"Interès i vigència del text, i experiència
de la seva lectura"
"Per això la llei formal més pregona de l'assaig és l'heretgia. Mitjançant la contravenció de l'ortodòxia del pensament es fa visible en la cosa allò que és secreta i objectiva finalitat de l'ortodòxia de mantenir invisible." (Adorno: L'assaig com a forma, p 60).
Tot i que coneixia el text, he de
reconèixer que mai l’havia llegit amb l'atenció amb la qual ho he hagut de fer aquest cop. Pesava més la seva suposada, i a posteriori real, dificultat, que no
pas l’interès exclusivament intel·lectual. D’altra banda, el mateix títol,
ambivalent, ambigu o aparentment neutre, no deixava traslluir la significació
filosòfica i crítica del text de l’obra.
El mateix sol passar, en
quant a dificultat textual, interès intel·lectual i ambigüitat titular, amb L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica, amb els afegits de Petita història de la fotografia i Eduard Fuchs, el col·leccionista i l'historiador, de Walter
Benjamin. Precisament aquests dies, aprofitant que l’onada del curs passava per
l’Escola de Frankfurt i, sobretot, per Adorno, he rellegit l’assaig d’Adorno, els tres assaigs de Benjamin i encara L'home unidimensional de Herbert
Marcuse, un altre text de la lleixa de llibres clàssics de l'Escola. Es tractava
d’aprofitar una important dificultat per vèncer-ne alguna altra de menor,
propera i semblant, fent com el ciclista segon que utilitza el rebuf d’un altre
de primer per aconseguir de pujar l’alta muntanya. En resum, que pel mateix
preu, he aconseguit rellegir tres obres que la mandra, i la dificultat, no m’havia impulsat a tocar mai més.
Respecte a l’assaig d’Adorno, fet
l’esforç no tan de rellegir-lo com de comprendre’l _m’ha resultat difícil, només
comprensible, i no pas en la seva completa totalitat, després d’unes quantes
lectures sobre paper, subratllant i anotant_, el text m’ha semblant important
tant pel seu objecte: la construcció d’un programa filosòfic contrari i en
contradicció amb la filosofia oficial subordinada a l’ortodòxia positivista i
el cartesianisme metòdic, com per la seva mateixa forma expositiva.
L’esforç d’Adorno contra la
jerarquització i la verticalitat del saber, contra la centralització i la
subordinació de les relacions entre ciència i les altres branques, contra
l’esquematització i la simplificació de les anàlisis, transcendeix, al marge de
la situació actual, l’època en què es va produir, si més no com a proposta
permanent, de rigorositat però també de ludicitat, i com a alerta també
permanent de deixar el saber i el coneixement en unes soles mans, tant pel joc
de mans, la trampa, la il·lusió, l’engany, que poden fer, com per
l’anquilosament i el conformisme a què es poden veure abocades. I sempre per
raó d’un ordre econòmicosocial que no vol saber res de raons i, doncs,
d’humanismes que puguin posar en perill la seva mateixa existència.
En els moments actuals, en què
des dels mateixos sectors contraris a la raó s’apel·la a la raó, ni que sigui
una raó a la carta, per justificar el manteniment de la desraó, sigui en els
mercats estatunidenc o europeus, sigui en camps de batalla al Pròxim Orient o a
l’Àfrica, la filosofia crítica expressada per Adorno en L'assaig com a forma sembla plenament vigent, amb el benentès,
però, que s’adreci directament a l’objectiu concret i real de què vol parlar i que
acabi abans que no hi hagi res més a dir, i que no es conformi, d’altra banda, amb
l’encasellament en la forma d’assaig, si més no per tal d’evitar d’esdevenir el
reducte o la reserva de la crítica i, doncs, l’estandarització, la complicitat
o la coartada crítica i democràtica que el mateix sistema necessita per vendre
una realitat il·lusòria i alhora poder mantenir-se en tensió i vigilància
dominadora des de qualsevol mitjà o mitjançant qualsevol forma.
Octubre de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada