L’últim home
A l'espectacle del descens dels francesos, als crits amb què vam omplir l’aire, els habitants de la ciutat del Sol van acudir armats a la plaça, i ens encerclaren llançant-nos mirades furioses. Després vingué un de llurs caps que es deia Eupolis, i qui ens parlà així:
—La vostra audàcia és extrema per abordar una ciutat que lliura tots els estrangers a l’últim suplici. Si coneixíeu aquesta llei, acabeu d'escoltar la vostra sentència; si la ignoràveu, marxeu, el retard d'un instant seria castigat amb la mort. [17]
El poble aplaudeix els discursos d'Eupolis, i ens vol espantar amb els seus crits i els seus gestos amenaçadors.
Idames, els ulls abaixats, la calma a la cara, oposa el silenci a aquesta fúria. Immòbil com la roca contra la qual el mar trenca les seves onades, espera que el poble, cansat de la seva còlera, es calmi a si mateix. De seguit avançant cap a Eupolis, amb un coratge tranquil, li diu:
—Nosaltres som els darrers brots del poble francès. Separats de vosaltres per les barreres de l'oceà, les lleis d'aquest imperi ens són desconegudes. Feu-nos morir si ho desitgeu; però abans d’immolar-nos, digneu-vos a dir-nos per què heu establert contra els vostres semblants una llei tan bàrbara.
—La necessitat —respon Eupolis amb els ulls ardents de ràbia—. Digues al cel que ens retorni les nostres messes; digues a la terra que no devori les llavors que les nostres mans li confien; fes que les nostres suors i la nostra sang la fertilitzin, i aquests murs seran oberts a tots els homes, que estimarem com germans nostres.
—Si aquests són els vostres sentiments —reprèn el virtuós Idames—, abjureu la cruel llei que heu establert. El terme dels vostres els mals ha arribat, la terra tornarà a ésser fecunda, nombroses generacions la poblaran. Així, Déu mateix ens ho ha revelat. És a la seva veu que hem abandonat la nostra pàtria per a buscar-vos en aquestes costes llunyanes, i consolar-vos per aquestes noves felices, voleu degollar els vostres alliberadors?
—Qui em respondrà —va dir Eupolis— de la veritat de les vostres paraules? No teniu ni la figura ni el llenguatge dels engalipadors; però temo tant els homes crèduls com l'impostor. Amb quins senyals reconeixeré que una falsa esperança no us ha enganyat?
Idames explica quina inspiració sobtada el va arrossegar a un temple del seu país, on Déu li va donar proves sensibles de la seva presència i li va revelar els seus propòsits; en quina forma se m’havia aparegut el geni terrestre, quins foren els seus discursos i les seves ordres. Després exposa que d’aquell matrimoni depèn avui el destí de l'univers. Ell em presenta al poble dient:
—De tots els homes escampats per la terra, vet aquí l'únic que en pot perpetuar la raça, i si és europeu, oh gent! no en sigueu gelosos. Vosaltres teniu l'única dona que pot amb ell fecundar l’himeneu. Ignoro quin és el seu nom, quins llocs habita; només sé que ella respira en aquest regne, en el qual jo l’he de descobrir.
Finalment explica les meravelles del nostre viatge, com un Déu ens ha guiat sobre l'oceà per l'aire, i mostra fins i tot el llibre que l'oracle ens havia deixat.
Encisats per aquestes històries, els americans anàvem a precipitar-se als nostres braços. Eupolis, amb un sol gest, refreda llur benevolència, i els atura.
—Per què —respon als francesos—, si el cel tenia necessitat del concurs d'Amèrica, es nega a explicar-li-ho? Per què us ha prodigat els miracles sense dignar-se a reservar-nos-en ni un? hauria esgotat el seu poder a Europa? o bé hauria jutjat que era més difícil de subjugar la vostra fe que la nostra? No acusaré pas el cel d’aquesta errada grollera, i si voleu que finalment us expliqui el meu pensament, els meus ulls no veuran mai prodigis.
[17] Amb cometes a l’original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada