De seguit Idames demana notícies d'Ormuz als americans que ens acompanyaven; un d'entre ells li va respondre que Ormuz feia tres anys que havia sortit de la ciutat del Sol, els havia acomiadat eternament; que havien volgut retenir-lo, però que res no l'havia pogut afectar, ni el dolor de la gent, ni els precs d'Aglaure.
—Atureu-vos —ens digué—, de combatre el meu propòsit: preveig que, aviat armat per la fam, l'home esdevindrà un flagell per a l'home; voleu que esperi el moment en què vindreu a disputar-me un menjar bastard, i potser a atemptar contra la meva vida.
Oh conciutadans meus, mentre que m'estimeu i que guardeu d'Ormuz un record que us és estimat, patiu que em separo de vosaltres; per què cal que visqui encara? per què les nacions han volgut allargar la meva vida? No vaig tenir forces per rebutjar aquest cruel benefici; tindré la de resistir-vos.
Aleshores Ormuz, alçant les seves mans al cel, li prega que ens aboqui les seves benediccions, i se'n va sense esperar la nostra resposta i sense dir-nos quin asil triarà a la terra.
—Aquesta marxa d'Ormuz —va continuar l'americà—, va ésser una calamitat pública: la ciutat del Sol, consternada, creia que els mals que havia predit caurien sobre ella, i és llavors que Aglaure, per economitzar els recursos de la seva capital, i limitar-la als seus habitants, n’exclou tots els estrangers amb una llei de mort que estableix contra ells.
Idamas va aprendre amb dolor l'exili que Ormuz s'havia imposat; si admirava la resolució valenta que havia pres, el planyia d’haver cregut massa lleugerament el gènere humà abandonat de la Providència; i, tement que no hagués mort en algun lloc salvatge, víctima infeliç de la seva devoció, va preguntar sobre els recursos que Amèrica podia oferir, quina era la fertilitat del seu sol, quants habitants i pobles florents tenia. Eupolis, que coneixia Amèrica, va respondre:
—D’un tant gran nombre d’imperis amb què el nou món estava cobert, només queda el del Brasil, que comença a les fronteres de Mèxic, abraça el Perú, el continent i el país de les Amazones. El sol de les nostres contrades ja no té aquell ardor que, hom diu, formava la plata, l’or i els diamants. La zona tòrrida refredada gaudeix amb prou feines de la calor que tenien els climes temperats; ja no és aquella nova terra que el salvatge havia abandonat a les cures de la natura. Els habitants del món antic, després d’haver esgotat llur sòl, van inundar Amèrica com torrents, talaren els boscos que la creació va veure néixer, artigaren fins als cims de les muntanyes, i devoraren encara aquella terra fecunda. Llavors van baixar fins a les ribes de l'oceà, on la pesca, l'últim recurs de l'home, els prometia una alimentació fàcil. Des de Mèxic al Paraguai, les costes de la Mar del Sud i de l'oceà Atlàntic estan poblades per ciutats on hi ha reunides les restes del gènere humà. La ciutat del Sol és la capital d'aquest imperi marítim: bastida a cent milles de Cartagena, de la qual va ser durant molt de temps la rival i que va destruir, el seu port va ser durant molt de temps el punt de trobada de les nacions: ella encara gaudeix de tota la seva brillantor; hi veureu pintures exquisides, estàtues tan perfectes que semblen respirar; tots els models de màquines més famoses que s’han inventat. París, Roma, Tebes, Babilònia no han superat la magnificència d’aquesta ciutat: rica en les runes dels dos mons, ella hereta l'univers.
Vam trobar aquesta ciutat conforme al quadre que Eupolis n'havia pintat, magnífica, és cert, però gairebé buida d'habitants, solitud que provocava la tristesa i el terror. Hom es deia a si mateix que aquests edificis tan nombrosos i tan bonics van ésser construïts per acollir homes. Hom els hi buscava en va sense poder consolar-se de la pèrdua de la seva esperança. A la majoria de palaus de què estava farcida aquesta ciutat, hom veia encara mobles sumptuosos, munts d'or i de plata, però que hom valorava menys que un arbre carregat de fruita, o que una vessana mediocre coberta d'espigues daurades.
Arribàrem al palau d'Aglaure, el qual, informat que la gent li portava estrangers, ens esperava al seu tron tot lluent de l'or i de l’esclat dels diamants. Idames li va repetir els mateixos discursos que ja havia adreçat al poble; però va afegir:
—Gran rei, en el moment en què, per creure’m, Eupolis i el poble demanaven prodigis, s'escolta un gran brogit, els habitants de les costes veïnes porten dins els vostres murs carros plens d'animals desconeguts als vostres climes, i que ells havien matat. La gent immediatament exclama que aquesta abundància és un present del cel que ens protegeix, i es declara a favor nostre. Vos mateix, Gran rei, ens atrevim a creure-ho, així ho jutjareu, però si encara sorgeixen dubtes en el vostre esperit, els dissiparé, quan en la vostra presència i davant el vostre poble nomenaré la dona d'Omegar; el Déu que m'envia ha promès confirmar aquesta elecció amb un miracle enlluernador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada