"Però de cop i volta, en el moment més impensat, reapareix la merla, de vegades amb un pas ràpid i nerviós i sempre com si fugís" (Josep Pla)

Les merles acostumen a volar ras i curt. Cucs de terra, altres invertebrats i els heurons marquen el rumb del seu vol ràpid i dreturer. Ho fan en parella, però no pas els dos ocells alhora. El merlot s’avança sempre. De manera que quan apareix pocs metres per davant del cotxe, en un costat o altre de camí o carretera, un pot comptar que ben aviat ho farà també la merla.

“Ostres, has vist quina merla?” és una expressió tan ràpida com fugissera la seva presència: un instant privilegiat només per a tu, per als teus ulls, abans de desaparèixer com si l’apressés l’hora del sol o l’hora de la lluna. I això que un bec de color groc ataronjat trenca la fatalitat del seu plomatge negre. Quin és el seu encant? Quin el seu secret?

Com si fos un somni recurrent de fa molt de temps, les merles l’acompanyen sovint i de fa anys per camins on es podria perdre. Pujant fins a Sant Medir o baixant de Santa Afra, en hores de sol encara o de sol ja esmorteït, el sobten jovials i cantarelles bequejant el terra amb la cua aixecada i desplegada, i amb les ales caigudes. Però també pels carrerons de la ciutat, les carreteres de l’Empordà o per les ribes del Ter i del Fluvià ha notat, en més d’una ocasió, la presència de les merles al seu pas.

Malgrat l’agitació i l’espantadissa amb què les merles es mouen davant d’uns primers ulls, “ostres, has vist quina merla!” és ara un trosset de temps que uns segons ulls, amb un somriure generós i amable, despengen del somni per expressar aquella confiança i aquella familiaritat que la tronada obligà a encegar i emmudir.

Només la complicitat dels cants de la merla que no paraven de ressonar cada dia de primavera, amb una piuladissa més intensa, és cert, a la sortida i a la posta del sol, aconseguí de desencallar i dissimular els xiuxiueigs esperançadors de la vesprada.

15 M i 22 M: indignació des de l'esquerra

El manteniment de pobles o ciutats concrets i emblemàtics no pot emmascarar allò que els resultats del 22 de maig expressen de manera general: les esquerres han estat derrotades en tots els grans centres de poder del país. Amb intenció de no ferir susceptibilitats partidistes, n’hi ha prou amb l’exemple del meu partit: ens han considerat escassament útils votants propis _ara exvotants_, exvotants socialistes i socialdemòcrates, exvotants republicans d’esquerres, votants en blanc, votants en nul, abstencionistes i, sobretot _pel fet de compartir una gran part de les seves reivindicacions_, la majoria de gent dels moviments 15M. Són, o seran, comptables amb els dits de dues mans les institucions en les quals governarem, sols o amb acords de govern amb d’altres forces.

Quan la magnitud de la inutilitat és tan ampla i tan plural s’escau la humilitat d’una reflexió serena i realista que no dubti a preguntar-se per què tanta gent ens veu tan iguals com els altres, fins al punt que ni mereixem la consideració d’alternativa dels emprenyats amb el sistema, nosaltres, que hem estat titllats reiteradament d’antisistema pels neoliberals que el posen veritablement en perill cada dia amb les seves polítiques antisocials.

No calen els llibres d’història per recordar que organitzativament, programàticament i fins i tot directivament, més d’una esquerra és fruit del debat i la discussió amb els moviments socials que impulsen o reclamen determinats canvis, si voleu no necessàriament compartits del tot o en la seva totalitat. Els moviments anti OTAN o contra la guerra d’Iraq, o l’èxit de candidatures d’esquerres innovadores en la seva dinàmica social palesen aquesta estreta relació entre creiexement electoral i orgànic, i participació en les lluites socials.

I malgrat tot, sembla que les nostres esquerres pensen més en congressos, primàries, refundacions o d’altres actes endogàmics més adreçats als mitjans de comunicació que a la mateixa societat que canvia de canal televisiu cada cop que retransmeten actes polítics tan ben amanits i preparats. No s’escau, cert, l’autoflagel·lació paralitzadora, però tampoc el cofoisme. Si l’esquerra institucional o institucionalitzada no és capaç d’entendre els senyals socials que, sense qüestionar-li parts del discurs i dels programes, li mostren desgrat en les maneres i les actituds, una nova esquerra menys messiànica i més fruit de la dialèctica social serà cridada a liderar i a governar el canvi social contra el poder dels mercats. El sentit i la intensitat d’aquest canvi dependran, en molt, d’aquells que l’impulsin i li facin costat sense reticències apriorístiques. En qualsevol cas, les acampades dels indignats d’aquests dies palesen com aquest canvi ja comença a ser tan o més desitjat com necessari.

Vaig desfer les set sivelles // d'un jardí de meravelles; // dins l'escot suaus comelles, // xuclamels i vidielles...

Encara que hom pretengui diferenciar lligaboscs i xuclamels pel caràcter de les tiges i per la mida de les corol·les: volubles o lianoides i fins a 5 cm respectivament en els lligaboscs, i rígides o arbustives i fins a 2 cm respectivament en els xuclamels, ambdós noms es fan servir de manera indistinta per referir-se a totes les plantes del gènere Lonicera.

Entre els lligaboscs casolans, trobem el lligabosc mediterrani (Lonicera implexa) o rotaboc i el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca): si el primer, perennifoli, té les flors en glomèruls que arrenquen directament de dues fulles soldades, el segon, caducifoli, té les flors en glomèruls amb un peduncle que surt de dues fulles soldades.

A la fotografia, doncs, un lligabosc o un xuclamel etrusc, propi d’alzinars frescals, rouredes seques i bardisses, on se singularitza per les seves flors vistoses i flairoses a la primavera, i per les baies vermelloses a l’estiu. Aquest ha estat fotografiat a l'antiga calçada romana que, des de darrera del Cementiri, enfila cap al Falguerís i arriba fins a Gäüses.

On la vaig veure per primera vegada (fragment), del Cançoner amorós de Ripoll

A una noia, per xalesta, // atractívola i modesta,
li vaig fer d'amor requesta // i al meu prec vingué ben llesta.

Els seus ulls dues estrelles, // els seus llavis com roselles,
les dents blanques com cabrelles, // coll esvelt, fragants aixelles.

Vaig desfer les set sivelles // d'un jardí de meravelles.
dins l'escot suaus comelles, // xuclamels i vidielles...

Amb amor jo l'he estimada, // amb dolçor l'he conservada
i amb memòria enamorada // tal cançó d'ella he dictada.

Aigua amunt!

Ramon Llull va incloure el Llibre d’Amic e Amat al Blanquerna o Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna son fill.  De les metàfores morals del Llibre sempre m’ha captivat la dedicada al 4 de gener, aquella que fa:  Plorava l'amic e deia: - Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l'aigua, qui ha en costuma que decórrega a enjús, quan serà l'hora que haja natura de pujar a ensús? Ni els innocents, quan seran més que els colpables?

Una magnífica picada d’ullet a l’esperança amb aquest bell desig d’invertir el corrent de l’aigua i, doncs, el curs de la vida. I de vegades això no és utopisme, encara que fer córrer l’aigua cap amunt sembli impossible. Tanmateix, es compten per milers les gotes que han romput el sentit del corrent al llarg de la història. N’hi ha prou que dues voluntats, com a mínim, comparteixin l’objectiu petit d’imposar-se sobre el destí i el fatalisme que pensaven que els engavanyava per aconseguir que la vida, o algun dels seus múltiples fragments, prengui un caire nou i desconegut fins aleshores.

Aigua amunt, doncs!

El túnel (fragment), d'Ernesto Sábato

El túnel (fragment), d'Ernesto Sábato

"...Fue una espera interminable. No sé cuánto tiempo pasó en los relojes, de ese tiempo anónimo y universal de los relojes, que es ajeno a nuestros sentimientos, a nuestros destinos, a la formación o al derrumbe de un amor, a la espera de una muerte. Pero de mi propio tiempo fue una cantidad inmensa y complicada, lleno de cosas y vueltas atrás, un río oscuro y tumultuoso a veces, y a veces extrañamente calmo y casi mar inmóvil y perpetuo donde María y yo estábamos frente a frente contemplándonos estáticamente, y otras veces volvía a ser río y nos arrastraba como en un sueño a tiempos de infancia y yo la veía correr desenfrenadamente en su caballo, con los cabellos al viento y los ojos alucinados, y yo me veía en mi pueblo del sur, en mi pieza de enfermo, con la cara pegada al vidrio de la ventana, mirando la nieve con ojos también alucinados. Y era como si los dos hubiéramos estado viviendo en pasadizos o túneles paralelos, sin saber que íbamos el uno al lado del otro, como almas semejantes en tiempos semejantes, para encontrarnos al fin de esos pasadizos, delante de una escena pintada por mí, como clave destinada a ella sola, como un secreto anuncio de que ya estaba yo allí y que los pasadizos se habían por fin unido y que la hora del encuentro había llegado.

¡La hora del encuentro había llegado! Pero ¿realmente los pasadizos se habían unido y nuestras almas se habían comunicado? ¡Qué estúpida ilusión mía había sido todo esto! No, los pasadizos seguían paralelos como antes, aunque ahora el muro que los separaba fuera como un muro de vidrio y yo pudiese verla a María como una figura silenciosa e intocable... No, ni siquiera ese muro era siempre así: a veces volvía a ser de piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba del otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida. Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esta muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles; y quizá se había acercado por curiosidad a una de mis extrañas ventanas y había entrevisto el espectáculo de mi insalvable soledad, o le había intrigado el lenguaje mudo, la clave de mi cuadro. Y entonces, mientras yo avanzaba siempre por mi pasadizo, ella vivía afuera su vida normal, la vida agitada que llevan esas gentes que viven afuera, esa vida curiosa y absurda en que hay bailes y fiestas y alegría y frivolidad. Y a veces sucedía que cuando yo pasaba frente a una de mis ventanas ella estaba esperándome muda y ansiosa (¿por qué esperándome? ¿y por qué muda y ansiosa?); pero a veces sucedía que ella no llegaba a tiempo o se olvidaba de este pobre ser encajonado, y entonces yo, con la cara apretada contra el muro de vidrio, la veía a lo lejos sonreír o bailar despreocupadamente o, lo que era peor, no la veía en absoluto y la imaginaba en lugares inaccesibles o torpes. Y entonces sentía que mi destino era infinitamente más solitario que lo que había imaginado..."

Cuu-cuuu-cuu, cuu-cuuu-cuu, cuu-cuuu-cuu

Colomers està ple de coloms, fins i tot massa, sobretot per als pagesos. Però d’entre tots els columbiformes colomersencs, en destaca, per una altra raó, un que no és de casa, sinó d’origen forà, si és que es pot parlar de dins i fora en referir-se als espais aeris de les aus.

Es tracta de la tórtora turca (Streptopelia decaocto), un ocell vingut de l’Europa sud-oriental i sedentaritzat des de la costa catalana a partir dels anys setantes. Caracteritzat per mig collar negre a la part posterior del coll, nia en arbres propers als humans, des dels quals acostuma a cantar cada dia en començar a clarejar, un cant tant més escandalós com més les temperatures obliguen a dormir amb balcons i finestres oberts.

A Colomers, si anys enrere, a casa, ens despertàvem a toc de gall, ara ja en fa uns quants que ho fem sentint, durant uns vint o trenta minuts, de la primavera a la tardor, el cant d’una tórtora turca, que fa així: cuu-cuuu-cuu, amb l'accent a la segona síl·laba.

Cant de la tórtora turca

Sense suc però amb bruc

El bruc boal, arbori o mascle (Erica arborea) és un arbust alt i ramificat, sempre verd, que floreix, diferentment del bruc d'hivern, a començament de primavera. Ho fa generosament amb unes flors d’un blanc liliaci, amb olor semblant a mel, en brolles i clarianes de bosc.

Hom l’anomena també bruc de pipes perquè de la seva rabassa se’n fan pipes de fumar.

Aquest exemplar ha estat fotografiat a la muntanyola que uneix Gaüses i Pins, on els bruguerars entapissen vores de camins, marges i rostos.

Una falguera

El polipodi (Polypodium vulgare), o herba pigotera, és la falguera típica de parets i marges humits i ombrejats.

Les fulles o frondes es divideixen en pinnes, al revers de les quals hi ha, formant dos rengles paral·lels al nervi mitjà o raquis, els sorus rogencs o taronges, amb els esporangis. La tija subterrània és un rizoma de gust dolç que ha estat emprat com a edulcorant i per falsificar l’arrel de regalèssia.

Aquestes frondes han estat fotografiades a dalt del Falguerís, al començament del camí frescal i humit que va cap al Cementiri.

No sobreviuria la natura, sense amors impossibles

L'abellera aranyosa

No sobreviuria la natura, sense amors impossibles: aquest és, també, el cas de les abelleres o sabatetes, que, com totes les orquidàcies, imiten les femelles dels insectes pol·linitzadors.

Les abelleres són unes orquidàcies que es caracteritzen per un gran polimorfisme i un sovintejat hibridisme, la qual cosa no en facilita la distinció. Aquesta sembla una abellera aranyosa o de la passió (Ophrys sphegodes), reconeguda pels sèpals verdosos, el connectiu de l’estam agut, el label enter i brunenc, i la taca central violàcia o d’un púrpura negrenc.

Gràcies a les olors que desprenen i a les seves formes singulars, els mascles de determinades vespes les confonen amb femelles de la seva espècie: a partir d’una còpula impossible, doncs, els pol·linis de l’abellera s’adheriran al cap de l’abegot, el qual anirà pol·linitzant, involuntàriament i sense recompensa, les noves abelleres que cobejarà, frenèticament, el seu desig.

Sol trobar-se en prats secs, erms i brolles. Aquesta ha estat fotografiada a dalt del Falguerís, al començament de la calçada romana que va cap al Cementiri.

Txuu... ...txuu

Deu fer uns cinc o sis dies, gairebé coincidint, doncs, amb el canvi d’hora, que cap al tard, amb el sol tot just colgat, sentim el cant monòton i repetit del xot (Otus scops), un petit ocell nocturn que insinua, amb la seva arribada de l’Àfrica subsahariana i el seu cant aflautat, l’acostament de l’estiu, període en què roman a Catalunya per nidificar.

http://www.scricciolo.com/eurosongs/Otus.scops.wav

Instal·lat en arbres frondosos de jardins casolans o de riberals, és un ocell protegit per la seva alimentació insectívora.