BL’últim home
Però no era pas així amb Eupolis i amb els peruans que van ésser enviats a Cartagena. Des que es van assabentar de l'oracle que Ormuz temia, havien estat contínuament turmentats. Tot just tornats a la Ciutat del Sol, havien deliberat si no havien de revelar la nefasta predicció que hom els havia confiat.
—Hem —va dir Eupolis als peruans— d’exposar la terra i les restes del gènere humà al terrible perill que correran? Ah! si en el moment en què s’encendran les torxes d'aquest himeneu, anàvem a escoltar sonar la trompeta de l'últim dia, anàvem a veure aquest sol que ens il·lumina dissoldre’s, incendiar els astres, el firmament i la terra esfondrar-se en el buit de l'espai! Oh amics meus! quin retret ens faríem per haver guardat aquest terrible secret! No és que temi la mort, sovint l'he desafiat per a la salvació d'aquest imperi; però reconec la meva feblesa, temo l'espectacle de la terra que s’esventra, dels elements que es fusionen, de l’incendi del cel; em temo que moriré només després d’haver vist aquestes horribles escenes. Tremolo només de pensar-hi, la meva raó s’enterboleix, ja ni em reconec.
L'opinió d'Eupolis afalagava els peruans, que l'haurien adoptada sense el respecte que tenien per la persona d'Ormuz; creien que podien enfrontar-se a un perill que aquest venerable vell no temia pas, i deien que s’estimaven més exposar-se a tots els perills que violar una paraula donada per aquest gran home. Retingut per la fermesa dels seus col·legues, Eupolis contenia en ell mateix aquest gran secret; però no va poder abstenir-se de confiar-lo al rei, el qual, en saber-ho, no va pas assistir a les meves noces; i va donar ordre de suspendre-les, si el cel es declarava contra mi pel més mínim signe fatal.
Tanmateix, com més avançàvem a la plana d'Azas, més augmentava el terror d'Eupolis i dels peruans. Contínuament llançaven mirades preocupades a l'horitzó i als estels. Al més lleuger tremolor de l'aire, al més petit núvol inflat per vapors negres, es consternaven. Eupolis sobretot, l'ànima del qual era més ardent, no podia amagar més les seves angoixes; anava, malgrat la prohibició d'Ormuz, a revelar la terrible predicció, i a oposar-se al meu matrimoni, si no hagués concebut en aquest mateix moment un disseny que li fou sens dubte inspirat per un poder celest que m’era favorable. Ens deixa, s’avança cap als camps que havíem sembrat i, amb la punta de la seva espasa, desencrosta el cor de la terra. No, mai no podré pintar-vos l'escena que els nostres ulls van presenciar! Eupolis veu brots emergents. En aquesta visió, colpit, fora de si, exclama:
—Estimats companys meus, els nostres desitjos han estat satisfets, la natura reviu per a nosaltres.
Immediatament, trenquem les nostres files en tumult: tothom vol veure el prodigi i confiar només en els seus ulls; les llavors havien germinat. Ressonen crits d'alegria per totes bandes; era un deliri que res no podia calmar. Idames, el rostre alçat cap al cel, el mirava amb l'expressió de la més viva gratitud. Corrien llàgrimes per les seves galtes; abraça Eupolis, que va ésser el primer a veure aquests beneficis de la natura; vol que el portem en triomf. Oh moments sempre estimats per la meva memòria! no estava pas content de la meva alegria, ho estava encara de l'alegria comuna. Experimentava sentiments tan vius, tan profunds, que sufocaven els de l'amor mateix. Gairebé havia oblidat Sidèria. Oh, que dolça devia ser la societat d'un gran poble que, sota el mateix cel, gaudia dels mateixos plaers! Només Ormuz viu aquests entusiasmes amb indiferència; sens dubte sabia que aquests primers èxits no tindrien conseqüències més felices.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada