L’últim home, de Jean-Baptiste Cousin de Grainville (12)

 

L’últim home

Jean-Baptiste Cousin de Grainville,1805

SEGON CANT (Continuació)

Amb aquestes paraules els vaig acomiadar. Policlet i Cefisa em van abraçar amb llàgrimes als ulls: m’havien vist en la meva infantesa, ja m'estimaven com llur fill. Continuo el meu camí. Veia per segona vegada com el sol aconseguia la meitat del seu curs, quan un home ve a trobar-me, m'atura i em diu:

—Ets Omegar i vas a buscar Idames?

—Cert! —li vaig contestar.

—Ah! —va cridar abraçant-me— sí, és el cel qui m’ha conduït, és Déu qui ens ha parlat! Si sabessis quins miracles ens han promès, quina és la revolució que es prepara! Em dic Palemos, segueix-me,  el cel t'espera per a desplegar el seu poder.

Després d'haver fet esclatar, amb aquestes paraules, els primers transports de la seva alegria, li vaig suplicar que em relatés els fets que havien passat, i va continuar així:

—A la ciutat on es dirigeixen els nostres passos, habita un home que consumeix els seus dies a meditar sobre els monuments de la història: es diu Idames; parla constantment de pobles que cobrien la superfície de la terra, de llurs lleis, de llurs costums i dels grans espectacles que fa el gènere humana per la reunió de les seves forces. Conta, com si els hagués vist, els prodigis de les belles arts, els fets d'homes il·lustres, i lamenta sempre aquells vells temps que potser no tornaran més. En una paraula, avui només és infeliç de la pena de veure les societats destruïdes, la terra deserta i despoblada. Des que l'esterilitat d'Europa va forçar els habitants d'aquests climes a viure separats, no hi ha altra preocupació, cada any, que fer un gran munt de provisions per aplegar de vegades homes al seu voltant i de lliurar-se al plaer de conversar amb ells, i aquesta imatge feble de la societat serveix per a consolar-lo.

—Ahir jo era entre aquells que havia cridats; no l'havia sentit mai. Els meus companys van dir que cap home no l'havia igualat per la sublimitat del discurs, i que encara s’havia tornat superior a ell mateix. Amb quina energia expressava el desig que tenia de veure renéixer la població, formar-se les societats, baixar de nou la primavera a la terra. En aquests entusiasmes s’oblidava de si mateix fins al punt de creure-la regenerada; ho compartia amb la nova raça humana; hi formava imperis; ensenyava a la gent els processos de les arts i els mostrava el camí de la saviesa i la felicitat: ens havia transportat a aquests escenes per la vehemència de les seves paraules; ens crèiem veure tot el que ell deia; però aviat, tornant en si mateix, quan va comparar aquestes magnífiques pintures amb tota la decadència de la terra i dels homes, el seu dolor es desperta, vol contenir debades les seves llàgrimes, que flueixen profusament. Nosaltres mateixos vam quedar tan afectats, que se'ns ompliren els nostres ulls de llàgrimes. Immediatament, com per un moviment sobtat, Idames s'aixeca, ens deixa sense parlar-nos; el seguim tots en silenci, captivats per una força desconeguda que ens atrau vers els seus passos: entra al primer temple que troba en la seva ruta, es prosterna fins a terra, i nosaltres amb ell. Tenia el pit oprimit, el sentíem gemegar. De vegades hom hauria dit que volia parlar, però que el dolor li apagava la veu! Finalment surt d'aquest estat violent, i s'aixeca per adreçar al cel aquesta pregària:

—Oh Déu —va dir—, és hora que adrecis vers la terra una mirada de la teva pietat. És només un cadàver animat per una resta de calor que s’extingirà; vols deixar perir la teva obra? Si aquest és el teu pla, estalvia’m l'horror d'escoltar els últims sospirs de la natura, i permet que abans de tocar el llindar d'aquest temple, jo caigui abatut per la mort; però si haguessis de canviar un dia els destins de la terra, no demano pas de veure aquesta feliç revolució; digneu-vos només a informar-nos-en, i viurem consolats.