dilluns, 1 de febrer de 2016

Sobre "L’art, la seva natura i la seva història", de René Huyghe

El petó (1907-1908), de Gustav Klimt


Comentari del text L’art, la seva natura i la seva història , de René Huyghe
  
“La poesia és indispensable, però no sé ben bé per a què.” Amb aquesta epigrama, encantador i paradoxal, Jean Cocteau resumí tot el problema de la necessitat de l'art i de la seva discutible funció en l’actual món burgès.
El pintor Mondrian parlà de la possible “desaparició” de l'art. La realitat –creia- desplaçarà cada dia més l'obra d'art; aquesta no és més, en essència, que el substitutiu d’aquell equilibri de què la realitat manca actualment. “L'art desapareixerà, a mesura que la vida resulti més equilibrada.”
Aquesta idea de l'art com a “substitutiu de la vida”, com a mitjà de col·locar l'home en un estat d’equilibri amb el món circumstant conté un reconeixement parcial de la natura de l'art i de la seva necessitat. I puix que l’equilibri perpetu entre l’home i el món que l’envolta no podrà ésser atès ni tan sols en la societat més desenvolupada, la idea suggereix, també, que l'art no era solament una necessitat en el passat sinó que ho serà sempre.
Ara, podem dir realment que l'art no és més que un substitutiu? No expressa una relació molt més profunda entre l'home i el món? Podem resumir la funció de l'art amb una sola fórmula? No ha de satisfer moltes i molt variades necessitats? I, quan reflexionem sobre els orígens de l'art, quan en comprenem la funció inicial, no és evident que la seva funció ha canviat en canviar la societat, i que han aparegut noves funcions?
Ernst Fischer[1]


Hi ha uns pocs anys de diferència entre aquestes ratlles d’Ernst Fischer (1899-1972) i el text de René Huyghe (1906-1997).
En efecte, quan Fischer hipotitzava, des d’un marxisme renovat i antidogmàtic, un futur que superaria la utilitat pràctica de l’art, feia cinc anys que Huyghe havia prologat el primer volum de L’Art i l’home (1957-1961) amb el text motiu d’aquest treball i en el qual planteja, des de bon començament, el paper de l’art en la història de la humanitat també com una necessitat: “...l’art és una funció essencial de l’home, indispensable tant a l’individu com a les societats...“, i no pas com a joc, diversió, hàbit, inutilitat o luxe.
L’historiador d’art francès hi considera la indissociabilitat entre art i home, a partir d’una relació dialèctica en la qual cada un necessita l’altre, i viceversa: “No hi ha art sense home, però potser tampoc home sense art”, perquè l’art permet una expressió i una manifestació diferents tant de l’home com de la realitat: gràcies a l’art “...s’expressa l’home més completament, es compren i es desenvolupa millor” i “...el món es fa més intel·ligible i accessible, més familiar”. L’art és “...el mitjà d’un perpetu intercanvi...” entre l’home i el món.

1. La qualitat és una especificitat humana
Diferentment als animals, esclaus obedients dels instints, això és, impulsos, apetits, desitjos, condicionaments reflexos, etc, pels quals “...actuar és suportar, suportar la seva pròpia natura”, l’home es vol erigir en protagonista real i responsable dels seus actes, i per això té necessitat de conèixer (raons i finalitats, causes i conseqüències): la qual cosa portarà al naixement de les ciències, entre les quals la història.
D’altra banda, l’actuació humana no és indeterminada, sinó que s’adreça a finalitats ben concretes, des del coneixement lúcid fins a la correcció i la millora de l’existent. I aquestes darreres, en fer referència a la qualitat, en introduir la comparació (bo-dolent, bonic-lleig, etc), emmenen a la fusió de la moral i de l’art, de l’ètica i l’estètica. El filòsof Josep Mª Valverde solia afirmar que “no hi ha estètica sense ètica”.

2. Per què la història de l’art
La història de l’art respon precisament als vessants del coneixement i de la qualitat.
És coneixement de l’home i el món: d’allò que han estat, de la manera com han estat vistos, de com han estat representats, “...en el testimoni directe, irrecusable i sempre viu de les seves obres”. Però, per això mateix, és somni i desig de millora, deler de qualitat expressat pel concepte, històric (espaciotemporal), de bellesa.
Per això, la història de l’art farà referència a la imatge que l’home s’ha format d’ell mateix, de la vida i del món, però sobretot a la pàtina de bellesa que els ha pretès de donar la intenció de qualitat.

3. Els condicionaments de l’art
Tot i reconèixer l’estreta relació entre l’art i la història: “...l’art és solidari de l’home”, per la qual cosa és “...inconcebible tractar la història de l’art aïlladament...”, Huyghe no s’està de recordar que el dinamisme de l’art no està subordinat a la història de l’home: “...no implica de cap de les maneres que la història de l’art sigui una simple dependència de la història general”.
D’aquesta manera, i amb diversos exemples, rebutja tant el materialisme mecanicista d’Hippolyte Taine (1928-1893), per al qual l’art ve determinat per “la raça, el mitjà i el moment” (Introducció a la història de la literatura anglesa), com l’aplicació determinista economicista del materialisme històric de Karl Marx (1818-1883), pel qual l’art formaria part de la superestructura condicionada pel “mode de producció de la vida material”.
Per Huyghe l’art no és només un producte passiu d’unes condicions “...històriques, geogràfiques i socials...” que no tenen present “...la jurisdicció de la creació i de la qualitat”. En aquest sentit, sembla més proper al Marx que, tot i el determinisme de la base, reconeix l’autonomia de la superestructura, que no al Marx dogmàtic i sectari que denuncia: potser perquè en l’època que escrivia encara eren força desconeguts importants textos de Marx i Friedrich Engels, com La ideologia alemanya o la Carta a Joseph Bloch.

4. L’autonomia de l’art
I si trobem semblances entre el Marx que afirma que “Els humans fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb les quals es troben directament, que existeixen i que els han estat transmeses pel passat. La tradició de totes les generacions mortes pesa com un malson damunt dels cervells dels vius"[2] i Huyghe quan escriu que “Quan l’home d’un determinat temps i d’un determinat lloc crea el seu art, ho fa d’acord amb la seva concepció del món, amb les seves aspiracions, amb les seves condicions d’existència”, trobem força coincidència també quan parla de la intervenció activa de l’art en la història.
En efecte, d’una manera semblant, doncs, a l’Engels que precisa el materialisme a Bloch: “La situació econòmica és la base, però els diversos factors de la superestructura que sobre ella s’aixeca... ...exerceixen també la seva influència sobre els curs de les lluites històriques i determinen, predominantment en molts casos, la seva forma[3], Huyghe remarca, amb diversos exemples trets de l’art religiós, el paper agent que l’art pot exercir en la mateixa història de la qual ha sorgit i en la història futura: mitjançant les obres d’art “...es modela i es transforma el rostre del real i, en contrapartida, les maneres de sentir i fins i tot de pensar”.
És a dir, “...és la pròpia història qui ens palesa que l’art no depèn només d’ella i dels seus esdeveniments, sinó que també posa en joc les forces psicològiques”, afirma Huyghe.

5. L’art i la psicologia
Huyghe entén la relació entre art i psicologia de manera biunívoca.
D’una banda, l’art reflecteix i expressa de manera passiva, com un mirall, la psicologia humana, tant la col·lectiva: “...enregistra els desitjos i els temors, la manera de concebre la vida i el món, les emocions familiars i el mode de vibrar propi dels homes...” que comparteixen col·lectivitat,  com la individual: fa “...perceptible als altres allò que l’en diferencia: el món dels somnis o de les obsessions el pes de les quals porta ell sol”.
D’una altra, l’art intervé activament en la psicologia, sigui proposant i imposant “maneres de sentir i de pensar”, sigui alliberant l’inconscient “de certes obsessions, de certes forces” de l’inconscient.
A partir de diversos exemples relacionats amb el poder, als qual actualment podríem afegir la publicitat, Huyghe palesa com l’art i les seves obres imposen sentiments, somnis, tendències, models, pautes de conducte, etc, a l’home.
Amb d’altres exemples de la pintura, la literatura o de la vida religiosa, mostra, en canvi, com l’art i les seves obres permeten, tant al creador com a l’observador (individual o col·lectiu), l’alliberament psíquic o la sublimació d’aquelles pulsions que la societat i la cultura n’exigeixen la repressió, així com la projecció de móns ideals contraposats a una “...realitat decebedora”.

6. Les especificitats de l’art
Un cop plantejades les premisses que relacionen l’art amb el món: els caràcters històric i psicològic i els tipus actiu i passiu, Huyghe s’endinsa en les interioritats que pensa que li són específiques: “...té la seva estructura original i obeeix les seves regles particulars”.
D’acord amb W Déonna i Henri Focillon, pensa de manera evolucionista, amb unes etapes que es repeteixen “...en tots els llocs i en tots els temps” i que tenen unes característiques semblants: primitivisme experimental, classicisme, manierisme i barroquisme, i de manera dialèctica, amb una lluita d’oposats en cada etapa, és a dir, amb moviments artístics de signe oposat, un dels quals s’aferma com a sistematització, mentre l’altra s’hi contraposa com a reacció.

7. Components de l’obra d’art
L’obra d’art és una unitat conformada per diversos elements:
  1. El món de la realitat visible o exterior: on viu i on troba els materials, i que li imposarà l’ús d’un llenguatge artístic més o menys comprensible per als espectadors.
  2. El món de la plàstica: les necessitats imposades per la matèria de què està feta la realitat i la manera com es fa, és a dir, l’adaptació i l’adequació de la realitat al mitjà.
  3. El món dels pensaments i dels sentiments: allò que mou i commou l’artista, i que vol donar-li cos en una obra, perquè aquesta n’és el mitjà d’expressió.

8. Components de l’artista
També en l’artista, Huyghe troba tres components, que en el classicismes estan en perfecte equilibri:
  1. El mental: és a l’origen, i està format per “...intencions lúcides i voluntàries...” i “...impulsos sentits i soferts...”, conformat per “...un programa iconogràfic...” o per “...teories estètiques...” i per un “...món confús d’aspiracions, de tendències...”
  2. El visual: la plasmació en imatge, a partir d’allò vist i del llegat anterior, per mitjà  “...de formes que pren de la natura o de formes decoratives que fa derivar de la geometria...”
  3. El manual: la cossificació en obra material atenent les limitacions i les facilitats de la mà i de la matèria.

9. Fonts de les formes
D’una manera semblant, Huyghe, amb la descripció de l’evolució de diversos elements decoratius, ens proposa un origen de les formes a partir de tres fonts diferents, que sovint es troben combinades:
  1. Font abstracta: formes sorgides del pensament i estretament relacionades amb la geometria, de caràcter previsible per reducció, repetició, simetria, alternància, etc.
  2. Font figurativa: formes sorgides de la natura, de caràcter imprevist per observació, reproducció i representació.
  3. Font concreta: formes pràctiques imposades per les necessitats tècniques i materials, que són continuades per plaer decoratiu.

10. Canvi i continuïtat
En conjunt, en l’art és present un clarobscur de canvi i continuïtat, d’evolució i permanència: al costat de cànons absoluts i eterns de bellesa, relativitat infinita dels gustos; al costat de l’objectivitat de la natura o de la plàstica, subjectivisme de l’artista, el qual evoluciona en la seva manera de pensar la primera o de resoldre la segona, perquè si “...l’home és present, ja no hi ha visió objectiva”.
Hi ha transformació històrica de tots els components de l’artista, però sobretot del mental, perquè “...la idea que els homes es formen de la realitat i les explicacions que en donen” depenen del moviment de la humanitat.
Ara bé, si “...l’art d’un temps determinat correspon a la seva filosofia, la seva literatura, la seva ciència, igual que al seu estat social i econòmic”, tots els creadors constitueixen una generació perquè “...expressen per igual el ‘testimoni’ que el seu temps es forma del real”, encara que sigui de manera i amb propòsit diferents.

11. L’art i el pensament
Si l’art és una expressió de la concepció que l’artista es fa de l’etapa de l’evolució humana, és lògica una relació estreta entre art i pensament de la mateixa època, a causa de la contemporaneïtat  generacional dels diversos creadors. Huyghe ho exemplifica amb els accents semblants del món que aporten, segons ell, l’impressionisme pictòric, la literatura de Proust, la filosofia de Bergson, la música de Debussy i els inicis científics de la física atòmica.
Amb tot, però, Huyghe mostra que es tracta d’una relació inconscient, l’autenticitat de la qual es basa en el predomini del fat interior de l’artista, i adverteix dels perills, per a l’instint artístic i per a la naturalitat de l’art, de forçar aquesta relació i de sotmetre l’art a les rigideses o determinacions del pensament contemporani.

12. L’art i la bellesa
Tot i l’evolució de l’art i dels seus components, Huyghe no s’està de recordar-nos que hi ha un element comú i fix que, precisament, fa que podem parlar d’art o d’obra d’art: l’objectiu, la finalitat, el propòsit de bellesa.
Perquè la bellesa és una aspiració esmunyedissa, fruit de la creació i recerca constant, però que “...només se sent”, perquè la qualitat “...escapa a tota mesura, és a dir, al domini de la quantitat”.
I aquí entra, segons Huyghe, la utilitat de la història de l’art: l’acostament de l’espectador a les obres per tal que pugui generar-se el diàleg entre obra i observador, sense menysteniment de moments i de llocs diferents de la història de la humanitat i les seves creacions, per tal de “...notar viure la bellesa...” “La història de l’art és aquesta posada en moviment”, afirma Huyghe.

13. L’art com a mitjà entre l’home i l’univers
Més enllà de la bellesa amb què vol ser creada, l’obra d’art té també un altre paper, el paper de mitjà entre home i univers, és a dir, de reintegració de l’home en la natura de la qual sembla haver-se separat. En efecte, sigui com a “...mitjà per dominar i subratllar la realitat”[4], és a dir, com a aprehensió i representació d’un món del qual sovint l’home s’ha allunyat o se sent excessivament llunyà, sigui com a “...òrgan per lliurar-se a la natura”[5], això és, com a expressió de sentiments, emocions i inquietuds interiors, “...l’art sorgeix a mig camí entre l’home i l’univers” per permetre de resoldre la “...dualitat irreductible de la seva [de l’home] doble experiència externa i interna...”, indispensable per a l’equilibri humà.

14. L’impressionisme segons Huyghe, Hauser i Fischer: una petita comparació
En parlar de la relació entre art i pensament d’una època (apartat 11), Huyghe aporta l’exemple de l’impressionisme, moviment pictòric paral·lel, segons ell, a d’altres moviments equivalents en la literatura, la música o la filosofia, o fins i tot en les ciències físiques. M’ha semblat oportú comparar aquestes ratlles sobre l’impressionisme amb les opinions semblants de Hauser i Fischer.
Doncs, bé, Hauser acaba el capítol sobre l’impresionisme[6] amb la reafirmació, com Huyghe, de l’estreta relació entre aquest moviment pictòric, Bergson i Proust, si més no pel que fa en la percepció del temps.
Fisher, de la seva banda, descriu l’impressionisme[7] com un moviment de revolta contra l’art acadèmic oficial amb termes semblants als de Huyghe: dissolució del món en llum, esmicolament de la realitat en colors, enregistrament del tot com una sèrie de percepcions sensibles, i en correspondència amb el positivisme filosòfic.
  





[1] Ernst Fischer: La necessitat de l’art, p 5
[2] Karl Marx: El 18 brumari de Lluís Bonaparte, p 241
[3] Friedrich Engels: Carta a Joseph Bloch
[4] Arnold Hauser: Història social de la literatura i de l’art I, p 15
[5] Arnold Hauser: Història social de la literatura i de l’art I, p 15
[6] Arnold Hauser: Història social de la literatura i de l’art III, pp 268-269
[7] Ernst Fisher: La necessitat de l’art, pp 83, 88-89