“Acotat anava el Caminant, per
aquell sender nevat en què l’Ombra, fredeluga, s’insinuava tènue i somorta. Ni
ruta ni destí marcaven ja el sentit dels seus passos: els peus, tot sols, a través
de la pensa, estenien aquell cos vell i geperut en la fletxa de l’espai-temps, a
les envistes d’una congesta on el seu pas dèbil i insegur hauria estat en perill
de relliscada.
En un moment de la llarga marrada,
el Caminant aixecà la barba del pit, girà el cap i el coll, i esguardà cap a un
bony que sobresortia en la neu. Quan agafà aire per fer el gest de flairar, l’Ombra,
desvergonyida, li digué: _Què feu, caminant meu, de flairar en aquest indret on
tot és neu, que no fa olor de res?
El Caminant, disgustat per la
sornegueria que hi aplicà, li digué: _Si els meus passos fan el camí, bé podria
ser que fos també el meu nas el qui salvi la flaire, i la vida, d’aquesta petita
viola que tot just despunta, ombra impertinent!
I mentre això deia, remogué la
clapa de neu amb el seu bastó de branca de magraner, i mostrà, a la seva ombra
incrèdula i maledecuda, una petita viola boscana -l'única violàcia que emet perfum, per això el seu nom de viola odorata- arraulida que esperava el sol
de la incipient primavera abrigada per unes fulles amb forma de cor” (Barbagelata,
“Caminant i Ombra”, XIII)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada