L’últim home
Va dir aquestes últimes paraules amb el to de la
ironia i de l’insult: els dubtes d'Eupolis m'havien humiliat; els meus companys
estaven desesperats. Només Idames s’irrita pels obstacles que experimenta; els
seus gestos s’animen, els seus ulls s’inflamen, la seva veu terrible ressona a
la distància, i porta la basarda a les ànimes. Primerament interroga
enèrgicament Eupolis.
—En quin moment —li va dir—
faràs esclatar aquesta malfiança incrèdula? Una de les més belles obres del
Creador, la terra, està a punt de morir: si la vol salvar, no cal que es mostri
i que no abandoni més la cura de l’univers a lleis obsoletes. Volies que us
manifestés la seva voluntat? O superba pretensió! teníeu, així com nosaltres,
una pàtria a abandonar? l'oceà dels mars per travessar? Només havíeu de
donar-nos un asil. Us calia, doncs, que un Déu us parlés per acollir uns homes!
Aleshores, adreçant-se als americans, els fa una
imatge ràpida dels mals que desolen la terra i l’activitat de la qual augmenta
amb una velocitat aterridora:
—El globus i el gènere humà estan com inclinats sobre
l'abisme del no-res. Cada moment els hi pot precipitar, i no aturaràs la seva
caiguda espantosa! Per tant, hauràs completat la ruïna de la terra i dels
homes. Vosaltres sereu els homicides de vosaltres mateixos i de les generacions
futures. No invoco pas sobre vosaltres els càstigs del cel; però ignoro si és
als inferns del turments que puneixen crims tan grans. Poso per testimoni al
cel que ho fet servir tot per doblegar-vos. Me’n vaig, o primer executeu sobre
mi la vostra llei de sang; no vull sobreviure a l'esperança de la felicitat que
esperava.
Amb prou feines Idames havia deixat de parlar, un
murmuri semblant al de les onades d'una mar agitada s'alça entre la gent que la
vehemència d'aquest discurs havia commogut. Eupolis encara conservava la seva
atenció freda, i potser hauria reprimit el favor d'aquest moviment popular, si
al mateix moment una nova escena no hagués distret tots els esperits. Escoltem
veus sorolloses, crits d'alegria, tot el moviment d'una marxa precipitada;
aviat veiem aparèixer els habitants de les ribes veïnes que arrossegaven carros
plens d'ocells i de quadrúpedes morts i tot sangonosos, i que criden, en
veure’ns:
—Portem l’abundància dins d'aquests murs. [20]
A aquesta nova, la gent emet crits d’alegria, abraça els seus benefactors, i vol saber quin Déu els ha donat aquest immens botí.
El líder de la tropa demana un moment de silenci que aconsegueix, i ens parla així:
—Res —diu— no és més aterridor que l'esdeveniment al qual devem aquesta abundància que et sorprèn. Ahir es va aixecar a les nostres costes una tempesta tan violenta que el terror que hi va causar encara dura. Crec que tots els vents desfermats, en guerra entre ells, havien escollit el nostre cel per llur camp de batalla; hi acudiren de pressa, d’improvís, per tots els punts de l'horitzó. Aquest primer xoc és tan impetuós, que abat arbres l’arrel dels quals s'enfonsa a l'infern i que sacseja les muntanyes que s'assenten sobre els fonaments del món. De vegades els aquilons [21] repel·leixen els autans [22] qui rugeixen de ràbia, de vegades els altres tornen amb fúria sobre els aquilons, els esvaloten com les onades del mar, i s’emparen de l'espai de l'aire. De vegades tots els vents lluiten a la vegada, xoquen, es capgiren, s’enlairen, s’escapen en remolins, es mantenen suspesos als cims de les muntanyes, s’hi balancegen durant molt de temps a les valls, i s’hi precipiten amb xiulets horribles. Aquesta tempesta s'apaga; ara mateix apareixen ocells el nombre dels quals és tan prodigiós que l'aire s’enfosqueix; apareixen ramats de quadrúpedes que semblen buscar-nos i cridar-nos a la mort. Estàvem tan consternats que ningú no pensava emparar-se d'una presa tan fàcil. Primer, dono el senyal de carnatge matant uns quants ocells. De sobte els meus companys imiten el meu exemple: tots aquests animals cauen sota els nostres cops; finalment, sobrecarregats de béns, venim a compartir amb els nostres germans de la ciutat del Sol aquesta feliç fortuna que mirem com un miracle de la beneficència del cel.
—Sí, és un miracle —exclama la gent—, Déu es declara a
favor dels francesos, ha fet el miracle demanat per Eupolis.
La gent transportada d’alegria mena triomfalment els
francesos, els carros i els habitants de les costes veïnes al palau d'Aglaure,
qui comandava al Brasil; jo anava al costat d'Idames, que em va dir:
—M'esperava l'èxit que hem obtingut. Que aquest
esdeveniment ens instrueixi; potser rebrem encara algun revés, però no et
desanimis, Déu es mostra i ja no ens pot abandonar.
[20] Amb cometes a l’original.
[21] aquiló: vent dolent del nord anunciador de tempesta.
[22] autan: vent de direcció sud-est en sentit mar Mediterrània-Òlt i Garona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada