dissabte, 20 de febrer de 2016

“Cal dubtar de cada cosa per construir sòlidament tota coneixença”



L’escepticisme, com l’irracionalisme _que nega la raó com a instrument de coneixement_ i el relativisme _que nega la universalitat de la raó_, és una de les hipòtesis crítiques amb les possibilitats de coneixement, aquella que dubta de la validesa de la raó.

Poc s’entendria un comentari sobre l’escepticisme epistèmic modern sense una breu referència a l’escepticisme clàssic, el seu antecedent primer.

Segons Bertrand Russell[1], de bell antuvi ens trobem, en la filosofia grega, un primerenc escepticisme sensorial, que Parmènides i Plató dogmatitzaren, de la seva banda, amb la negació de qualsevol valor cognoscitiu a la percepció.

Pirró d’Elis, amb la incorporació de l’escepticisme moral i lògic al costat d’aquest escepticisme sensorial, el seu deixeble Timó de Fliünt i Arcesilau de Pítana, cap de l’Acadèmia platònica, foren qui sistematitzaren l’escepticisme com a doctrina, fins a esdevenir “una filosofia del dubte dogmàtic”[2], aquella que, més enllà del dubte, raonablement cautelar i provisional, nega dogmàticament la possibilitat del coneixement, per la qual cosa també es nega així mateix[3].

Sext Empíric, Montaigne, Hume o Kant donaren nou impuls a aquesta doctrina que impugna la validesa de la racionalitat per al coneixement, com expressa, d’altra banda, Calderón de la Barca en un drama d’anomenada universal sobre la fugacitat i la inestabilitat de la vida, i, per aquesta raó, sobre la importància de reblir-la de bones accions per sobre de qualsevol altra consideració:  La vida es sueño (1635), en què “toda la vida es sueño, y los sueños _ja se sap_, sueños son”.

Ja força abans del dubte vital de Calderón, la literatura universal ens havia ofert d’altres exemples paradigmàtics del dubte o d’altres visions del real: Hamlet, príncep de Dinamarca (1601), de William Shakespeare, ofereix, en la figura de Hamlet, l’arquetip del personatge constantment angoixat i aclaparat pel dubte; Don Quixot de la Manxa (1605), de Miguel de Cervantes, palesa, en les figures del Quixot i Sanxo Pança, que la realitat és allò que decideixen els ulls que la contemplen, és a dir, que les coses són, més enllà del que són, allò que un hi vol veure.

En la tragèdia La vida es sueño (Escena dinovena _2148-2187_ de la Jornada segona), Calderón palesa aquesta condició existencial d’inseguretat i incertesa, “que el hombre que vive, sueña lo que es, hasta despertar” en la mort, amb l’exemplificació de diversos personatges: el rei, el ric i el pobre entre d’altres, i el mateix Segismundo, el príncep menystingut pel seu pare, amb els quals deixa que romanguin inesclarides les fronteres entre el real i l’aparent, el permanent i el fugisser, oblidant, però, que si hi ha somni és perquè algú que viu té capacitat de somniar, com mostrarà Descartes en la seva lluita contra l’escepticisme a partir del dubte mateix.

Descartes publica Discurs del mètode dos anys després, el 1637, i les Meditacions metafísiques, el 1641, en ple Renaixement, una època contradictòria, de crisis en mig de la lluminositat, que l’emmenarà, davant de la negació del passat filosòfic aristotèlic _el mètode deductiu del qual, basat en el sil·logisme, frustrava qualsevol progrés real de la ciència i el pensament_, a la recerca d’un nou puntal de suport per anar endavant, desconfiadament, amb prevenció i precaució, evitant, tant com sigui possible, l’error. Per això, just al començament de la Meditació segona, Descartes reclama, com l’Arquímedes del “punt que fos ferm i immòbil” (242)[i], el dret a “concebre grans esperances si sóc prou afortunat per trobar només una cosa que sigui certa i indubtable” (243-244).

I això són les Meditacions metafísiques, una obra de recerca i de demostració sobre allò que podem conèixer, que sorgeix en uns moments de revifalla escèptica: Michel de Montaigne, Pierre Charron i Francisco Sánchez, sobretot.

D’aquesta manera, la Meditació primera cartesiana presenta el dubte metòdic (1-37), això és, el qüestionament de tot allò que presenti algun punt feble que pugui ser posat entre parèntesi per tal d’arribar a l’obtenció d’alguna certesa que no pugui ser qüestionada en cap sentit. Això menarà Descartes a posar en dubte la veracitat de les aportacions sensorials (38-77), perquè els sentits ens poden enganyar (38-42), com sabem que han fet sovint, o perquè podríem estar alienats mentalment (43-58) o sota el miratge d’un somni (59-98) o d’una imaginació desbordant (99-113), i la veracitat de les mateixes descobertes de la raó (114-127), ja que ens equivoquem i ens hem equivocat en més d’una ocasió, o perquè podrien estar en mans d’un déu engalipador (128-169) que pretén fer-nos creure coses que no són, fins a arribar al dubte universal, radical i absolut (148-169), mètode pel qual necessita de la hipòtesi d’un geni maligne (170-209) que el mantingui en guàrdia i tensió davant la dificultat de seguir-lo constantment (210-223) a causa del costum.

Però Descartes, contràriament als escèptics, no s’acontenta amb el dubte paralitzador, sinó que, a la Meditació segona, se’n serveix per avançar (228-253), amb tota la cautela que calgui, cap a les primeres certeses: “i continuaré sempre per aquest camí fins a trobar alguna cosa certa, o, si més no, si no puc fer res més, fins a saber amb certesa que no hi ha res de cert en el món” (237-239); “Què podré considerar, doncs, com a vertader? Potser, només, que al món no hi ha res de cert” (252-253).

El dubte, però, confirma l’existència d’una persona que dubte. És així com Descartes, en la Meditació segona, ens ofereix la primera solució amb l’existència del subjecte pensant, d’existència per força objectiva i indubtable, malgrat que em pugui enganyar o em puguin enganyar, perquè cap pensament pot qüestionar la seva mateixa existència, ans el contrari, quan es qüestiona també es manifesta. I el pensament necessita qui el pensi: “jo sóc, jo existeixo” (275) _el “jo penso, per tant existeixo”, del Discurs del mètode[4]_ és el primer principi de la filosofia i la primera certesa que no admet cap dubte, a partir de la qual podran, doncs, ser descobertes d’altres veritats: les existències de l’ànima, de Déu i del món.

L’existència, tanmateix, no informa directament del seu contingut: “jo que estic segur que sóc, no sé encara prou clarament què sóc” (279-280). A partir d’aquí, doncs, Descartes es dirigeix a descobrir allò consubstancial en la seva existència, amb la mateixa metodologia del dubte metòdic, fins a arribar a conclusions fora de dubte: l’ésser és una cosa que pensa (324-356); “el pensament és un atribut que em pertany; només ell no pot ser separat de mi” (340-341).

A continuació, Descartes medita sobre el pensar (357-439) i les seves modalitats (387-389): pensar és dubtar, entendre, concebre, afirmar, negar, voler, rebutjar, imaginar i sentir. Però si el pensament existeix indubtablement, i la seva existència palesa l’existència de qui pensa, no succeeix el mateix amb els continguts del pensament, que poden ser falsos. Ens trobem davant d’una consciència subjectiva que no pot dir res encara sobre la validesa dels objectes.

Precisament sobre els objectes sensibles externs al subjecte pensant fa una llarga i descriptiva digressió amb l’exemple d’un tros de cera (440-559), per arribar a la conclusió que la cera, sòlida o líquida, és percebuda com a cera per la ment, i no pas pels sentits o per la imaginació, que, apreciant-ne el color, la duresa o l’olor, palesen només l’existència del subjecte, i no pas de l’objecte.

Descartes és el fundador de l’idealisme, sistema que inclou el món de la realitat en el subjecte i les coses externes en les idees. Perquè les coses existents no ens són conegudes sinó com a idees o representacions, a les quals suposem que corresponen realitats fora del subjecte. Les idees són, doncs, el material del coneixement, el criteri de veritat de les quals només pot ser intrínsec a les idees mateixes, i no dependent de l’adequació o conformitat de les idees amb les coses externes.

Això no obstant, el mètode cartesià, que hom pot resumir així: “Cal dubtar de cada cosa per construir sòlidament tota coneixença”[5], es un gran petit pas en relació a Calderón de la Barca, perquè un cop postulat i demostrat indubtablement un ésser pensant, un subjecte generador del somni, és a dir, un somniador, hom podia anar només endavant, amb nous encerts i nous errors, per dreceres i per marrades, perquè s’havia construït un nou instrument: la racionalitat, que, trencant amb la màgia i la il·lusió antigues, portaria la ciència i el pensament pels nous camins del racionalisme (Malebranche, Spinoza i Leibniz) i l’empirisme (Locke, Berkeley i Hume).


   

Bibliografia i webgrafia

Bréhier, Émile: Història de la filosofia 1. Antiguitat i edat mitjana; Editorial Tecnos, 1998.
Calderón de la Barca: La vida es sueño; Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes,
edició d’Evangelina Rodríguez Cuadros;
Calderón de la Barca: La vida es sueño / El alcalde de Zalamea, A cura d’Alberto Porqueras-Mayo; Editorial Espasa Calpe, 1977.
Costa-Pau, Manel (Dir): ULISSES 3. L’ascensió de la burgesia; Edicions Ulisses, 1980.
Descartes: Discurso del método / Meditaciones metafísicas; A cura de Manuel García Morente; Editorial Espasa Calpe, 1975, 13ª.
Descartes, René: Meditacions metafísiques; Filosofia a través dels textos, de Manel Codina; http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/Meditacions.pdf.
Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofía; Editorial Espasa Calpe, 2003.
Russell, Bertrand: Història social de la filosofia I. La filosofia antiga; Edicions 62, 1996.
Russell, Bertrand: Història social de la filosofia III. La filosofia moderna; Edicions 62, 1996.
Terricabres, Josep Mª (Coord): El pensament filosòfic i científic I. Dels orígens al segle XIX; Edicions de la UOC, 2001.
Valverde, José Mª: Vida y muerte de las ideas; Editorial Ariel, 1993, 3ª.

  


[1] Bertrand Russell: Història social de la filosofia I. La filosofia antiga, p 286.
[2] Bertrand Russell: op cit, p 287.
[3] José Mª Valverde: Vida y muerte de las ideas, p 52.
[4] Descartes: Discurso del método / Meditaciones metafísicas, p 49.
[5] Costa-Pau, Manel (Dir): ULISSES 3. L’ascensió de la burgesia, p 264.



[i] Totes les citacions de les Meditacions metafísiques s’han realitzat d’acord al text del web de Manel Codina.


 Colomers, abril de 2010