L’últim home
CINQUÈ CANT (fi del cinquè cant i del Tom I)
No havia fet el darrer sospir, quan un altre espectacle no menys espantós va augmentar el terror que ens tenia presos. Ningú no havia desitjat el renaixement del món amb més ardor que Idames. Amb aquesta finalitat havia abandonat la seva pàtria; m'havia menat al Brasil, hauria donat la volta al món; s'havia gloriejat que aviat la terra es cobriria d'imperis florents. La imatge d'aquesta revolució estava constantment present en el seu esperit; se n'havia adonat, per dir-ho així, per la força d'una imaginació viva i ardent; em parlava de races futures com si les hagués vistes, i ja posava els fonaments de llur felicitat. La seva gran ànima estimava el gènere humà, les belles arts, les ciències, tot allò que pot unir els homes i fer-los més feliços. Com fou colpit quan, després d'haver escoltat la predicció d'Ormuz, va veure destruïdes les seves esperances, i es va veure obligat a tornar al futur fosc del qual es creia haver fugit! No podia suportar aquest terrible revés; una febre ardent s'encén a les seves venes, i extravia la seva raó. Corro a ajudar-lo, l'estrenyo entre els meus braços, li parlo, i sense veure'm ni sentir-me, em crida molt fort: demana Ormuz i Sidèria. En el seu deliri, creu veure tots els objectes que el seu cor havia desitjat.
—Que hom em porti —em va dir— a l'ombra d'aquells emparrats frondosos; hi tastaré la pau del son en la verdor... Què sento?... Què és aquest soroll que ressona a l'aire. Les encluses gemeguen sota els cops redoblats dels martells. Oh moment que desitjava! les arts han ressuscitat a les ciutats!... Veieu aquestes espigues que el cel ha daurat? Feliços llauradors, afanyeu-vos, ha arribat el temps de la sega. Quins perfums més dolços exhalen aquestes flors a l'aire! Deixeu-me refrescar els meus llavis ardents amb els fruits d'aquesta horta. Omegar, m'abandones! On són els teus fills? Acosta-me'ls. M'agradaria tornar-los a besar.
Aquests van ésser els discursos que no va deixar de repetir fins al moment en què, vençut per l'excés del mal, va perdre el coneixement i la vida.
Va ésser llavors que Eupolis, espantat per aquesta nova mort, va creure que era necessari revelar la primera predicció d'Ormuz.
—Heus aquí potser —diu— els terribles preludis. Si em creieu, afanyeu-vos a apaivagar el cel. Desaprova aquest himeneu; cal, per sempre, destruir-ne els nusos; que aquests europeus siguin retornats a llur país. Separem, pel mar, Omegar de Sidèria. Si us negueu a seguir aquest consell que Déu m'inspira, qui sap si aquesta nit no serà l'última a la terra?
Per a mi, em sorprenc encara d’estar viu. Els americans estaven espantats; aplaudeixen el consell d'Eupolis, i demanen que a l'alba jo abandoni llurs climes, o que sigui immolat pel ferro de les lleis. Els bàrbars ja no veien en mi res més que un enemic de la felicitat pública. Així va acabar aquest dia que havia vist començar sota els auspicis més favorables, i que va ésser el més infeliç de la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada