L’últim home
TOM II
SISÈ CANT
Omegar anava a continuar la seva història quan va veure, als ulls de Sidèria, preocupació i neguit. Ell havia d'explicar llurs debilitats mútues davant d'un desconegut la censura del qual ella temia. La vergonya ja li cobria el front amb un modest rubor. Tocat pel seu dolor, el seu marit li va dir suaument:
—Estimada Sidèria, heus aquí l'hora que et crida a la cura domèstica. Prepara un banquet per al convidat que es digna a visitar-nos: vindré aviat a compartir aquestes tasques.
A aquestes paraules, que tornen la calma a Sidèria, ella s'aixeca i saluda, amb cara serena, el pare dels homes.
Tanmateix la seva marxa provoca, al cor del seu marit, una tristesa secreta. Agitat per terribles pressentiments, ell la segueix amb els ulls com si cregués veure-la per darrera vegada. Tan bon punt ella desapareix, el seu neguit augmenta: es penedeix de no haver-la tornat a cridar; li sembla que l'acaba de perdre per sempre. Els seus ulls romanen una bona estona fixats en el camí que ha deixat, per a buscar-la-hi encara; finalment es calma, i continua la història de les seves dissorts.
Aclaparat per aquests cops del destí, insensible al patiment, com un estúpid, vaig tornar a la Ciutat del Sol sense haver vist ni el camí que havia seguit, ni la mà que m'havia conduït. Aquest moment va ésser per a mi com un somni terrible, del qual només tinc el record d'un llarg patiment.
Sortint d'aquesta espècie d'anorreament, la primera paraula que vaig pronunciar va ésser el nom de Sidèria. La demanava; els meus companys, prohibits, no s’atrevien a contestar-me: jo insistia.
—Només vull —els dic— barrejar les meves llàgrimes amb les seves, i assegurar-me amb els meus ulls si les nostres desgràcies no l'han portat a la desesperació.
Aquesta és l'única gràcia que implorava i que em fou negada cruelment. Palemos em va dir que els americans, per ordre d'Aglaure, havien tancat la meva dona lluny de mi a la fortalesa de la ciutat, sota la guàrdia d'Eupolis. Amb aquesta notícia, vaig pensar que me m’havia estat arrabassada per segona vegada. La desesperació es va emparar de la meva ànima, i la qual, només, jo consultava. La nit desplegada sobre la terra la cobria d'una foscor espessa; els meus companys, a la llum de les torxes, van accelerar davant els meus ulls els preparatius de la meva partida. Observava llurs moviments amb una fúria concentrada. Irritat per llur pressa, els vaig dir:
—Per què precipitar així la vostra fugida? no teniu res a témer en aquests llocs: si teniu aquesta cura per salvar-me de la mort, les vostres penes són inútils. Ho juro davant vostre, no abandonaré pas els llocs on respira Sidèria; sí, m’hi vull quedar, i em lliuraré al furor dels americans.
Consternats pel meu pla, els meus companys es van afanyar a combatre'l, van voler consolar-me i, sense escoltar res, vaig gosar insultar-los.
—Qui sou doncs vosaltres —els vaig dir amargament— per oferir-me consols? Ningú no conspira contra els vostres dies. Vosaltres retorneu a la vostra pàtria, l’únic objecte del vostre amor. Tot us somriu. Pertoca a aquells que respiren la frescor a l'ombra dels boscos consolar un desgraciat ajagut sobre el caliu encès? eh! com podeu endolcir els meus mals, vosaltres que mai els heu viscut? No us ha tret el cel el poder de sentir-los? Oh Sidèria, ets l'única de l'univers que em pot escoltar, l'única el cor sensible de la qual pot parlar amb el meu, i hom em separa de tu! i hom ni tan sols vol que rebis el meu últim adeu! Oh cel! —vaig afegir—, per què no està en el meu poder d’adonar-me de les pors del cruel Eupolis? que no puc veure l'oceà abalançar-se del seu llit, les muntanyes esfondrar-se en les seves onades furibundes, la terra obrir-se i escampar-se en l’estesa? Que no puc sentir ressonar en l’aire la trompeta de l'últim dia? Mai no he vist unes tenebres més profundes. Oh! si fos la natura entristida i coberta per les ombres de la mort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada