L’últim home
Després d'aquesta breu pregària, estén les seves mans sobre les diferents llavors.
—Que el cel —continua—, us restitueixi el vigor que heu perdut. Que pugueu germinar aviat, enlairar-vos en tiges superbes i delectar els nostres ulls amb l'espectacle agradable dels vostres fruits. I tu, terra, a qui l'home confiarà la seva darrera esperança, rep aquest preciós dipòsit. Així com una mare moribunda que posa en les mans de la seva fidel amiga el seu únic fill malalt al bressol, i no pot estar-se d’alarmar-se, sentim com ella les mateixes preocupacions; conserva aquestes llavors de tots els atacs fatals, escalfa-les en el teu ventre matern, i que hi pouin el nodriment i la vida.
Diu, i ell mateix les llança als solcs oberts. La seva confiança religiosa, els seus discursos eloqüents ens havien elevat l'ànima. Ens semblava que la Divinitat no podia refusar aquesta gràcia al fervor d’una tan santa pregària, i vam retornar a la Ciutat del Sol amb l'esperança i l'alegria dels primers llauradors.
Es van dedicar diversos dies a celebrar amb pompa un himeneu del qual la terra esperava la seva felicitat. Durant aquest temps Idames no va abandonar Ormuz; no va deixar d'interrogar-lo sobre les arts, sobre les ciències, sobre els fenòmens més secrets de la natura. Ormuz, feliç de trobar en Idames un savi digne d’ésser l'hereu dels coneixements humans, es va afanyar a instruir-lo. Li va transmetre tots els descobriments que havien fet els homes, i li va llegar els seus projectes i els seus pensaments, com si hagués previst que s'acostava a l'últim final de la seva vida.
Finalment, el dia assenyalat per al meu himeneu, i que jo esperava impacient, va arribar. Va ésser a la plana d'Azas, al mateix altar on les llavors van ser beneïdes per Ormuz, que s'havia de celebrar. Hom va veure brillar en aquesta festa les riqueses que durant tants segles els homes havien acumulat. L'or i els diamants amb què la natura es prodigava en aquests climes, brillaven en tots els vestits. Joves americanes cantaven les tonades més belles que la música havia inventat, himnes la dolça melodia dels quals delectava l'ànima i els sentits. Jo caminava al costat de Sidèria, qui blasmarà, potser, la indiscreció dels meus elogis; però no em puc estar de dir-vos-ho, va eclipsar tanta magnificència amb la seva bellesa. No obstant això, un vestit senzill de lli, més blanc que els lliris del camp, conformava tot el seu adornament, i els seus cabells rossos queien solts sobre les seves espatlles. Malgrat aquesta negligència, cap mirada no es cansava d'admirar-la, i els meus ulls no podien pas deixar-la. Jo era el més feliç dels mortals. Idames compartia la meva embriaguesa. L'alegria, la confiança van esclatar al seu front. Ormuz mateix presentava la imatge de la calma, sigui que havia après d'Eupolis sota quins auspicis jo havia emprès el viatge a Amèrica, sigui que, superior a tots els esdeveniments, la seva gran ànima els esperava pacíficament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada