dijous, 4 d’agost de 2011

"i entre dos llustres / un déu em somrigué" (Joan Vinyoli)


Varen compartir, solitaris i recòndits, un piló de moments inoblidables de conseqüències funestes, per oblidar. Només una embosta de moments inoblidables, per no oblidar, que compartiren, plegats i recòndits, havien de fer el contrapès.
Embardissats, doncs, els camins que portaven a la serra o al torrent, un lleuger xiuxiueig a la cuina o una piuladissa temorenca en un terrat hagueren de sucumbir enclaustrats, i fins que l’aigua deixés bona saó!

SÓC UN HUMIL CONREU
Joan Vinyoli

Sóc un humil conreu ple de saó,
per fer-s'hi petits arbres.
És bo, potser, car l'ombra de les serres
bressola com la mare el cor cansat.
Però, i el foc, allò més íntim
de l'esperit del foc que m'inflamava?
Un altar hi vaig alçar i entre dos llustres
un déu em somrigué.