dimarts, 8 de març de 2016

Aniversari d'un pensament en la neu







“Acotat anava el Caminant, per aquell sender nevat en què l’Ombra, fredeluga, s’insinuava tènue i somorta. Ni ruta ni destí marcaven ja el sentit dels seus passos: els peus, tot sols, a través de la pensa, estenien aquell cos vell i geperut en la fletxa de l’espai-temps, a les envistes d’una congesta on el seu pas dèbil i insegur hauria estat en perill de relliscada.


En un moment de la llarga marrada, el Caminant aixecà la barba del pit, girà el cap i el coll, i esguardà cap a un bony que sobresortia en la neu. Quan agafà aire per fer el gest de flairar, l’Ombra, desvergonyida, li digué: _Què feu, caminant meu, de flairar en aquest indret on tot és neu, que no fa olor de res?


El Caminant, disgustat per la sornegueria que hi aplicà, li digué: _Si els meus passos fan el camí, bé podria ser que fos també el meu nas el qui salvi la flaire, i la vida, d’aquesta petita viola que tot just despunta, ombra impertinent!


I mentre això deia, remogué la clapa de neu amb el seu bastó de branca de magraner, i mostrà, a la seva ombra incrèdula i maledecuda, una petita viola boscana -l'única violàcia que emet perfum, per això el seu nom de viola odorata- arraulida que esperava el sol de la incipient primavera abrigada per unes fulles amb forma de cor” (Barbagelata, “Caminant i Ombra”, XIII)