divendres, 24 de juny de 2011

Només una primavera amb neu podia fer fèrtils aquells ermots plens de runam


Una teranyina gegantina caçava insectes entre les branques d’un arbre monumental. Desconfiats, poc podíem pensar sobre les preguntes i les respostes de l’altre. Per camins diferents, hem cercat durant anys els brins de palla esbullats d’aquell niu de merles afollat per les urpes de l’esparver. Tan gran fou l’escampadissa, que hem hagut d’esperar, silents com llavors, que els vents de la rosa ens els arremolinessin en un lloc comú on les nostres mirades poguessin coincidir per primer cop un altre cop, un altre cop per primer cop.
A niu refet, la merla i el merlot han retornat per piular-nos, en vols ben baixos, que són temps de bonança els que tenim al davant. I la piuladissa torna a ésser còmplice, i a més entenedora. Per això ningú no s’ha de perdre ara entre boires de riu i polsims de camí arenós. Els ulls als ulls permeten de menystenir els destorbs i les dificultats que acompanyen totes les clarianes conquerides sense ajut i amb l’esforç propi.
Però no, no aniré amb tu a la fi del món, que brots i flors nous ens esperen a ambdós en la seva arrencada. Mentrestant, els canyissars ventaran al nostre pas mentre entaularem conversa, una conversa antiga però jove.