Boteller
Història de les idees estètiques. Del segle XX al segle XXI: Una taula rodona entre Bertrand Russell i Jacques
Derrida sobre Marcel Duchamp i l'obra d'art, moderada per Josep Cuní
Josep
Cuní: Senyor Derrida, al seu parer, Duchamp deconstrueix?
Jacques
Derrida: Certament que Duchamp apareix com un artista que trenca amb l’art del
seu temps. Hom diria que perverteix, i utilitzo el terme “perversió” no en un
sentit de judici moral, sinó de capgirament, d’inversió d’una concepció de
l’art i els objectes artístics, així com de les idees estètiques intrínseques a
l’art, el qual era autocomplaent, amb ell mateix, però també amb la societat i
les realitats en o de les quals sorgia.
Josep
Cuní: El senyor Derrida no ens ho ha aclarit del tot; senyor Russell,
deconstrueix Duchamp?
Bertrand
Russell: Hom diria que la ruptura de Duchamp és una proposta ètico-moral que es
confronta amb l’immobilisme i el conservadorisme artístic, però també amb els
valors subjacents a l’art burgès...
Jacques
Derrida: Desconec les intencions de Duchamp quan inicia la seva ruptura amb
l’art anterior. Es tracta d’una provocació? d’una casualitat? d’una
planificació? Allò que tenim i que podem analitzar és la seva obra, i aquesta comporta
certa homogeneïtat conceptual, en el seu cas aconceptual, alhora que
experimenta, a partir de l’abandó de la pintura, múltiples vessants artístics i
materials d’una manera a la qual no estàvem acostumats. En Josep em preguntava
si deconstrueix. Tot i que la seva intencionalitat de desmitificar l’art com a
producte comercial el porta a una altra comercialització, és evident que la
seva proposta no és només una altra construcció, com seria una construcció a la
contra.
Bertrand
Russell: En això estaria d’acord. Duchamp no s’escapa del tot del sistema
imperant, precisament perquè crea un art amb una intencionalitat crítica que no
roman al marge d’allò que dessacralitza: substitueix la comercialització de
l’objecte d’art per l’artització de l’objecte comercial, però...
Jacques
Derrida: ...manté la comercialització de la idea que porta! No hi ha dubte que
sembla així. Això no obstant, què aconseguia amb això sinó el rebuig total dels
cànons artístics convencionals? Amb la seva revolta, Duchamp desacredita tots
els conceptes fonamentals de l’art: l’obra, el gust, la destresa, l’ofici, el
valor artístic, etc. “El talent manual, la factura i l’estil eren negats així
del mode més radical”[1].
La concepció clàssica de l’art i de l’estètica queda tocada de mort, cosa que
no succeiria si es limités a embellir el pol contrari que fins aleshores havia
estat menystingut: la comercialització de la idea en lloc de la
comercialització de l’objecte. I per què és així?
Bertrand
Russell: No hi ha dubte que Duchamp és un rupturista. Ell, en la defensa de
l’urinari vetat en l’exposició de 1917, explicava la seva proposta de la
següent manera: “Que el Sr Mutt hagi fet amb les seves mans la Font o
no, no té cap mena d’importància. Ell és qui l’ha escollit. Ha pres un article
comú de la vida de cada dia, l’ha col·locat de manera que el seu significat
útil desaparegués, ha creat un nou pensament per a aquest objecte”[2].
Font
Josep
Cuní: Pels telespectadors, recordem que la Font de 1917 és un urinari
invertit signat com a R. Mutt, força anys després de la seva etapa pictòrica
a cavall del cubisme i del futurisme, representats, per exemple, per Nu
baixant l’escala, de 1912-1916. Continuï, senyor Russell.
Nu baixant una escala Nº 2
Bertrand
Russell: El trencament dels principis d’identitat, de contradicció i del tercer
exclòs[3], és a dir, perquè ens entenguin els
telespectadors, la fi de la univocitat significativa de l’objecte artístic, no
sols trenca les bases de l’objecte d’art, sinó també el paper atorgat al
consumidor d’art, que de consumidor passiu és obligat a participar activament
amb l’objecte artístic per tal d’aconseguir una interpretació que no deixa de
ser una nova construcció. Desapareix, doncs, l’objecte artístic objectiu, i
sobresurt, gairebé exclusivament, la idea subjectiva de la percepció.
Josep
Cuní: Estan d’acord, doncs, que l’art de Duchamp és fonamenta en una obra que
esdevé signe, és a dir, té significació, no ja d’acord a una proposta
d’autor-creador, sinó a partir del consumidor, i no sols a partir de la
contemplació passiva sinó de la intervenció directa i, doncs, creativa?
Jacques
Derrida: Exacte, Duchamp nega la significació estàndard i corrent i no en
proposa cap altra. Crea tot de pàgines en blanc a partir d’un objecte
manufacturat que s’esmuny entre la multiplicitat perceptiva dels consumidors
d’art.
Josep
Cuní: Per resituar els telespectadors, Duchamp és considerat un precursor del
dadaisme amb la descontextualització i recontextualització d’objectes
manufacturats dotant-los d’una nova significació. De manera il·lustrativa, un
objecte corrent és sostret de la seva quotidianitat, del seu ambient corrent, i
col·locat en un d’inutilitat, on no té cap valor funcional: és un ready-made,
això és, una escultura realitzada a partir d’un objecte existent i vulgar, com
per exemple Roda de bicicleta damunt d’un tamboret, del 1913, que es
deixa en mans dels consumidors d’art.
Roda de bicicleta sobre un tamboret
Bertrand
Russell: Sí, certament, Duchamp proporciona objectes els significats dels quals
han de ser creats pels consumidors d’art, per tots els consumidors possibles.
Es tracta d’una proposta d’art basada en les idees que suggereix l’objecte i
que qüestiona la bellesa objectiva en atribuir a la percepció el factor
determinant del valor estètic o no d’un objecte. Amb un títol i amb una signatura sobre un
objecte, Duchamp acabava “amb el mite del creador i, en general, amb una
estètica que molts jutjaven ja del tot caduca”[4].
Jacques
Derrida: I fins i tot tenia present el paper de l’atzar, com en La soltera
despullada pels seus voltors, inclús o El gran vidre, de 1913-1936,
entre d’altres.
La soltera despullada pels seus voltors, inclús o El gran vidre
Josep
Cuní: Per als nostres espectadors, el senyor Derrida fa referència a l’esquerda
que apareix a El gran vidre després d’un trasllat i a la pols que
acumula, elements que Duchamp accepta de bon grat.
Bertrand
Russell: I amb el trencament del logocentrisme: un ready-made és i no
és, pot ser i no ser alhora i no ha de ser o no ser, s’aboca a un nihilisme
expressat amb una ironia que li permet posar al mateix nivell estètica i ètica[5].
És indubtable que inutilitzar i ridiculitzar un objecte que ha estat útil i
funcional és, alhora que una ironia sobre els objectes concrets i reals,
aparentment “seriosos” i “útils”[6],
una proposta ètico-estètica en mans dels consumidors d’art.
Josep
Cuní: Tots els corrents artístics de la segona meitat del segle XX “que
consideren més important l’acte creador que no el resultat de la creació
mateixa”[7]
deriven de Duchamp i el dadaisme, però em penso que la modèstia els honora,
senyor Derrida i senyor Russell. No ho han volgut dir vostès, ja que vostès
només ho han comentat, ho afirmaré jo: Duchamp deconstrueix des del moment que
substitueix un significat unilateral des de la creació subjectiva per una
multiplicitat d’idees a partir de la percepció universal, la qual cosa comporta
la “descomposició, el desmantellament, la subversió dels sistemes”[8],
això és, de l’objecte artístic.
Jacques
Derrida: Quedem que si deixa la recontextualització de l’objecte en mans dels
observadors-creadors, sí. Perquè l’art, com el llenguatge, “no és sinó una
construcció humana, social, i no pas una elaboració privada o natural”[9].
Bertrand
Russell: Quedem que si deixa l’atorgació de nova significació en mans d’aquests
contempladors actius i participants creatius, sí, perquè el signe s’ha
convertit en un significant immaterial, una idealitat, que només es realitza en
una cadena significativa oberta i sense fi[10].
Josep
Cuní: És a dir, les idees s’independitzen de l’objecte que suposadament les
hauria de contenir per retornar al seu origen real, als cataus del pensament
dels humans. Senyor Derrida, senyor Russell, possiblement no podia ser d’altra
manera, gràcies a tots dos.
Bibliografia
i webgrafia
Campàs
Montaner, Joan: Fonaments d’estètica i teories de l’art; Edita
Universitat Oberta de Catalunya.
Costa-Pau,
Manuel (Dir): ULISSES 5. El món
contemporani; Edicions Ulisses, 1982.
Medina,
Pedro: Història de l’Art; Edicions Columna, 1999.
Muñoz,
Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofia; Editorial Espasa Calpe,
2003.
Navarro,
Francesc (Dir): Historia del Arte, 17. Las Vanguardias. Expresionismo y
Abstracción; Editorial Salvat, 2006.
Navarro,
Francesc (Dir): Historia del Arte, 20. Glosario. Índice general de la obra;
Editorial Salvat, 2006.
Terricabres,
Josep M.: El pensament filosòfic i científic II. El segle XX; Edicions
de la UOC, 2001.
Valverde
Pacheco, José María: L’estètica contemporània; Edita Universitat Oberta
de Catalunya.
Lechte,
John: Jacques Derrida; http://www.antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=273;
1994.
Quevedo,
Amalia: Derrida; Derrida en Castellano; http://www.jacquesderrida.com.ar/comentarios/quevedo_2.htm;
2001.
Vidarte,
Paco: Deconstrucción: Derrida; Derrida en Castellano; http://www.jacquesderrida.com.ar/comentarios/derrida_paco-vidarte.htm;
2005.
Web Ciudad
de la pintura-La mayor pinacoteca virtual; http://pintura.aut.org/;
1999-2010.
Desembre de 2010
[1]
Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 28.
[2]
Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 39.
[3] Lechte, John: Jacques Derrida.
[4]
Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 28.
[5] Valverde Pacheco, José María: L’estètica
contemporània, p 40.
[6] Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 5. El món contemporani, p 280.
[7]
Medina, Pedro: Història de l’Art, p
591.
[8]
Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa
Filosofia, p 148.
[9] Terricabres, Josep M.: El pensament
filosòfic i científic II, p 131.
[10] Terricabres, Josep M.: El pensament
filosòfic i científic II, pp 129-130.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada