L’últim home
CINQUÈ CANT (continuació)
Aquest fenomen va dissipar la por d'Eupolis i dels peruans. Tot semblava afavorir el meu matrimoni, i tan bon punt ens vam reunir al voltant de l'altar, aquest va ésser el discurs que ens va adreçar el savi Ormuz:
—Jo no he pogut veure sense dolor l'alegria que heu fet esclatar. No hi ha res més funest que la desesperació que segueix l'excés d'alegria. Temo molt que no us enganyin falses aparences. Les flames lleugeres que voletegen sobre les restes d'una pira reduïda a cendres s’esvaneixen. Aquests grills tindran potser el mateix destí. Ei! qui us pot assegurar que no els deveu als últims esforços de la natura que expira!
Després d'haver-nos inspirat, amb aquestes paraules, una sana desconfiança sobre la sort d'aquest dia:
—Gran déu —va continuar—, si és cert que beneeixes la nostra feina, si aquest prodigi hagués sortit de la teva mà omnipotent, digna't a escoltar la meva humil pregària. Permeteu-me viure prou per a veure l'alba d'aquests bells dies, i abraçar l'hereu del gènere humà. Però si desaproves els nostres plans, vine a oposar-te a llur realització. Manifesta la teva voluntat amb un senyal cridaner: lliuro als esperits infernals el primer que es negarà a obeir les teves lleis.
En aquestes paraules, girant-se cap a llevant, llança la mirada sobre l'ampli horitzó. Tot era pacífic; semblava que la mateixa natura, present en aquest matrimoni, i desitjant que s'acabés, s'esforçava a oferir una superfície somrient. Tranquil·litzat per tants de signes favorables, s'apropa a Sidèria:
—Sigues —li digué— la feliç Eva d'aquest nou Adam; us uneixo per sempre. Cel, aplaudeix aquest himeneu; terra, fes-te de nou fecunda per a aquests joves esposos, i que aviat puguis rebre llurs nombrosos fills al teu pit adornat de flors i de fruits. Així doncs, estimat Omegar, conserva amb cura els monuments sagrats de la ciència i del geni; són els fruits d'un treball immens. Legislador del món, dona-li les millors lleis. Recorda que les instruccions cruels van ésser durant molt de temps la desgràcia dels pobles abans d’ésser anihilades. Estalvia a la teva posteritat el retorn d'aquestes experiències bàrbares; que la saviesa no costi més la felicitat i la sang d'un nombre infinit d'humans. Aquests són els meus desitjos per a tu i els teus descendents.
Aquestes paraules d'Ormuz havien encès el meu coratge; jurava en el meu cor de complir els sants deures que m'imposava un destí tan alt. Sí, hauria recollit amb cura les lliçons sublims de la història i de l'experiència dels segles. Per què haurien de perir designis tan nobles? Ai! m’acostava al moment de la més terrible de les catàstrofes, el record de la qual encara em pertorba.
Quan Ormuz aixecava les seves mans al cel en acció de gràcies, es va aturar de sobte. Un objecte, visible només per a ell, semblava cridar-li l'atenció; sembla escoltar com si una veu li parlés, i de la qual només vaig sentir el xiuxiueig. Tanmateix, els sospirs s'escapen del pit d'Ormuz; una pal·lidesa terrible li cobreix el front; amb prou feines pot pronunciar unes quantes paraules trencades.
—Oh cel! —va dir—, oh rigor!... la mort!... benvinguda m’és.
Així responia a l'àngel encarregat de les ordres de la Divinitat; aviat se'ns revelaran.
—Europeus —ens diu Ormuz—, esteu equivocats: el cel reprova aquest himeneu, i el destrueixo en tant que està en el meu poder. Que hom allunyi Omegar de Sidèria. Maleït sia si gosés fer prevaler els seus drets sobre la seva dona; sí —em va dir adreçant-se’m—, series el pare d'una raça funesta; els vostres fills, armats per la fam cruel, es farien la guerra per devorar-se, i no coneixerien un altre Déu que la necessitat que comanda tots els crims. Que hom allunyi Omegar de Sidèria —continua amb una veu encara més forta—. És l'ordre del cel mateix, i si en dubteu, creieu en aquesta predicció que es complirà immediatament i davant els vostres ulls. Moriré.
Amb prou feines havia dit aquestes paraules, trontolla i cau a les escales de l'altar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada