dilluns, 11 de gener de 2016

Sobre l'obra d'art


Boteller


Història de les idees estètiques. Del segle XX al segle XXI: Una taula rodona entre Bertrand Russell i Jacques Derrida sobre Marcel Duchamp i l'obra d'art, moderada per Josep Cuní

Josep Cuní: Senyor Derrida, al seu parer, Duchamp deconstrueix?

Jacques Derrida: Certament que Duchamp apareix com un artista que trenca amb l’art del seu temps. Hom diria que perverteix, i utilitzo el terme “perversió” no en un sentit de judici moral, sinó de capgirament, d’inversió d’una concepció de l’art i els objectes artístics, així com de les idees estètiques intrínseques a l’art, el qual era autocomplaent, amb ell mateix, però també amb la societat i les realitats en o de les quals sorgia.

Josep Cuní: El senyor Derrida no ens ho ha aclarit del tot; senyor Russell, deconstrueix Duchamp?

Bertrand Russell: Hom diria que la ruptura de Duchamp és una proposta ètico-moral que es confronta amb l’immobilisme i el conservadorisme artístic, però també amb els valors subjacents a l’art burgès...

Jacques Derrida: Desconec les intencions de Duchamp quan inicia la seva ruptura amb l’art anterior. Es tracta d’una provocació? d’una casualitat? d’una planificació? Allò que tenim i que podem analitzar és la seva obra, i aquesta comporta certa homogeneïtat conceptual, en el seu cas aconceptual, alhora que experimenta, a partir de l’abandó de la pintura, múltiples vessants artístics i materials d’una manera a la qual no estàvem acostumats. En Josep em preguntava si deconstrueix. Tot i que la seva intencionalitat de desmitificar l’art com a producte comercial el porta a una altra comercialització, és evident que la seva proposta no és només una altra construcció, com seria una construcció a la contra.

Bertrand Russell: En això estaria d’acord. Duchamp no s’escapa del tot del sistema imperant, precisament perquè crea un art amb una intencionalitat crítica que no roman al marge d’allò que dessacralitza: substitueix la comercialització de l’objecte d’art per l’artització de l’objecte comercial, però...

Jacques Derrida: ...manté la comercialització de la idea que porta! No hi ha dubte que sembla així. Això no obstant, què aconseguia amb això sinó el rebuig total dels cànons artístics convencionals? Amb la seva revolta, Duchamp desacredita tots els conceptes fonamentals de l’art: l’obra, el gust, la destresa, l’ofici, el valor artístic, etc. “El talent manual, la factura i l’estil eren negats així del mode més radical”[1]. La concepció clàssica de l’art i de l’estètica queda tocada de mort, cosa que no succeiria si es limités a embellir el pol contrari que fins aleshores havia estat menystingut: la comercialització de la idea en lloc de la comercialització de l’objecte. I per què és així?

Bertrand Russell: No hi ha dubte que Duchamp és un rupturista. Ell, en la defensa de l’urinari vetat en l’exposició de 1917, explicava la seva proposta de la següent manera: “Que el Sr Mutt hagi fet amb les seves mans la Font o no, no té cap mena d’importància. Ell és qui l’ha escollit. Ha pres un article comú de la vida de cada dia, l’ha col·locat de manera que el seu significat útil desaparegués, ha creat un nou pensament per a aquest objecte”[2]. 



Font

Josep Cuní: Pels telespectadors, recordem que la Font de 1917 és un urinari invertit signat com a R. Mutt, força anys després de la seva etapa pictòrica a cavall del cubisme i del futurisme, representats, per exemple, per Nu baixant l’escala, de 1912-1916. Continuï, senyor Russell.



Nu baixant una escala Nº 2

Bertrand Russell: El trencament dels principis d’identitat, de contradicció i del tercer exclòs[3],  és a dir, perquè ens entenguin els telespectadors, la fi de la univocitat significativa de l’objecte artístic, no sols trenca les bases de l’objecte d’art, sinó també el paper atorgat al consumidor d’art, que de consumidor passiu és obligat a participar activament amb l’objecte artístic per tal d’aconseguir una interpretació que no deixa de ser una nova construcció. Desapareix, doncs, l’objecte artístic objectiu, i sobresurt, gairebé exclusivament, la idea subjectiva de la percepció.

Josep Cuní: Estan d’acord, doncs, que l’art de Duchamp és fonamenta en una obra que esdevé signe, és a dir, té significació, no ja d’acord a una proposta d’autor-creador, sinó a partir del consumidor, i no sols a partir de la contemplació passiva sinó de la intervenció directa i, doncs, creativa?

Jacques Derrida: Exacte, Duchamp nega la significació estàndard i corrent i no en proposa cap altra. Crea tot de pàgines en blanc a partir d’un objecte manufacturat que s’esmuny entre la multiplicitat perceptiva dels consumidors d’art.

Josep Cuní: Per resituar els telespectadors, Duchamp és considerat un precursor del dadaisme amb la descontextualització i recontextualització d’objectes manufacturats dotant-los d’una nova significació. De manera il·lustrativa, un objecte corrent és sostret de la seva quotidianitat, del seu ambient corrent, i col·locat en un d’inutilitat, on no té cap valor funcional: és un ready-made, això és, una escultura realitzada a partir d’un objecte existent i vulgar, com per exemple Roda de bicicleta damunt d’un tamboret, del 1913, que es deixa en mans dels consumidors d’art.


Roda de bicicleta sobre un tamboret

Bertrand Russell: Sí, certament, Duchamp proporciona objectes els significats dels quals han de ser creats pels consumidors d’art, per tots els consumidors possibles. Es tracta d’una proposta d’art basada en les idees que suggereix l’objecte i que qüestiona la bellesa objectiva en atribuir a la percepció el factor determinant del valor estètic o no d’un objecte.  Amb un títol i amb una signatura sobre un objecte, Duchamp acabava “amb el mite del creador i, en general, amb una estètica que molts jutjaven ja del tot caduca”[4].

Jacques Derrida: I fins i tot tenia present el paper de l’atzar, com en La soltera despullada pels seus voltors, inclús o El gran vidre, de 1913-1936, entre d’altres.


La soltera despullada pels seus voltors, inclús o El gran vidre

Josep Cuní: Per als nostres espectadors, el senyor Derrida fa referència a l’esquerda que apareix a El gran vidre després d’un trasllat i a la pols que acumula, elements que Duchamp accepta de bon grat.

Bertrand Russell: I amb el trencament del logocentrisme: un ready-made és i no és, pot ser i no ser alhora i no ha de ser o no ser, s’aboca a un nihilisme expressat amb una ironia que li permet posar al mateix nivell estètica i ètica[5]. És indubtable que inutilitzar i ridiculitzar un objecte que ha estat útil i funcional és, alhora que una ironia sobre els objectes concrets i reals, aparentment “seriosos” i “útils”[6], una proposta ètico-estètica en mans dels consumidors d’art.

Josep Cuní: Tots els corrents artístics de la segona meitat del segle XX “que consideren més important l’acte creador que no el resultat de la creació mateixa”[7] deriven de Duchamp i el dadaisme, però em penso que la modèstia els honora, senyor Derrida i senyor Russell. No ho han volgut dir vostès, ja que vostès només ho han comentat, ho afirmaré jo: Duchamp deconstrueix des del moment que substitueix un significat unilateral des de la creació subjectiva per una multiplicitat d’idees a partir de la percepció universal, la qual cosa comporta la “descomposició, el desmantellament, la subversió dels sistemes”[8], això és, de l’objecte artístic.

Jacques Derrida: Quedem que si deixa la recontextualització de l’objecte en mans dels observadors-creadors, sí. Perquè l’art, com el llenguatge, “no és sinó una construcció humana, social, i no pas una elaboració privada o natural”[9].

Bertrand Russell: Quedem que si deixa l’atorgació de nova significació en mans d’aquests contempladors actius i participants creatius, sí, perquè el signe s’ha convertit en un significant immaterial, una idealitat, que només es realitza en una cadena significativa oberta i sense fi[10].

Josep Cuní: És a dir, les idees s’independitzen de l’objecte que suposadament les hauria de contenir per retornar al seu origen real, als cataus del pensament dels humans. Senyor Derrida, senyor Russell, possiblement no podia ser d’altra manera, gràcies a tots dos.



Bibliografia i webgrafia

Campàs Montaner, Joan: Fonaments d’estètica i teories de l’art; Edita Universitat Oberta de Catalunya.
Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 5. El món contemporani; Edicions Ulisses, 1982.
Medina, Pedro: Història de l’Art; Edicions Columna, 1999.
Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofia; Editorial Espasa Calpe, 2003.
Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17. Las Vanguardias. Expresionismo y Abstracción; Editorial Salvat, 2006.
Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 20. Glosario. Índice general de la obra; Editorial Salvat, 2006.
Terricabres, Josep M.: El pensament filosòfic i científic II. El segle XX; Edicions de la UOC, 2001.
Valverde Pacheco, José María: L’estètica contemporània; Edita Universitat Oberta de Catalunya.
Quevedo, Amalia: Derrida; Derrida en Castellano; http://www.jacquesderrida.com.ar/comentarios/quevedo_2.htm; 2001.
Vidarte, Paco: Deconstrucción: Derrida;  Derrida en Castellano; http://www.jacquesderrida.com.ar/comentarios/derrida_paco-vidarte.htm;  2005.
Web Ciudad de la pintura-La mayor pinacoteca virtual; http://pintura.aut.org/; 1999-2010.



Desembre de 2010





[1] Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 28.
[2] Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 39.
[3] Lechte, John: Jacques Derrida.
[4] Navarro, Francesc (Dir): Historia del Arte, 17, p 28.
[5] Valverde Pacheco, José María: L’estètica contemporània, p 40.
[6] Costa-Pau, Manuel (Dir): ULISSES 5. El món contemporani, p 280.
[7] Medina, Pedro: Història de l’Art, p 591.
[8] Muñoz, Jacobo (Dir): Diccionario Espasa Filosofia, p 148.
[9] Terricabres, Josep M.: El pensament filosòfic i científic II, p 131.
[10] Terricabres, Josep M.: El pensament filosòfic i científic II, pp 129-130.