dissabte, 12 de desembre de 2015

dilluns, 7 de desembre de 2015 Apologia, assagística, de l’assaig: Sis digressions sobre "L’assaig com a forma", de Theodor Adorno, 3



"Adorno considera les tensions -proximitats, distàncies- entre l’assaig i la forma artística: el valor de l’expressió, la referència a la veritat, la condició singular de l’obra, la presència de la subjectivitat, i d’altres."

"Però si l'art i la ciència es dissociaren en la història, tampoc cal hipostatitzar-ne la contraposició. L'aversió a la seua anacrònica mescla no santifica una cultura organitzada en compartiments. Perquè tot i que els compartiments siguen necessaris, la seua existència certifica, tanmateix, institucionalment, la renúncia a la veritat tota sencera." (Adorno: L'assaig com a forma, p 24).

A partir de la situació en la filosofia alemanya de l’època, per a la qual l’assaig no gaudeix d’aquell estatus propi i indiferenciat (“encara ara no ha sabut anar fins a la fi pel camí de la seva independització”, p 13) que ha aconseguit la poesia en concret o l’art en general, i que porta a considerar-lo com una estranya impuresa (“com a impur”, p 14) mancada de rigor per fer filosofia (“caigut en descrèdit, “producte ambivalent”, mancat de “tradició formal convincent”, ocasional, “criticat a bastament”, p 13), Adorno estableix diverses comparacions entre assaig i art en general, o entre assaig i alguna parcel·la artística concreta.

Així, pel positivisme dominant, mentre l’art s’ha independitzat completament de la ciència, “reservant l'art com a territori de la irracionalitat” (p 13) i “identificant el coneixement amb la ciència organitzada” (p 14), l’assaig encara es vist com un epifenomen estrany, “impur” (p 14) i mancat de rigor.

Contràriament a Lukács però, per a qui l’assaig era una simple forma artística, Adorno reconeix certes diferències entre assaig i art. En els mitjans: mentre els conceptes, la seva creació i el seu ús, amb els signes són els instruments de l’assaig, en l’art només hi ha intuïció o imatge sense conceptes. En la funció: aspiració a la veritat sense necessitat d’aparença estètica en el cas de l’assaig, aparença estètica en el cas de l’art.

En contrapartida, Adorno considera que assaig i art comparteixen el trasllat a llenguatge de tots els elements de l’objecte, la diferenciació conscient entre l’objecte o la cosa i el mètode d’exposició, per la qual cosa admeten possibilitat de joc i diversió, i aboquen l’assagista i l’artista a la permanent exploració i indagació. També amb la música comparteix una sobresignificació que s’escapa de la lògica discursiva, i amb la imatge un estatisme fruit de la juxtaposició construïda en l’exposició.

I és que, per Adorno, més problemàtic que la confluència de l’art i la filosofia en l’assaig, és la necessària identitat entre assaig i crítica, és a dir, la tria dels objectes del filosofar entre els elements reals de qualsevol totalitat, per petits que siguin.