L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (66)

A la llinda d'una petita finestra de la planta baixa de Can Saló de Casavells, una masia fortificada, s'hi afiguren dues eines agrícoles -una rella d'arada al brancal esquerre i un estassabarders o falçbosquera al brancal dret- esculpides en baix relleu

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

—La Mort segueix el seu camí, i per veure Omegar i la seva dona, en qui el geni ha posat tan grans esperances, recorre ràpidament l’Hespèria, travessa els Pirineus i s’avança cap a les ribes del Roine. Allà, uns quants humans que passaven dies infeliços tenien encara llurs fronts espantats per l'erupció de les despulles  humanes. La Mort els allibera de la vida i de llur terror, i dirigint els seus passos cap al lloc on hi havia hagut la capital dels francesos, planava sobre aquestes contrades a l'hora en què la nit havia de plegar les seves veles i cedir el firmament al carro de l’aurora. La Mort, que no estava lluny de la casa de Tibès, i els ulls aguts de la qual penetren la foscor profunda i les triples muralles, va veure-hi éssers vius. Hi vola amb la cruel avidesa d'una àguila famolenca que es llança sobre la tímida ovella. Al primer pas que fa a l'habitació que ell ocupa, la por i el respecte, un sentiment que no ha experimentat mai, li surten de l'ànima; roman astorada uns instants, després, avançant lentament cap al llit d'Omegar, el qual estava gaudint de la dolçor d'un somni feliç, se sorprèn de trobar-lo en aquest lloc. La Mort contempla amb plaer la bellesa del seu rostre, que respirava quelcom august i celestial.

—Vet aquí, doncs —diu ella—, aquest nou Adam que serà el pare de molts fills.

Ja l'esperança d'immolar-los algun dia, l'alegra: però l'absència de Sidèria la preocupa; els seus ulls, que la cerquen, cauen sobre Tibès, que ella creu viu; s’hi acosta, vol prendre'l com a víctima, i diu amb pèrfida alegria:

—Mentre que aquest jove descansa, tallem el fil dels seus dies.

Tres vegades aixeca la seva dalla per colpejar-lo, tres vegades l'instrument fatal se li escapa de les mans. La Mort està aterrida:

—Qui és —diu ella— aquest jove del qual el Cel vol que respecti els dies? Podria ésser un àngel amagat sota la figura d'un mortal?

Mirant-lo més de prop, els seus ulls espantats reconeixen Tibès, a qui ell havia immolat en aquest mateix llit.

—Què! —continua ella— Tibès ja estaria revestit d’un cos immortal? La  resurrecció començaria enmig del silenci i de les ombres de la nit?

La Mort mira el taüt on descansa la dona de Tibès: veient-la, com ell, retornada a la seva primera joventut:

—Ah! —diu amb un accent d'ira—, el geni s'equivoca o m'ha enganyat, el meu regnat s'ha acabat. He d'estalviar Omegar? Que mori —afegeix ella llançant-li mirades amenaçadores.

Ella sacseja la seva dalla amb un aire terrible, disposada a aixecar-la per damunt del seu cap; però una resta d'esperança, el record dels seus juraments li reté el braç, i amb por de violar-los, abandona precipitadament la casa de Tibès.

Trista i pensativa, continua el seu viatge cap a l'oest de França, i camina, sense saber-ho, davant de Sidèria i del geni terrestre. La foscor encara cobria la terra. La Mort se sorprèn que el sol no aparegui a l'horitzó. Preocupada, i girant constantment la mirada cap a l'orient, comença a creure que el sol no tornarà a il·luminar més el món. S'enganyava; només havia frenat el seu progrés: hom hauria dit que temia mostrar-se al nostre hemisferi envilit, degradat, despullat dels seus raigs. Apareix per fi, però de manera que l'ull de l'home no l'hauria pogut reconèixer, abandonat per l'aurora que no el precedeix amb el seu carro triomfal, el seu front fosc i tenebrós. Oh vergonya! no té la força per esborrar la tènue resplendor de les estrelles. És un espectacle terrible, aquesta presència del sol i els astres de la nit. Per insensible que sigui, la Mort n'és tocada; creu veure el Déu de la terra expirant.

—No arribarà —diu ella— a la meitat de la seva cursa; m'adverteix que a la terra només li queden unes hores d'existència. Ah! que insensata de creure en les paraules del geni. Què! malgrat tants exemples de mortals que m'havien d'ensenyar a desconfiar de les promeses que afalaguen els desitjos, i jo també soc víctima de l'esperança.

En sent vergonya, s’indigna de la seva feblesa, i jura expiar-la venjant-se del geni que l’ha enganyat.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (65)

Església de Sant Martí de Caçà de Pelràs: d'origen romànic, dels segles XI-XII, es caracteritza, com les cases de Caçà o de Planils, per l'ús, en la construcció de les seves parets, del basalt, una pedra d'origen volcànic, grisa i negra, tallada en una colada basàltica que té el focus o xemeneia al sud de Foixà i que arriba a Corça i a Caçà de Pelràs

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (i últim, continuació)

Aquest projecte espanta el geni, i per combatre'l, li parla en aquests termes:

—No esperes doncs que els astres benefactors podran algun dia acostar-se a la terra per revifar-la, i restaurar-li la primera joventut?

—Arribaran massa tard —respon la Mort—. L'home ja no reprodueix l'home, i el gènere humà s’extingeix.

—Encara viu, —respon el geni—, i encara que aquesta confessió em resulti fatal, veurem si ets prou enemiga de tu mateixa per matar l'última esperança de la terra. Sàpigues que, al ventre de Sidèria, respira un nen que pot convertir-se en el pare d'una nova posteritat.

—Sembles —li va dir la Mort amb un aire de menyspreu— com aquells vells decrèpits que, el cap cot sota la meva dalla, es prometen molts anys. Alça doncs els ulls, mira aquells núvols els costats dels quals porten les cendres dels homes. Mira a la llunyania aquelles planes blanquejades pels ossos dels morts. Mira aquells mars que els llancen de totes bandes a les costes. Tindràs el poder d'aturar aquesta resurrecció que comença? Creu-me, la fi de totes les coses ha arribat; em dono al meu destí.

—Quina feblesa —li respon el geni—, en un ésser que jo feia tan fort, i que ell mateix, destruint els homes, causa la seva pròpia desgràcia. Has oblidat que Déu em va jurar, en una muntanya d'Àsia, que conservaria la terra mentre els homes poguessin créixer i multiplicar-se? Salva Omegar i Sidèria, els quals  posseeixen aquest poder; i aquestes cendres, aquests ossos tornaran a l'oceà i a les entranyes de la terra abans que Déu violi els seus juraments.

—No vull —diu la Mort— allargar una trista vellesa: cada dia perdo les meves forces; estic tan canviada que ja no em reconec. Antigament, com el Senyor, present en tots els llocs, colpejava els homes alhora en tots els punts del globus. Avui amb prou feines puc recórrer de tant en tant els diversos climes de la terra; ja no hi trobo víctimes per devorar. La set de sang em turmenta sense poder-la sadollar.

—Seràs, doncs, més feliç —reprèn el geni— tornant al no-res del caos on estaràs encadenada durant segles eterns? Vols consentir, per tant, a la felicitat de tots aquests homes que has destruït, i que tornaran a viure per sempre i desafiaran el vostre poder? Ah! lluny de tu aquesta ignomínia, i més que patir-la, serveix als meus propòsits. Els nostres interessos són els mateixos, i si està escrit que hem de sucumbir als cops de Déu Totpoderós, almenys la nostra derrota serà gloriosa. És cert que estàs aclaparada per la quantitat de segles que et pesen al cap, i que la teva força comença a minvar. Però creu que, si la joventut torna a la terra, recuperaràs amb ella el teu vigor anterior. Oh Mort, tornaràs a abraçar l'univers un cop amb la teva presència: els homes el cobriran amb una nombrosa posteritat que naixerà per caure sota els teus cops; tornaràs a ser aquella Mort la dalla brillant de la qual no descansava mai; recomençaràs, sobre els éssers, una nova dominació que durarà tants segles que aquest llarg espai de temps serà com una eternitat.

Aquest discurs del geni persuadeix la Mort. L'esperança de recuperar la seva joventut i la seva força la sedueix: roman durant un temps melancòlica i pensativa; finalment, trenca el silenci, i diu al geni:

—Sense creure en l'èxit que em promets, estic disposada a ajudar-te. Juro estalviar Omegar i Sidèria, sempre que nodreixin, en el seu pit, la flama que fecunda l'amor. Els conec tots dos; conec els llocs on viuen. Ves, torna al centre de la terra on et crida la teva feina; pots confiar en la paraula d'aquella que, sempre inexorable, es deixa vinclar per primera vegada.

En aquestes paraules, se separen.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (64)

Pila baptismal monolítica de l’església de Sant Cugat d’Albons: tallada en pedra calcària, té forma semiovoide, de gran copa, amb basament de poca alçada, cilíndric, i és decorada a la part superior, externa, amb una motllura o mitjacanya afigurant soguejat amb incisions i, sota d'ella, un fris d'arcuacions de mig punt

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

DESÈ CANT (inici de l'últim cant)

La terra està a punt de desaparèixer. No la pot salvar res més que els esforços del geni a qui Déu va confiar la cura de vetllar per ella. En veritat, aquest geni, encara actiu, gaudeix encara d'un gran poder: regna sobre els elements; sap tots els secrets de la natura, i, per allargar els dies de l'univers, només li cal tornar Sidèria al seu marit, o conservar-la amb el nen que porta dins el seu ventre.

En el moment de l'erupció de les despulles humanes, es trobava al centre de la terra als seus tallers que havia excavat amb les seves mans, i que comuniquen els dos pols. Aquest vast laboratori és el compendi de l'univers: hi ha reunits els instruments de les arts, màquines diverses de les quals només ell coneix l'ús, tots els tipus de cossos que cobreixen la superfície de la terra, o que aquesta amaga dins el seu si; allà, en innombrables prestatges, havia disposat gerros de llautó on ell mateix guarda els sucs i les llavors de les plantes, els esperits volàtils dels animals. És en aquests llocs on el geni incansable combinava, des de la creació, els elements de tots els cossos; que interrogava la natura, i l'obligava a respondre’l. És d'aquestes coves d'on van sorgir aquells descobriments preciosos dels quals l'atzar i l'esperit humà s’atribuïren el mèrit, i que van ésser regals del geni. Finalment, és allà on, en un milió de forns, alimentava focs continus la calor dels quals repel·lia el fred mortal que s’avançava dia a dia fins al centre del món.

De sobte el geni sent, en totes les profunditats de les seves cavernes, un soroll general i sord, un estremiment universal i confús. Es sorprèn molt de veure sortir, dels seus recipients de llautó i dels cossos que l'envolten, torrents d'àtoms que, pujant fins a les voltes de les seves cavernes, s’obren un passadís i desapareixen dels seus ulls. És en va que, per aturar-los, corri a moderar la flama dels seus forns que creu massa ardent: no sap a quina causa atribuir aquest fenomen; s’atabala, l'agiten pensaments obscurs; no pot quedar-se en aquestes coves; s’enlaira cap al cim dels Pirineus. Des de la cresta d'aquestes altes muntanyes, veu fluir de tots els cossos onades de pols que augmenten a cada moment, i que formen un núvol espès amb el qual la superfície del globus queda enfosquida. Examinant amb ulls atents aquest pòsit que fa la terra, hi reconeix les cendres dels homes: el terror el glaça, es torna feble, tremolós, indecís.

—Què! —va dir—, Omegar i Sidèria han mort? Poden ser aquests els preludis de la resurrecció que veig?

En aquestes paraules, veu, a les ribes d’Hespèria [37], la Mort recolzada a la seva dalla, i contemplant amb ulls serens aquesta erupció de cendres humanes. El geni dubta si s'hi acosta. Havia deixat de parlar-li des que ella va sacrificar, per mans de Caín [38], el primogènit dels fills dels homes. Només la seva visió excita la seva fúria: veu en ella la causa fatal de la destrucció dels homes, de la ruïna de la terra i de les desgràcies que l'amenacen. Però vol saber de la Mort si Sidèria i el seu marit encara viuen; la vol animar a salvar uns caps tan estimats, i les vides dels quals garanteixen la seva; immola, a tan grans interessos, el seu odi que creia implacable; s'acosta a la Mort, i amagant-li els seus desitjos i les seves pors, la interroga dolçament, li pregunta des de quins climes torna, cap a quins llocs va, si queda a la terra gaire nombre d'humans, i sobretot si la seva terrible dalla segarà  les vides d’Omegar i Sidèria. La Mort li respon que, des que va colpejar el gran sacerdot Ormuz a la plana d'Azas, no ha sortit d'Amèrica, on creient-se apressada per la proximitat de l'últim dia, n’acaba d'exterminar els habitants; que Omegar i Sidèria encara respiren, però que ella passa a Europa per acabar amb les restes del gènere humà.

---

[37] Hespèria: nom amb què els grecs es referien a Itàlia i a Espanya.

[38] Caín: primer fill d’Adam i Eva, que, segons la narració del Gènesi (la Bíblia), es dedicà a l’agricultura i per enveja matà el seu germà pastor, Abel.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (63)

 

Pont romà de la Roqueta, Fontanilles, en l'antic camí romà que anava cap a Ullastret

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (final del penúltim cant)

El gran sacerdot Ormuz succeeix a la mare dels homes; apareix a Sidèria com a la plana d'Azas, envoltat de tots els habitants de l'imperi del Brasil. Està dret a les escales de l'altar on s'havia beneït l'himeneu d'Omegar. El seu front ja no està velat per cap núvol fosc, la pau és als seus ulls, el somriure als seus llavis. Diu a Sidèria:

—Omegar era rebel a les meves darreres voluntats, a les ordres del cel; va ésser deixant-te que ho ha reparat tot.

En un altre somni, la gran escena del judici final es desplega completament davant els seus ulls. Al sons estridents de les trompetes, que creu sentir, totes les tombes s’obren alhora, en surt a cada moment, i sense repòs, una multitud d'homes tan prodigiosa que la imaginació espantada no entén com la terra els hauria pogut nodrir i sostenir. Alguns s’espolsen la pols i la cendra que empastifen llur cara i llur cos; els altres, embolcallats amb les mortalles, se'n desprenen de pressa i les llancen amb horror lluny d’ells. Els navegants que les onades engoliren són llançats a les ribes dels mars, i s'aixequen ben desconcertats; l'aigua regalima de llurs narius, de llurs cabells i de llurs cossos; s’estremeixen davant la visió de l'oceà, i encara semblen témer l'element que els va arruïnar. Tots els homes s'escampen per la terra, que ja no és suficient per contenir-los. Molts dels morts ressuscitats i retinguts per la multitud que els comprimeix en llurs tombes i als avencs dels cementiris, estan impacients per sortir. Aleshores Déu diu als mars dels dos mons que s’esvaeixin; a la seva veu desapareixen i els homes es precipiten a llurs conques dessecades; aviat les reomplen; hi estan més estrets que les espigues que dauren les planes fèrtils; Déu diu a la terra que s'engrandeixi, immediatament les muntanyes s’aplanen, la terra, allargassada per totes bandes, esdevé un immens altiplà que es cobreix de tots els humans que els segles havien vist néixer.

Sidèria admira com només d'Adam van sorgir tants homes la multitud dels quals és més gran que la de les estrelles i dels grans de sorra de l'oceà. Creu que Déu necessitarà un nombre infinit de segles per jutjar-los. Li serà suficient un moment; mana que caigui el vel que amaga a la vista la consciència dels morts i que aquesta sigui més visible que el sol quan un dia sense núvols il·lumina l'univers. Tots els culpables se senten confusos en veure descoberts llurs crims i llurs remordiments. S'afanyen a amagar llur consciència sota llurs mans, sota llur cap, que acoten; però és en va, llurs braços, llurs mans, llur cap, tots els cossos són diàfans i transparents; llurs primers suplicis són les mirades dels justos, que no poden suportar. El parricida fuig del seu pare a qui va enverinar; el jutge injust, de l'innocent a qui va condemnar; l'esposa adúltera, del marit crèdul a qui va enganyar. Els malvats fugen de tots els homes virtuosos; els justos, a llur torn, reculen horroritzats davant l'horrible espectacle de les consciències que el crim ha tacat: els justos busquen els justos, els dolents busquen els dolents. Cap moviment de la natura pot representar el d'aquests homes que es busquen i s'eviten, ni el xoc de les onades que aixequen les tempestes, ni l'horrible batussa de dos exèrcits que lluiten entre ells; els justos corren cap a l'est de la terra, els malvats s’apressen cap a l'oest; aviat se separen i es restableix la calma.

Sidèria veu Omegar als llocs que el sol il·lumina amb els seus raigs naixents; està envoltat dels justos, els quals, llegint en la seva ànima exposada a llurs ulls les penes que ha sofert per accelerar el dia de llur glòria, estenen cap a ell unes mans agraïdes. Sidèria veu al seu costat aquell vell que havia vist la vigília; el seu front està radiant, l'alegria brilla als seus ulls; ella no pot dissimular un gest d'odi, li sembla que encara la vol allunyar d'Omegar, ella supera el contratemps i es llança als braços del seu marit que l'abraça dient:

—Oh Sidèria, quants mals ens fa oblidar un moment tan dolç!

Amb prou feines havia acabat aquestes paraules, els llampecs encenen el cel, els trons bramen; Déu, seguit pels seus àngels, arriba sobre núvols d'or i de plata per completar el judici final. Abraça aquesta gran multitud d'humans amb una sola mirada; veu que s'han jutjat a si mateixos, que els justos s'han situat a l'orient, segons l'ordre de llur justícia, els malvats a l'occident, segons el rang de llurs iniquitats; que els més savis d’entre els mortals s’han aplegat a les barreres del sol ixent, de la mateixa manera com els més perversos, tement fins i tot la mirada d'homes menys culpables que ells, han corregut a amagar-se contra les portes del sol colgant; que així, pel sol lloc que ocupen, tots han marcat llur grau de perversitat o de virtut, i que finalment només li queda castigar o recompensar. Fa un senyal, vol que els cossos dels justos esdevinguin més lleugers que el vapor més subtil. De sobte ells perden la gravetat que els subjectava a la terra, s’eleven al cel. Sidèria hi puja seguint Omegar, mentre els malvats veuen amb esgarrifança aquest triomf dels justos; la terra tremola sota llurs peus, s'esfondra, cauen amb ella en una gran foguerada de sofre i de foc. Sidèria plora pel destí d'aquests homes, per culpables que siguin; voldria apagar aquests focs que els devoren sense consumir-los, o no haver conegut llurs turments, la terrible imatge dels quals pertorbarà per sempre la seva felicitat; però els àngels que vetllen pel seu son, li fan oblidar els inferns i els suplicis de llurs habitants obrint només el cel a la seva mirada. Aquest espectacle la delecta en èxtasi, experimenta en el grau més viu un sentiment desconegut per l'home: les delícies pures de l'alegria i de la pau confoses, una barreja feliç que constitueix la felicitat dels justos al cel; a la terra l'alegria i la pau sempre estan separades. L'alegria hi camina envoltada de preocupacions i de fatigues. La pau hi porta al seu pas plaers lànguids i avorriment. És al cel on la pau i l'alegria s'uneixen. Sidèria passa les últimes hores de la nit tastant la felicitat celestial, que voldria eternitzar, però que només li durarà un moment.

L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (62)

 

Creu de terme de Palau-sator, d'origen gòtic, del segle XVI

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

NOVÈ CANT (continuació)

Sidèria esperava gaudir encara de la dolça llum que sobreviu al dia; quina és la seva sorpresa i el seu dolor en veure's de sobte embolicada de tenebres tan denses que li tapen el cel i la terra! Ella creu que Déu, que s'oposa als seus plans, acaba d'ordenar que la nit aturi la seva persecució. Aquest pensament la desanima; viu aquella desfeta que la desesperació fa néixer en una ànima en la qual les penes i la fatiga han esgotat les forces, no pot evitar queixar-se a Déu pel seu rigor, i per morir d'esgotament, Sidèria segueix el seu camí.

S'havia enfilat a una muntanya alta amb dificultat: en arribar al cim, va veure a la llunyania una llum tènue que brillava a la foscor; amb aquesta visió, l'esperança que l'havia abandonat retorna al seu cor:

—Qui pot —diu— viure en aquests llocs i vetllar a aquesta hora? És Omegar, és ell, no en puc dubtar. Gran Déu! —continua alçant les mans al cel— us agraeixo aquest favor, sou vos qui m'ha guiat; us havia acusat injustament de rigor. Perdoneu una queixa que la meva desgràcia ha d'excusar als vostres ulls; només us demano una gràcia més, doneu-me la força per arribar a aquella casa, em sentiré satisfeta si puc veure Omegar i morir als seus ulls.

Digué, i caminant cap a la llum que la guia, ja no té el coratge desenfrenat que cap perill no sorprèn; esdevinguda tímida, tremola davant el més mínim perill, la desesperació ja no precipita els seus passos, modera la seva velocitat i conserva les forces, que lamenta haver malgastat. A punt de tocar aquella desitjada llar, hi cregué arribada, de sobte se li endureixen els membres, es queda immòbil per l'excés de la seva fatiga; gairebé al final de la seva carrera es desespera per arribar-hi; vol cridar Omegar, però la seva veu expira als seus llavis. Sidèria, obligada a descansar, s'asseu a terra, plora, i fa aquesta breu pregària a Déu: “Deixa, Déu meu, de perseguir una criatura feble que potser t'ha ofès, però el cor de la qual sempre pur no ha estat còmplice de la seva falta; només volia tornar a veure Omegar abans d’expirar, i em rebutges aquest consol en el moment en què jo esperava gaudir-ne! adoro la teva voluntat, per cruel que és; però si volies, per a tallar el fil dels meus dies, que jo esgoti el calze de la desgràcia, colpeja la teva víctima, les meves desgràcies estan curulles.”

Sembla que aquesta pregària li ha alleujat el cor, i que Déu, tocat per les seves penes, li renova les forces; s'aixeca amb esforços dolorosos, i s'arrossega amb passos lents cap a aquella llar que veu il·luminada; hi arriba i truca a la porta. Aquests cops que ressonen a la nit, a aquesta hora, després dels dies més terribles, sembren el terror a aquesta casa. Sidèria escolta, hi regna un profund silenci; hi torna a trucar i amb retrucs, veu com la llum canvia de lloc i s’avança cap a ella. Sidèria està inquieta, mil sentiments confusos d'alegria, de por i d’esperança brollen de la seva ànima:

—Ell ve —diu—, és ell.

S'obre la porta, apareix un home que porta una torxa, seguit de lluny per la seva dona tremolosa i mig amagada darrere seu. Eren Policlet i Cefisa, qui van rebre Omegar en el seu primer viatge. No gosant lliurar-se a la dolçor del son, tant els havia espantat l'erupció de despulles humanes, que vetllaven encara, commoguts per la por. Aquells trucs a llur porta per part de Sidèria redoblaren llur temor. Policlet pensa que els morts sortits de llurs tombes els demanen hospitalitat. Cefisa suplica en va al seu marit que els negui una acollida. Ell s'aixeca, ella el vol retenir, ell li respon:

—Aquests morts eren homes, si són infeliços els he de socórrer.

La visió de Sidèria, pàl·lida, desfeta, tacada de sang i de pols, els confirma llurs pensaments. La prenen per una ombra tornada del sojorn a l'infern, i no gosen parlar-li. Sidèria, enganyada amb l'esperança de trobar Omegar, roman muda de dolor. Anava a entrar a can Policlet, però tement de rebre-hi un socors que allargaria la seva vida i les seves desgràcies, fuig sota l'abric de la foscor. Així es compleixen aquelles paraules que foren dites a Policlet, que el final de les seves alarmes s'acostaria quan veuria la dona d'Omegar sense conèixer-la.

Sidèria sucumbeix a l'excés dels seus mals; amb prou feines ha fet uns quants passos al poble de Policlet, que sent el fred de la mort que la glaça; pensa que només li queda un moment per viure, entra en un temple veí les portes del qual estaven trencades, s'asseu a les escales d'un altar per respirar-hi en pau el seu darrer alè.

Era el moment en què a can Tibès Omegar alçava les mans al cel i li suplicava que alleugerís els dolors de la seva dona. La seva pregària havia tocat Déu, qui, veient Sidèria estirada sobre els esglaons del seu altar, sola, lliurada al seu dolor, es commou pietosament de la seva sort; fa baixar sobre els seus ulls el dolç vapor dels cascalls, i diu als àngels que vetllen pel somni dels mortals de cridar al seu voltant els somnis consoladors. Obeeixen, envolten Sidèria i li presenten al mirall dels somnis mil somnis agradables. Creu que és transportada a una vall encantadora els arbres de la qual estan coberts de fruits daurats i de flors que difonen els perfums més dolços. A l'entrada d'una glorieta deliciosa, veu asseguda una jove que s'aixeca i ve a trobar-la; la mira amb ulls de mare tendra, l’abraça, i li diu:

—Soc Eva, a qui Déu acaba de retornar la resplendor de la seva joventut. Oh filla meva, dec aquesta felicitat al teu marit, eixuga els teus plors, demà pujaràs al seu costat al cel.