PER UNS NOUS SOLIDARIS CATALANS

Acudit del Cu-Cut! que serví d'excusa a l'amotinament dels militars

“Això no pot continuar; s’han d’acabar d’una vegada les nostres baralles; hem d’ésser una cosa tots els catalans” (Josep Roca i Roca, periodista republicà hostil a la Lliga regionalista, de la Unió republicana de Lerroux fins l’endemà dels fets del Cu-Cut)

Hi ha moments, en la història d’un país, en què les circumstàncies obliguen a decisions desacostumades. I això, sense menyscapte dels papers tradicionals de cadascú, els quals, en la política, acostumem a anomenar, de manera genèrica, d’esquerres i de dretes.

L’any 1906, la concreció política de caràcter unitari a la resposta popular a l’agressió anticatalana avalada i protegida pels governs liberals de Montero Ríos i Segismundo Moret, n’és un bon exemple, tan o més interessant que aquell italià dels anys 1977-1978, sorprenent per l'exercici de realisme de dues forces tan oposades com són democratacristians i comunistes (vegeu El compromís històric dels catalans, DdGi de 28XII2013).

Certament, en el marc d’un anticatalanisme ferotge van tenir lloc (25 de novembre de 1905) els fets del Cu-Cut, en què una colla de militars en van assaltar, cremar i saquejar la redacció i la impremta al carrer Avinyó, així com la Llibreria Bagunyà de Cardenal Casañas i la redacció de La Veu de Catalunya Rambla amunt, perquè s’havien sentit al·ludits i ofesos per una caricatura de Joan Junceda amb motiu del Banquet de la Victòria -18 de novembre, de la Lliga regionalista en les municipals de 1905-, acudit publicat en aquella revista satírica el 23 de novembre.

L’assalt nocturn d’uns tres-cents o quatre-cents oficials uniformats de la guarnició barcelonina no sols va quedar impune, sinó que fou gratament elogiat per la premsa española i per sectors de l’exèrcit, mentre que el nou govern de Segismundo Moret, no sols escalfava l’anticatalanisme (fins i tot Carles de Camps, marquès de Camps, fou acusat de separatista i estigué a punt d’haver de batre’s en duel amb un militar triat a sorts a la guarnició de Madrid, el coronel Aguilera) i suspenia les garanties constitucionals a Catalunya, sinó que, amb connivència amb els alts caps militars, sobreseia la causa contra els assaltants, suspenia la publicació dels dos mitjans durant cinc mesos i iniciava l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions.

Aquest projecte de llei feia dependre de la justícia militar totes les ofenses de paraula o escrites a l’exèrcit i la Pàtria i als seus símbols. Fins i tot l’ús de la senyera podia ser considerat fet delictiu, i sotmès, doncs, a aquesta jurisdicció extraordinària.

No és estrany, doncs, que a redós d’una agressió d’aquesta magnitud, la majoria de la població catalana -de tota ideologia i condició-, es mobilitzés l’any 1906 contra aquesta llei que obria la porta a la repressió de qualsevol manifestació de catalanitat. Fins al punt que les organitzacions polítiques de tots els colors -carlins, regionalistes i republicans-, no sols van atacar i rebutjar la llei a les corts españoles, sinó que es sentiren impel·lides, aprovada la llei (febrer i març del 1906), a rubricar el moviment popular transversal en un moviment unitari de caràcter polític: la Solidaritat Catalana naixia efectivament entre el míting de presentació del pacte l’11 de febrer a Girona i la Festa d’Homenatge de 20 de maig a Barcelona als diputats que havien votat en contra de la Llei de Jurisdiccions –en què unes cent mil persones desfilaren pel Passeig de Sant Joan de Barcelona-, i en coincidència amb la publicació d’un dels documents principals del catalanisme, La Nacionalitat catalana de Prat de la Riba.

En paraules de Borja de Riquer, es tractava de “la primera aliança de les forces polítiques de Catalunya constituïda per tal defensar unes reivindicacions específicament catalanes i barrar el pas a l’ofensiva anticatalana organitzada per la premsa i els partits centralistes de Madrid”.

A dins: carlins (Miquel Junyent), Lliga regionalista (Cambó), Unió catalanista (Martí i Julià), la gent del futur Centre nacionalista republicà (Jaume Carner), republicans independents (Amadeu Hurtado), la major part dels republicans de la Unió republicana (Josep Roca i Roca) i republicans federals (Josep M Vallès i Ribot), amb gairebé tota la premsa catalana, fins i tot la republicana anticlerical i antiregionalista. A fora: la dreta monàrquica española, o sigui, els dos partits dinàstics, conservador i liberal, el sector lerrouxista, minoritari, de la Unió republicana, partidari de la repressió del catalanisme, i les societats obreres, contràries a la direcció burgesa del moviment.

Indubtablement, fou un moviment eclèctic amb un programa inconcret, fet d’acord a un moment de crisi i agressió, i en el qual cap dels seus integrants perdia la identitat pròpia, o en tot cas, la posava entre parèntesis durant un període que havia de tenir caducitat i per a uns objectius de país ben determinats.

Avui, com ahir, la situació és complexa i perillosa: a l’agressió a la catalanitat i als seus elements expressius -llengua, educació, mitjans de comunicació-, hem d’afegir un ofec econòmic i un col·lapse polític que porten al desmantellament dels serveis més importants per a la cohesió, i, doncs, per al futur, d’un país: la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials. En aquest moment, ens calen direccions polítiques i sindicals que, atentes als clams del poble i del seu moviment nacionalpopular, remin conjuntament i solidàriament, sense renunciar a llurs especificitats i identitats, sense amagar o emmascarar contradiccions de fons, cap al futur que ja és present, la construcció d’un escenari propi per a totes les lluites i totes les polítiques. 

I és clar que hi ha i haurà partits dinàstics com llavors, i fins i tot algun cenacle neolerrouxista, però les organitzacions del tronc del catalanisme s’han de sentir cridades, com l’any 1906, a respondre solidàriament als reptes que el poble de Catalunya els ha plantejat, si més no fins al 9 de novembre de 2014. A les eleccions generals de 21 d’abril de 1907, els solidaris van aconseguir trenta-dos dels trenta-sis districtes electorals, quaranta-un dels quaranta-quatre diputats catalans al Congrés, més del 67% dels vots vàlids i uns 211.000 sufragis. “Mai a Catalunya no s’havia produït un plebiscit d’aquelles dimensions”(Borja de Riquer).

Les eleccions europees del 25 de maig, que el poble tractarà com a plebiscitàries de manera indubtable, seran la prova del nou en aquest sentit per a les forces que es reclamen d’aquest tronc comú del catalanisme, que avui, moderat i modelat pel poble, s'escora cap a la independència.

El compromís històric dels catalans

Roma, maig de 1977: encaixada entre Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, i Aldo Moro, president de la DC, artífexs principals del compromís històric

En la Itàlia convulsa dels anys setantes, sotraguejada per una important crisi econòmica i pel qüestionament d’un estat ja prou feble per part del terrorisme ultraista o del poder silent i hermètic de la màfia, importants membres de l’esquerra italiana van optar per impulsar un viratge important en l’estratègia que hom havia seguit fins llavors. En aquest sentit, Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, ideava, l’any 1973, el compromesso storico, un pacte d’unitat nacional dels partits democràtics, d’esquerres i de dretes, a redós d’un govern d’emergència capaç d’afrontar els reptes importants del moment. Amb fracassos relatius –com al 1977, amb els intents de Giorgio Amendola, comunista, i Ugo La Malfa, centrista- o èxits també relatius –com al 1978, amb l’acord entre Berlinguer, Craxi, socialista, i Aldo Moro, democratacristià-, el compromís històric suposà, més enllà del suport governamental de l’esquerra comunista a un govern democratacristià puntual, un exercici de realisme per part d’aquella esquerra que veia com els interessos de classes mitjanes i populars col·lidien reiteradament i inútilment en el mur d’un estat que aquestes classes també havien ajudat a reconstruir acabada la Segona guerra mundial, però el qual els negava alhora el caràcter de classes nacionals, en excloure-les de l’exercici efectiu del poder governamental, un poder que havia de ser exclusiu de la dreta i dels interessos internacionals –amb el famós vet estatunidenc a l’entrada del PCI al govern.

Amb Berlinguer, l'esquerra europea d'origen comunista, que s'havia oposat al pacte entre capital i treball de democratacristians i socialdemòcrates a les acaballes de la Segona guerra mundial, recuperava, després de superar la tutela stalinista i l'identitarisme inoxidable però eixorc de l'oposició, la voluntat d'esdevenir partit de govern

A Catalunya, la situació actual, a excepció del terrorisme i de la delinqüència organitzada, és tant o més greu que en la Itàlia de llavors: crisi econòmica d’una magnitud i unes conseqüències humanes i socials agreujades per l’aprimament d’un estat del benestar mai gaire gras, i col·lapse del poder de la Generalitat a causa d’una reorganització de l’estat español feta contra Catalunya, això és, contra la llengua, la cultura, la història, els municipis, l’autogovern o el desenvolupament de l’economia mateixa. Això no obstant, llevat d’excepcions que confirmen la regla, la major part de la classe política catalana pensa, malgrat aquest petit o gran món que va a la catàstrofe, en termes encara del segle passat, és a dir, de frontisme merament ideològic o d’entotsolament identitari, menystenint, incoherentment, tant l’extraordinària importància d’allò que ja hem perdut i encara estem perdent, com els perills immensos que encara ens poden fer perdre molt més, si els partits no són capaços, més enllà del numantinisme tàctic a expressar només prejudicis i identitats arxiconeguts per la població, de defensar o creure’s el compromís històric que han signat en avalar la consulta del 9 de novembre, per més estrafolària o estrambòtica que sigui la pregunta.

Quants Berlinguers catalans necessitarem per al compromís històric que ens permeti d'avançar cap a la República catalana? 

La situació catalana gaudeix, però, d’un actor impensable en la Itàlia dels setantes, el protagonisme del poble, el qual ha superat la tutela i la consigna d’encuny exclusivament partidistes per esdevenir, a través de la iniciativa i la mobilització pròpies, el veritable autogestor de noves hegemonies, noves aliances i noves fórmules de govern. Si a les darreres eleccions nacionals, va impulsar, a través del vot, el pacte de govern CiU-ERC i una recomposició de l’oposició amb la novedosa entrada al Parlament d’un moviment de base nacionalpopular com la CUP, les plebiscitàries europees que seguiran -de grat o no a la majoria de partits que han esdevingut merament superestructurals a un poble que fa recordar cada cop més els orígens antiautoritaris del moviment obrer català- permetran, de nou, a classes populars i mitjanes de ser les artífexs de la redefinició, tant pel que fa a organitzacions polítiques com a polítiques específiques, del nou compromís històric que necessitem per avançar en justícia social amb la independència.