Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
SEGON CANT (Continuació)
Li vaig contar com se m’havia aparegut el geni terrestre, els vaig dir i les ordres que n’havia rebut i les magnífiques esperances que m'havia donat. Mentre estava parlant, Policlet tenia dificultats per contenir els seus estats d’ànim; semblava escomès pel plaer d'escoltar-me i pel desig d'interrompre'm: hauria volgut escoltar-me i parlar alhora. Finalment, quan vaig acabar aquest relat, em va respondre:
—Aprèn, estimat Omegar, que els teus destins m'han estat predits com a tu, i que ja fins i tot aquest oracle que et concerneix comença a acomplir-se.
—Un dia que estava devorat per uns dolors que amagava a la meva dona, tement per a ella i per a mi el futur funest que semblava presagiar la ruïna pròxima de la terra i les proximitats del darrer dia, vaig entrar en un temple veí de la meva llar on Déu manifestava sovint el seu poder amb prodigis, i que en altre temps fou famós a l'univers. La meva pregària va ser tan fervent que va exaltar la meva ànima; em vaig creure transportat de sobte al teu bressol envoltat d’una multitud enorme. T’hi torno a veure amb aquelles gràcies que van ésser part de la teva infantesa. Mentre jo et contemplava, els teus ulls s'aturen sobre meu, em mires amb un ull atent, i em vas dir somrient: "Policlet, el final de les teves alarmes estarà a prop quan vegis la meva dona sense conèixer-la." [12] No sé quin encís es devia escampar en aquell somriure i aquelles paraules, que els meus dolors s'esvaeixen, la pau retorna a la meva ànima, crec en les teves promeses i la meva confiança no s'enganya, ja que vas buscar aquesta dona la presència de la qual acabarà amb les nostres desgràcies.
Dient aquestes paraules, Policlet, que s'acostava a casa seva, em va fer tots els oferiments de la generosa hospitalitat. Vaig entrar sota el sostre senzill i modest que havia escollit en aquesta ciutat, i que ell preferia als sumptuosos palaus dels quals estava embellida. La seva dona es va afanyar a servir-me un àpat que em va sorprendre per l'abundància i la varietat dels plats. No podia jo endevinar quin Déu benèfic sabia proveir així les seves necessitats. En vaig expressar la meva sorpresa a Policlet, que va satisfer així la meva curiositat:
—M'he preservat fins avui dels horrors de la fam. Primerament, vaig viure molt de temps com els salvatges. Canviava sovint de país. Ara la pesca em retenia a les vores de llacs i de rius, o a les ribes de l'oceà, adés em transportava al centre de boscos habitats per les bèsties salvatges, a qui jo lliurava una guerra tossuda. Estava cansat d'aquesta vida errant, quan vaig passar per aquesta ciutat que vaig trobar buida d'habitants, i l'origen de la qual, si en crec els monuments que la decoren, es deu perdre en la nit del temps. Amo d'aquesta ciutat, vaig pensar que sota les llambordes dels seus carrers, la terra que amaguen seria un sòl nou i possiblement fèrtil. Amb l’ajut d’un alçaprem, la destapo, l’estripo amb la rella de l'arada, li confio tremolant les meves llavors; vaig reeixir-hi. Si les meves collites no han pagat les meves suors amb escreix, són suficients a les meves necessitats. Els carrers d'aquesta ciutat són els meus jardins i els meus camps; ella és tan gran que no l’esgotaré pas tan aviat.
Vaig escoltar amb avidesa Policlet, els discursos del qual em van encantar. Jo hauria volgut prolongar el plaer d'escoltar-lo. Ell mateix i la seva dona desitjaven retenir-me alguns dies; però un deure imperiós m’ordenava que els deixés.
—Els meus moments —els dic— no em pertanyen més, són per al gènere humà. El més petit retard seria un crim. Tan aviat com hauré acabat aquest viatge, tornaré a dir-vos-en l'èxit. Vull aprendre de Policlet l'art de conrear la terra, i us portaré la meva dona a qui el cel promet tan alts destins.
[12] En cursiva a l’original, per remarcar, sense cometes,
un diàleg del passat amb el mateix interlocutor actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada