt que les organitzacions polítiques de tots els colors -carlins, regionalistes i republicans-, no sols van atacar i rebutjar la llei a les corts españoles, sinó que es sentiren impel·lides, aprovada la llei (febrer i març del 1906), a rubricar el moviment popular transversal en un moviment unitari de caràcter polític: la Solidaritat Catalana naixia efectivament entre el míting de presentació del pacte l’11 de febrer a Girona i la Festa d’Homenatge de 20 de maig a Barcelona als diputats que havien votat en contra de la Llei de Jurisdiccions –en què unes cent mil persones desfilaren pel Passeig de Sant Joan de Barcelona-, i en coincidència amb la publicació d’un dels documents principals del catalanisme, La Nacionalitat catalana de Prat de la Riba.

En paraules de Borja de Riquer, es tractava de “la primera aliança de les forces polítiques de Catalunya constituïda per tal defensar unes reivindicacions específicament catalanes i barrar el pas a l’ofensiva anticatalana organitzada per la premsa i els partits centralistes de Madrid”.

A dins: carlins (Miquel Junyent), Lliga regionalista (Cambó), Unió catalanista (Martí i Julià), la gent del futur Centre nacionalista republicà (Jaume Carner), republicans independents (Amadeu Hurtado), la major part dels republicans de la Unió republicana (Josep Roca i Roca) i republicans federals (Josep M Vallès i Ribot), amb gairebé tota la premsa catalana, fins i tot la republicana anticlerical i antiregionalista. A fora: la dreta monàrquica española, o sigui, els dos partits dinàstics, conservador i liberal, el sector lerrouxista, minoritari, de la Unió republicana, partidari de la repressió del catalanisme, i les societats obreres, contràries a la direcció burgesa del moviment.

Indubtablement, fou un moviment eclèctic amb un programa inconcret, fet d’acord a un moment de crisi i agressió, i en el qual cap dels seus integrants perdia la identitat pròpia, o en tot cas, la posava entre parèntesis durant un període que havia de tenir caducitat i per a uns objectius de país ben determinats.

Avui, com ahir, la situació és complexa i perillosa: a l’agressió a la catalanitat i als seus elements expressius -llengua, educació, mitjans de comunicació-, hem d’afegir un ofec econòmic i un col·lapse polític que porten al desmantellament dels serveis més importants per a la cohesió, i, doncs, per al futur, d’un país: la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials. En aquest moment, ens calen direccions polítiques i sindicals que, atentes als clams del poble i del seu moviment nacionalpopular, remin conjuntament i solidàriament, sense renunciar a llurs especificitats i identitats, sense amagar o emmascarar contradiccions de fons, cap al futur que ja és present, la construcció d’un escenari propi per a totes les lluites i totes les polítiques. 

I és clar que hi ha i haurà partits dinàstics com llavors, i fins i tot algun cenacle neolerrouxista, però les organitzacions del tronc del catalanisme s’han de sentir cridades, com l’any 1906, a respondre solidàriament als reptes que el poble de Catalunya els ha plantejat, si més no fins al 9 de novembre de 2014. A les eleccions generals de 21 d’abril de 1907, els solidaris van aconseguir trenta-dos dels trenta-sis districtes electorals, quaranta-un dels quaranta-quatre diputats catalans al Congrés, més del 67% dels vots vàlids i uns 211.000 sufragis. “Mai a Catalunya no s’havia produït un plebiscit d’aquelles dimensions”(Borja de Riquer).

Les eleccions europees del 25 de maig, que el poble tractarà com a plebiscitàries de manera indubtable, seran la prova del nou en aquest sentit per a les forces que es reclamen d’aquest tronc comú del catalanisme, que avui, moderat i modelat pel poble, s'escora cap a la independència.