Tal com era previsible, el debat s’ha polaritzat en dues grans postures: la d’aquells que pensen en una raó allunyada de la influència o el condicionament de l’emotivitat i la d’aquells d’altres que pensen que una racionalitat que no té en compte les aportacions emocionals és una racionalitat coixa i incompleta.
Han estat molts els temes que
s’han encetat arran d’aquests dos termes, antitètics per a alguns,
complementaris per a d’altres: la diferència entre persones i animals, la
robòtica, la intel·ligència emocional, l’emotivitat i el gènere, l’emotivitat i
l’art, l’ús comercial de les emocions, la distinció entre emoció i sentiment, etc,
són alguns dels temes col·laterals que s’han tractat a un ritme gairebé
trepidant. Potser el que més ratlles ha ocupat ha estat la qüestió judicial. En
efecte, aquí el tema de la raó i les emocions s’ha plantejat amb tota la seva
força, perquè, per a alguns, estava en joc la neutralitat, la imparcialitat, la
universalitat o l’objectivitat dels jutges. Com si l’aparell judicial visqués
apartat de la societat i dels seus condicionants de tot tipus, i la sostracció
emocional fos el requisit últim i indispensable per a una justícia més justa!
Potser els textos més esmentats
han estat el d’Ángel Puyol: La intel·ligència emocional de los jueces, i el de Antonio R. Damasio: El error de Descartes, així com diverses
entrevistes a Eduard Punset sobre el seu llibre El viatge al poder de la ment; acompanyats d’un tema important de
llarg recorregut: la tradicional afició humana a atribuir als animals o a les
plantes _o a éssers sobrenaturals_ propietats i qualitats difícilment
detectables més enllà de la frontera humana.
De manera personal, i així ho he
indicat al debat, estic més acostat a una postura antidualista, que pensa, amb M.
Merleau-Ponty, els humans com una totalitat racional diferent dels animals la
qual s’ha conformat i es conforma precisament a partir de les extensions
_materials i espirituals_ de tot el cos, entre les quals l’emotivitat. I que
allò que és o acostuma a ésser, no significa que sigui necessari ni una
obligació. Un poeta del segle XIX recorda la formació i l’educació de la
racionalitat que ens fa menys animals i més persones de la següent manera:
Si saps alimentar la intel·ligència,
no deixis que el teu ànim es corsequi,
car la suprema revelació
de la vida floreix sempre en el cor.
La salutació fresca d’un noi,
i encara més el balbuç d’un infant,
pot projectar més llum dins la teva ànima
que la saviesa de tots els savis.
Només sota besades, jocs, facècies,
sabràs del tot allò que vol dir viure;
oh, cal que aprenguis a pensar amb el cor
i aprenguis a sentir amb la intel·ligència.
(Theodor Fontane, 1819-1898: Adagis)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada