Apologia, assagística, de l’assaig: Sis digressions sobre "L’assaig com a forma", de Theodor Adorno, 5

"Una crítica política molt severa al discurs científic: eix, vigència, conseqüències, opinió"

“El pensament té profunditat segons la profunditat amb què penetre en la cosa, no segons la profunditat amb què la reduesca a una altra cosa.” (Adorno: L’assaig com a forma, p 32).

Adorno s’oposa a una concepció de la filosofia centrada només en “l’universal, permanent i... ...originari” (p 14), sense cap mena d’atenció “a la formació espiritual particular” (p 14) i que menysté “l’especulació sobre objectes específics, culturalment ja preformats” (p 14). Adorno pensa trobar els “motius més forts” (p 15) d’aquesta actitud obstinada de descrèdit i de “prevenció” (p15) davant l’assaig en el seu propi caràcter: l’assaig “crida a la llibertat d’esperit” (p 15), a la insubmissió “a qualssevol instàncies d’autoritat” (p 15), que “no deixa que hom li prescriga la seua incumbència” (p 15) i amb capacitat de posar en discussió l’establert, “el que altres han fet ja” (p 15), i anar “més enllà d’allò que hi ha ja pensat en l’objecte com a tal” (p 16).

El discurs vigent, alhora que es fonamenta en l’acceptació i l’ordenació i prou (p 16), es mostra temorós i hostil als perills, negatius (p 16), de la interpretació i de la recerca de raons i sentits (p 16), de la búsqueda del que “s’amaga com a objectivitat rere la façana” (p 16).

Per Adorno, la irreversibilitat (p 21), l’objectivitat històrica (p 24), la necessitat (p 24) i la ineliminalitat per “bona voluntat” i per “planificació superadora” (p 27) de la divisió del treball entre art i ciència no obliga a la seva “contraposició” (p 24), ni tampoc a la seva sacralització en “una cultura organitzada en compartiments” (p 24). Si la parcel·lació entre una filosofia veritable que s’orienta a valors estables i immutables (“eterns” p 24), un art on regeix la intuïció sense conceptes i una ciència que s’erigeix en l’organització del coneixement, certifica la renúncia institucional a la consecució de la veritat tota sencera (p 24), la pretensió “de puresa i netedat” (p 24) dels tres compartiments fa “visible la marca d’un ordre repressiu” (p 24). L’engavanyament de l’esperit perquè no traspassi l’infranquejable “límit culturalment confirmat de la cultura oficial” (p 24) pressuposa, d’altra banda, que qualsevol coneixement pot esdevenir ciència (p 24), tot i que l’experiència ha mostrat menys aquesta transició gradual que no pas “una diferència qualitativa” (p 25).

En qualsevol cas, la ciència, que no s’adona de les troballes que s’esmunyen “per les  xarxes científiques” (p 26), no pot obrir-se i respondre, precisament pel tancament i l’estanqueïtat, a les demandes de l’esperit (pp 26-27), sinó notes ocasionals, informacions de la filosofia, proposicions abstractes (p 27). I no pas només per la divisió del treball: l’esperit, determinat pel “model del domini de la natura i de la producció material” (p 27), somia, per raó del caràcter històric que entreveu en la parcel·lació, un nou estadi futur, fruit de la superació “de les endurides relacions de producció”, la qual cosa “paralitza el seu procediment especialitzat precisament enfront dels seus objectes específics” (p 27).

L’assaig basa la seva crítica al sistema en “el procediment científic i en la seva fonamentació filosòfica com a mètode” (pp 27-28). Molt més que en l’empirisme, que, tot i privilegiar l’experiència inanticipable i inconcluïble (p 28) per sobre l’ordre immutable dels conceptes, esdevé mètode i sistema en establir constàncies que determinen i possibiliten el coneixement, en l’assaig es realitza el dubte sobre el mètode “en la manera de procedir del pensament mateix” (p 28): consciència de no-identitat informulada entre subjecte i objecte, radical en el no-radicalisme i en l’antireduccionisme del tot en l’u, accentuació del parcial per sobre del total, caràcter fragmentari (p 28).

D’una banda, l’assaig no pot mostrar-se una construcció tancada i definitiva perquè esquiva l’idealisme de la ciència i la teoria organitzades i establertes el qual estableix la subsidiarietat equivalent de l’ordre de les coses en l’ordre de les idees, de l’ens en l’ordre dels conceptes immutables (p 29). D’una altra, reivindica per a la filosofia allò que aquesta foragita i condemna: el canvi, l’efímer, el perible, el temporal, el variable. I encara d’una altra banda, pretén la individualitat que subjau en l’abstracció conceptual anhistòrica (“atemporal i invariable”, p 29) que la metafísica estableix com a objecte científic exclusiu. La prelació de la idea en relació la cosa comporta la prelació del mediat per l’immediat (p 29).

Contra el discurs de la ciència que pretén justificar el seu domini i el seu poder únic en la necessitat de definició d’uns conceptes suposadament indeterminats (p 34) i enfront, per tant, d’unes ciències particulars que pretenen justificar i preservar la seva parcel·la de saber amb la definició dels seus conceptes (p 33), l’assaig expressa el seu caràcter antisistema no sols amb la seva negació a la definició de conceptes, sinó encara més en el seu procediment en el qual usa els conceptes tal com ragen, perquè ja seran precisats en les seves relacions recíproques, més enllà de la determinació del mateix llenguatge del qual formen part (p 34), i que l’assaig té present i desenvolupa (p 34). A més de la seva denúncia com a justificació de domini, l’assaig s’adona que els conceptes i les seves definicions han servit, gràcies a la fixació de significats estrictes als conceptes, per amagar les mateixes coses que viuen en els conceptes (p 35).

Sens dubte, es tracta d’una crítica important i molt punyent _palesa, per exemple, en la reivindicació de l’assaig com a heretgia contra l’ortodòxia responsable de l’emmascarament i la invisibilitat de la mateixa realitat i, doncs, de la mateixa infelicitat humana_ sobre el paper dominant del discurs científic en el control del saber i del coneixement, fonamentada en una perspectiva triple: la compartimentació del coneixement en parcel·les més o menys estanques, el paper que s’autoatorga en el control i la regulació d’aquesta compartimentació a través de la definició conceptual, i en la ideologització emmascaradora de la mateixa realitat contradictòria a través d’uns conceptes universals i immutables.

A grans trets podríem afirmar que la crítica segueix vigent i és ben actual, sobretot en allò que aquest discurs institucional afecta a la dificultat, laberíntica, de reconstrucció d’un home sencer, no parcel·lat, amb coneixement de tot allò que afecta directament la seva llibertat i la seva necessitat. Cal reconèixer, però, que ni la ciència ni el racionalisme científic són responsables directes de les amenaces i els perills que Adorno denuncia. Podríem recordar en aquest sentit que ha estat des de la mateixa ciència que s’ha expressat la primera crítica als perills de mantenir el model de creixement actual per a la supervivència, sinó del planeta, de la seva humanitat. O es tracta només d’una crítica destinada a “racionalitzar” el model per salvar el sistema en la seva essència? Després dels “rescats" made in USA i Europa, i la seva intencionalitat, i de les lectures d’Adorno i de Herbert Marcuse, penso que la pregunta no és impertinent del tot.