dissabte, 16 de gener de 2016

Sobre emocions i racionalitat



Tal com era previsible, el debat s’ha polaritzat en dues grans postures: la d’aquells que pensen en una raó allunyada de la influència o el condicionament de l’emotivitat i la d’aquells d’altres que pensen que una racionalitat que no té en compte les aportacions emocionals és una racionalitat coixa i incompleta.

Han estat molts els temes que s’han encetat arran d’aquests dos termes, antitètics per a alguns, complementaris per a d’altres: la diferència entre persones i animals, la robòtica, la intel·ligència emocional, l’emotivitat i el gènere, l’emotivitat i l’art, l’ús comercial de les emocions, la distinció entre emoció i sentiment, etc, són alguns dels temes col·laterals que s’han tractat a un ritme gairebé trepidant. Potser el que més ratlles ha ocupat ha estat la qüestió judicial. En efecte, aquí el tema de la raó i les emocions s’ha plantejat amb tota la seva força, perquè, per a alguns, estava en joc la neutralitat, la imparcialitat, la universalitat o l’objectivitat dels jutges. Com si l’aparell judicial visqués apartat de la societat i dels seus condicionants de tot tipus, i la sostracció emocional fos el requisit últim i indispensable per a una justícia més justa!

Potser els textos més esmentats han estat el d’Ángel Puyol: La intel·ligència emocional de los juecesi el de Antonio R. Damasio: El error de Descartesaixí com diverses entrevistes a Eduard Punset sobre el seu llibre El viatge al poder de la ment; acompanyats d’un tema important de llarg recorregut: la tradicional afició humana a atribuir als animals o a les plantes _o a éssers sobrenaturals_ propietats i qualitats difícilment detectables més enllà de la frontera humana.

De manera personal, i així ho he indicat al debat, estic més acostat a una postura antidualista, que pensa, amb M. Merleau-Ponty, els humans com una totalitat racional diferent dels animals la qual s’ha conformat i es conforma precisament a partir de les extensions _materials i espirituals_ de tot el cos, entre les quals l’emotivitat. I que allò que és o acostuma a ésser, no significa que sigui necessari ni una obligació. Un poeta del segle XIX recorda la formació i l’educació de la racionalitat que ens fa menys animals i més persones de la següent manera:

Si saps alimentar la intel·ligència,
no deixis que el teu ànim es corsequi,
car la suprema revelació
de la vida floreix sempre en el cor.

La salutació fresca d’un noi,
i encara més el balbuç d’un infant,
pot projectar més llum dins la teva ànima
que la saviesa de tots els savis.

Només sota besades, jocs, facècies,
sabràs del tot allò que vol dir viure;
oh, cal que aprenguis a pensar amb el cor
i aprenguis a sentir amb la intel·ligència.


(Theodor Fontane, 1819-1898: Adagis)