Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805
SEGON CANT (Continuació)
Amb aquestes últimes paraules del geni, el terror que m'havia inspirat sobre les proximitats de l'últim dia es va calmar. Vaig sentir amb alegria que un poderós interès l'obligava a salvar-me, i li vaig respondre:
—Si us puc ésser útil, no tingueu por d'ordenar-me empreses perilloses: m'atreviré a intentar-les. Per jove que sigui, tinc coratge, he combatut moltes vegades contra bèsties ferotges a qui la fam havia enfurismat; les he abatut tot sol i he xopat les meves mans en llur sang.
—No és pas —va respondre’m el geni— aquesta mena de coratge que et cal, sinó aquella força d'ànima que concep un pla amb profunditat, sinó aquella llarga paciència que res no cansa i aquell ardor que s'inflama amb els obstacles. Fes esclatar avui aquestes virtuts dels grans homes. La cursa s'obrirà davant teu. Tu coneixes aquella ciutat on els anglesos van cremar l'heroïna [11] que va salvar França; dins d’aquells murs va trobar un home anomenat Idames; és de la seva boca que has d'aprendre per quins mitjans el cel et destina a regenerar la terra. No tinguis por d’emprendre’ls: encara que invisible als teus ulls, seré el teu guia i el teu suport.
L’anava a respondre, però em va interrompre dient-me:
—Jo no puc quedar-me ni escoltar-te; torno al centre de la terra on estic ocupat contínuament a revifar els focs que la fecunden.
Amb aquestes paraules es va esvanir.
Malgrat les restes d'un terror del qual no estava deslliurat, l'orgull de veure recolzar els destins de la terra i del gènere humà sobre el meu cap em consolava. Em vaig afanyar a complir les ordres del geni.
Marxo. Amb prou feines havia comptat quatre hores de caminada ràpida cap a occident, que una ciutat immensa coberta de palaus i monuments antics s'ofereix a la meva mirada. Aquesta ciutat tenia per habitants només un home i la seva dona, que es deien Policlet i Cefisa. Vivien a les portes de la ciutat en una casa confortable i simple que dominava les planes de l’entorn. Tan bon punt Cefisa em va veure, va cridar el seu marit exclamant:
—Policlet, veig un home, ve cap a mi.
Policlet em fa mil preguntes alhora. Em pregunta qui soc, on vaig, d'on vinc, quin és el motiu del meu viatge. La meva joventut, sobretot, sembla sorprendre'l: es pensava ésser un dels homes més joves d'Europa.
—El meu naixement —li vaig dir — va causar tant soroll, que no us dec pas ésser desconegut. Soc l’home nen del qual Europa va visitar el bressol.
A aquestes paraules, Polilclet i Cefisa van esclatar d’alegria.
—Carai! —em va dir Cefisa— tu series aquell nen que jo vaig veure: tenia vint anys llavors. Dies feliços que són sempre presents a la meva memòria! La meva mare em va portar a les festes que hom celebrà per al teu naixement. Havies d’ésser, hom va dir, el salvador del mon, la tija d'una nova raça. La dolça primavera tornaria a caure als camps, a adobar-los, l'estiu a madurar i daurar les messes. Va ésser gràcies a aquestes promeses que Policlet es va casar amb mi. Com s'han esvaït aquelles esperances! en lloc d'aquella resurrecció de la natura que estàvem esperant, cada dia ens porta la seva decadència.
—Consoleu-vos —li vaig respondre—, sou a tocar d’aquesta època feliç que no us fou predita debades.
[11] referència a Rouen i a Joana d’Arc (1412-1431), o Joana Darc: heroïna francesa, anomenada la
Donzella d’Orleans. Durant la seva lluita contra la invasió anglesa i
borgonyona, fou capturada pels borgonyons; venuda després als anglesos, fou
sotmesa a un tribunal eclesiàstic, acusada de bruixeria. Declarada culpable d’heretgia,
abjurà sota pressió, però fou reclosa en una presó. Recusà l’abjuració i
refermà la legitimitat de les veus que li parlaven, i fou condemnada a la
foguera, com a heretge relapsa, a la plaça de Rouen, el 30 de maig de 1431.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada