rebrots d'aquells que no van poder matar / perquè prohibir és com arranar la bardissa: / les paraules es revolten i creixen més tendres / i enramen brancatges nous de paraules fortament arrelades (Ricard Creus)

Ens van prohibir la paraula

Ens van prohibir la paraula,
Ni tan sols podíem dir:
-Bon dia tingui!
I amb les paraules van seguir els llibres
i fins ben grans
no vam poder
tornar a llegir com cal
Se’ns va prohibir
Cridar la mare,
dir pa, dir son, dir fam
i tantes altres paraules usades cada dia
locucions que en un altre idioma
no et sembla que vulguin dir el mateix,
sempre et fan estrany i et sonen a traducció
d’allò que normalment diem a casa,
perquè les paraules quan s’han mamat d’un pit
ja no són un simple mot
sinó un fet, una carícia,
una mirada o un bes
i en lligar-nos la llengua
va ser com si ens lliguessin de mans
però en silenci
vam continuar escrivint
i de la paraula escrita en van néixer nous llibres
rebrots d’aquells que no van poder matar
perquè prohibir és com arranar la bardissa:
les paraules es revolten i creixen més tendres
i enramen brancatges nous de paraules fortament arrelades.

(Ricard Creus, poema 30 del llibre 36 poemes a partir del 36)

Entre camins d’ombra i olors d’aigua ens aferrem, fidels a muts designis, a la vida que no podem triar

La repalassa petita (Arctium minus) és una herba robusta que es troba a la major part de Catalunya i que és equivalent a la repalassa (Arctium lappa) de l’estatge montà.

L’arrel, llarga d’uns 30 cm i profunda, és medicinal. Les seves flors són de color rosa a porpra. El fruit, en aqueni, es dissemina amb l’ajut d’unes bràctees amb un ganxo amb el qual  s’enganxen al pèl dels animals o a la roba dels humans.

Aquest particularitat és reflectida en la majoria dels noms amb els quals és coneguda popularment: bardana, bardanera, catxurrera, catxurros, cuspiner, cuspinera, enganxacabells, enganxadones, enganxavelles, gaferot, gafets, gafets vermells, gossos, guspinera, llapa, llaparada, llaparassa, llapassa, llapassera, palló, repalaca, repalada, remolins.

Freqüent en sòls humits, aquesta ha estat fotografiada a la riera de Vilopriu, a cap de terme amb aquest municipi.

"hi ha flors a cada marge i el cel és innocent" (Josep Carner)

LES CIRERES INGÈNUES
Josep Carner, dins Els fruits saborosos

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat;
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.

I criden els infants en blanca volior,
i canten i s'empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor:
mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres.

Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla,
i vora seu convoca els cants i la batalla.
-Per al que vingui tot seguit, hi ha dos penjolls!-

I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d'unes negrors vermelles,
de llurs dentetes d'esquirol en el fadic.

Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡I quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l'estiu que tenen al davant!

La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
-L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l'alegria.

"qui topés un aloc de torrentera" (Josep Carner)

L’aloc (Vitex agnus-castus) és un arbust de fulles aromàtiques i vistós en llocs humits per les seves espigues estiuenques denses de flors violàcies o blavoses. Hom l'anomena també ximbla, alís i, per les seves propietats anafrodisíaques, agnocast i herba de la castedat, i encara pebre bord per l'ús del seu fruit en drupa com a pebre.

De lluny estant (Del recull Absència)

Josep Carner

Qui veiés quan l’estiu s’acomiada,
el camí –la serp blanca i somrient-
i, al marge d’una cala refiada,
el pàmpol mort sota d’un pi vivent.

Qui veiés una dansa damunt l’era
i una serra morada enllà de mi:
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d’un pedruscall, un romaní.

Més val, però, que a aquest bedolls s’acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d’un temps, hom pot trobar-hi
un àngel trist amb el seu glavi tort.

Aquestes fotografies ha estan fetes a l’aiguabarreig de les rieres de Pins i Vilopriu, a tocar l’antic camí de Colomers al Mas de la Felipa de Vilopriu.

Construir l’alternativa amb els indignats sense esperar vint-i-cinc anys

Els resultats electorals del 22 de maig han escombrat les esquerres dels darrers centres reals de poder polític del país. Capitals i diputacions provincials, després de la mateixa Generalitat, han canviat de mans, juntament amb la majoria de grans ciutats i consells comarcals. És tan gran la magnitud del canvi, que podem afirmar que, en menys de trenta-cinc anys, les esquerres han perdut gairebé la totalitat del capital polític acumulat durant el franquisme i el postfranquisme, i que es traduí en una transició amb unes esquerres plurals i fortes als carrers i a totes les institucions del país. I no sols això, pel camí han cremat líders i possibles líders, i han desdibuixat ideologies clares i delimitades socialment.

I tot plegat en uns moments de crisi llarga i profunda en què la dreta liberal governant ha infeudat les polítiques al capital financer amb l’objectiu de desmantellar l’estat del benestar i privatitzar tots els serveis públics destinats al benestar individual i a la cohesió social. Resultats electorals recents i crisi fan pensar, doncs, que les dretes liberals han tornat al poder, amb un poder més omnímode encara, per quedar-s’hi altre cop durant una llarga colla d’anys, vint-i-cinc, trenta, qui ho sap.

I les esquerres no palesen maneres de reaccionar a aquest dejà vu, ans el contrari, semblen predisposades a convertir en costum l’espera conformista, enlloc de reconèixer les seves respectives limitacions i inutilitats en el present i en el futur si no hi ha un canvi d’actituds, estratègies i d’objectius a curt i mitjà termini.

Però els nostres fills i néts, i la societat en general, no poden esperar de nou unes esquerres que no es cansen de mostrar reformisme, immaduresa, pactes contra natura i actituds contràries a allò que hauria de ser el seu primer i únic objectiu en aquests moments: bastir conjuntament amb els moviments socials la majoria necessària per frenar allò que el capital financer ja ha decidit per nosaltres respecte a la nostra vida.

Davant la passivitat compartida de les forces d’esquerres pel que fa a la construcció de l’alternativa per als anys més immediats, i la desmobilització dels sindicats, hem de celebrar el sorgiment de moviments socials que han expressat la seva indignació per l’estat de coses present des dels carrers i les places del país. Tanmateix, si les esquerres persisteixen a dissimular o desdibuixar les seves derrotes respectives, i a afrontar el futur des de l’individualisme partidista més eixorc, aquest moviment hauria d’afegir, als seus papers positius de bàlsam social i agullada política, el paper també positiu de moviment sociopolític. Perquè és força abans de les properes eleccions que ens convé construir l’alternativa política a un sistema que s’ha mostrat injust des dels seus orígens i que avui ha esdevingut obsolet.

"Les ones diuen que la roca diu / que és dolça i somnolent si l'acaronen / amb uns dits blaus de sabonera blava" (Carles Rebassa)

La sabonera (Saponaria officinalis), anomenada també herba sabonera, saponària, sabó de gitana, etc, és una planta herbàcia amb flors de pètals blancs o rosats pròpia dels boscos i codolars de ribera durant la primavera i l'estiu.

En medecina natural ha estat emprada com a expectorant i diürètica sobretot. Però allò que la fa més coneguda és el seu ús per rentar la roba com a substitutiu del sabó pel seu contingut en saponines.

Aquesta sabonera ha estat fotografiada al Saulicar, paratge natural davall de la Presa amb una comunitat de salzes i saulics, arbres amb els quals forma una associació vegetal sempre intermitent i provisional, a remolc de les avingudes i revingudes del Ter.

Error fatal!

Era el primer estiu que ambdós sabien que caminaven sobre dues rectes paral·leles. I els somriures còmplices d'amics i amigues els havien fet suposar que serien a temps de convergir en la mateixa estació abans de l'hivern.

Però el punt de fuga de la perspectiva els va jugar una mala passada. Perquè el pintor era tan gran artista que els féu pensar com a real allò que només és un punt imaginari on convergeixen les rectes paral·leles en el dibuix en perspectiva.

La tardor sencera plorà a bots i barrals en totes les estacions de la contrada: l'aigua davallant de les rieres de Diana, Ramema i Pins saltava furient la resclosa i el bramador del Ter.

Només una primavera amb neu podia fer fèrtils aquells ermots plens de runam

Una teranyina gegantina caçava insectes entre les branques d’un arbre monumental. Desconfiats, poc podíem pensar sobre les preguntes i les respostes de l’altre. Per camins diferents, hem cercat durant anys els brins de palla esbullats d’aquell niu de merles afollat per les urpes de l’esparver. Tan gran fou l’escampadissa, que hem hagut d’esperar, silents com llavors, que els vents de la rosa ens els arremolinessin en un lloc comú on les nostres mirades poguessin coincidir per primer cop un altre cop, un altre cop per primer cop.

A niu refet, la merla i el merlot han retornat per piular-nos, en vols ben baixos, que són temps de bonança els que tenim al davant. I la piuladissa torna a ésser còmplice, i a més entenedora. Per això ningú no s’ha de perdre ara entre boires de riu i polsims de camí arenós. Els ulls als ulls permeten de menystenir els destorbs i les dificultats que acompanyen totes les clarianes conquerides sense ajut i amb l’esforç propi.

Però no, no aniré amb tu a la fi del món, que brots i flors nous ens esperen a ambdós en la seva arrencada. Mentrestant, els canyissars ventaran al nostre pas mentre entaularem conversa, una conversa antiga però jove.

Quin gran pler!

Entre maig i juny, quan els joves enamorats es diuen els primers xiuxiueigs a prop d’una llar que encara conserva la cendra del darrer hivern o a l’ampit d’un finestral que amoroseix al capvespre les primeres glopades de calor, sobresurt l’herba foradada (Hypericum perforatum).

Pels volts del solstici d'estiu, mentre uns enceten el tebi plaer d’estimar-se amagats dels espietes, aquesta planta apareix dreta, alta d’uns 60-100 cm i esponerosa als marges de camins i carreteres amb unes flors d’un groc ben viu.

QUIN TEBI PLER

Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

(Joan Salvat-Papasseit, d’El poema de la rosa als llavis)

Aquesta ha estat fotografiada a prop de la riba del Ter, a l’antic gual entre Sant Jordi Desvalls i Flaçà que s’utilitzava abans de la nova passera de Sobirànigues.

Alguns dels noms amb els quals és coneguda: hipèric, pericó, herba de Sant Joan, pericó foradat, tresflorina, herba de cop, etc, ens il·lustren sobre la seva morfologia o les seves propietats medicinals. En efecte, pel que fa a la primera, cal destacar les fulletes plenes de glàndules translúcides que, a la manera de forats, són visibles a ull nu; entre les segones, recordem com dels seus brots florits assecats es pot fer una infusió per als nervis i la depressió o un oli essencial per a les ferides i els cops.

Anomenada també espantadimonis, hom deia que espantava tot el dolent, curava la malenconia i atreia l’amor, tot de raons suficients per collir-la amb molta cura la nit de Sant Joan a les zero hores i penjar-ne brotets en portes i finestres de les cases. Quin gran pler, l'estimar!

"Però de cop i volta, en el moment més impensat, reapareix la merla, de vegades amb un pas ràpid i nerviós i sempre com si fugís" (Josep Pla)

Les merles acostumen a volar ras i curt. Cucs de terra, altres invertebrats i els heurons marquen el rumb del seu vol ràpid i dreturer. Ho fan en parella, però no pas els dos ocells alhora. El merlot s’avança sempre. De manera que quan apareix pocs metres per davant del cotxe, en un costat o altre de camí o carretera, un pot comptar que ben aviat ho farà també la merla.

“Ostres, has vist quina merla?” és una expressió tan ràpida com fugissera la seva presència: un instant privilegiat només per a tu, per als teus ulls, abans de desaparèixer com si l’apressés l’hora del sol o l’hora de la lluna. I això que un bec de color groc ataronjat trenca la fatalitat del seu plomatge negre. Quin és el seu encant? Quin el seu secret?

Com si fos un somni recurrent de fa molt de temps, les merles l’acompanyen sovint i de fa anys per camins on es podria perdre. Pujant fins a Sant Medir o baixant de Santa Afra, en hores de sol encara o de sol ja esmorteït, el sobten jovials i cantarelles bequejant el terra amb la cua aixecada i desplegada, i amb les ales caigudes. Però també pels carrerons de la ciutat, les carreteres de l’Empordà o per les ribes del Ter i del Fluvià ha notat, en més d’una ocasió, la presència de les merles al seu pas.

Malgrat l’agitació i l’espantadissa amb què les merles es mouen davant d’uns primers ulls, “ostres, has vist quina merla!” és ara un trosset de temps que uns segons ulls, amb un somriure generós i amable, despengen del somni per expressar aquella confiança i aquella familiaritat que la tronada obligà a encegar i emmudir.

Només la complicitat dels cants de la merla que no paraven de ressonar cada dia de primavera, amb una piuladissa més intensa, és cert, a la sortida i a la posta del sol, aconseguí de desencallar i dissimular els xiuxiueigs esperançadors de la vesprada.