L’últim home
Tanmateix, la Ciutat del Sol, impacient, esperava cada dia Ormuz; jo mateix, seguit de Forestan i de Sidèria,
anava per la ruta de Cartagena per apressar la seva arribada amb els meus
desitjos. Ja la gent murmurava d'aquests retards i sigui que Idames volgué apaivagar-lo,
sigui que fou inspirat pel cel, va concebre un projecte que va provocar una
poderosa diversió en els esperits, i que es va afanyar a executar així:
—Amics meus —va dir als americans—, el dia que hagi d’unir Omegar
i Sidèria es conservarà per sempre en la memòria dels homes; no només s’ha de celebrar
amb pompa; comencem per fer-nos el cel propici, aixequem un altar que serveixi de
monument a aquest august himeneu, però és al camp, és a la cara del mateix cel
que cal invocar-lo; fem més, convidem la natura a aquestes noces, i plens de
confiança en els presagis que ens anuncien el renaixement del món, gosem confiar
a la terra noves llavors.
Diu, i tots els instruments del conreu són retirats dels
llocs on el rovell els devorava en silenci. Aplicats a la pedra d’esmolar que
gira i xerrica, recuperen la brillantor de l'acer. Aleshores Idames, al
capdavant d'un poble nombrós, el mena a la plana d'Azas, que gaudia de les
vistes del sol naixent, hi enfonsa ell mateix la rella brillant de l'arada i
traça la primera rega. Al seu exemple, aquells que l’han seguit, sense
distinció d'edat, de sexe i de rang, esdevenen de nou llauradors com els
nostres primers avantpassats. Alguns tallen la terra amb la forquilla de la fanga,
la giren i l’esbocinen; altres, armats amb una forca punxeguda, escampen al seu
si el fèrtil adob, i tots s’honren amb aquestes feines, que foren, hom diu, menyspreades
en els segles corruptes.
Tan bon punt foren acabades, Idames va voler consagrar-les a
Déu per fer-lo propici. Havia observat dins un temple veí un altar on el pintor
més gran d’entre els homes havia representat el moment en què la terra rebia de
Déu el poder d’ésser fecunda. Hom hi veia el Senyor assegut sobre núvols
daurats, manant a tots els éssers de créixer i de multiplicar-se. A aquesta
paraula, un vapor de foc semblava brollar del sol, escampar-se amb la mateixa
profusió que la llum, i pressionar per tots costats el globus terrestre. Per
rebre’l, els boscos estenien llurs branques, la terra obria tots els seus
porus, l'oceà aixecava les seves onades i les retenia suspeses; tota la natura el
respirava amb voluptat com la rosada de la vida. Ja la verdor s’animava, ja els
matisos més bonics de l’alabastre, de la púrpura i de l’atzur dels cels es
dibuixaven en les flors. Ja l'àguila superba i el lleó ferotge havien perdut llur
ombrívola tranquil·litat; semblaven commoguts, i en tots els ulls dels animals
brillaven els focs espurnejants del desig.
Aquest altar, que representava amb colors tan vius el prodigi
que esperàvem, ens va semblar adequat per a la celebració que es preparava.
Aviat va ésser transportat del temple a la plana d'Azas, i vam anar, sota els
ulls d'aquest altar protector, a llançar-hi les llavors més necessàries per
sostenir els dies de l'home. Joves americanes les portaven en cistelles
daurades enriquides amb robins i amb maragdes. De sobte un habitant de la Ciutat
del Sol veu i ens mostra Ormuz i els diputats que s’avançaven a gambades. De
seguida deixem totes les eines de conreu a terra, i correm a trobar-nos amb
Ormuz. El dolç brogit de l'alegria i les nombroses paraules dels cors que s’esbraven,
animaven el nostre passeig; però a mesura que ens acostàvem a Ormuz, aquest
murmuri va disminuir, els nostres passos es van alentir, i quan aquest gran
home va arribar entre nosaltres, es va fer un silenci general. En veure aquest
vell august, la glòria dels dos mons, qui havia recorregut dues vegades l'espai
de la vida, tothom se l'imaginava envoltat dels honors que havia rebut a les
Illes Afortunades, o bé concebent el sublim projecte de conquerir les terres de
l'oceà; estàvem, a pesar nostre, immòbils de respecte i d’admiració.
Tan bon punt que hagué sabut que anàvem a sembrar la plana
d'Azas:
—Parem —va dir—, implorem sobretot la protecció del
cel; deixeu-me demanar a Déu que beneeixi a través de les meves mans aquestes
llavors, la vostra única esperança.
Feu avençar al seu voltant les joves americanes que les
portaven; es prosterna amb la cara a terra, hi roman una estona en silenci;
després puja pels graons de l'altar. Que gran i majestuós ens va semblar en
aquell moment! Com un àngel baixat a la terra, mai, hom deia, cap home no havia
representat el Senyor amb trets més augustos. Quin foc als seus ulls! quina
eloqüència en els seus discursos! quina dignitat al seu front!
—Oh poderós creador de l'univers! —va dir Ormuz, alçant les mans al cel—, recorda’t de la paraula que vas dir al principi de totes les coses, quan vas dir a la terra: “Creixeu i multipliqueu-vos” [30]; ella ha deixat d'obeir-te. Vens de dalt del cel a repetir-li aquesta ordre sobirana, i que ella senti la veu del seu senyor. Si et dignes a complir els nostres desitjos, jurem aquí d’ésser fidels als teus sants manaments, de fer servir els teus beneficis a la teva glòria, i de guardar-ne un record etern. Ens veuràs cada any en aquest mateix camp i en aquest altar, oferir-te les primícies de les nostres collites; gravarem en el marbre i el bronze la història de les nostres desgràcies i de les teves bondats; la publicarem en mil himnes que cantarà tot l'univers, i seràs més honrat, millor servit, per haver regenerat el món que per haver-lo creat.
[30] sense cometes a l’original, referència al Gènesi 1, 27-28, de la Bíblia (versió Bíblia Catalana traducció Interconfessional, a partir d’ara BCI): "Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los: —Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada