Escena de cacera de la Cova dels Cavalls (Barranc de la Valltorta)
“L'home fabricà una segona eina semblant a la primera i, en fer-ho, produí una nova eina, igualment útil i valuosa. La
"imitació" dóna, doncs, a l'home un poder sobre els objectes. La
pedra inútil adquireix valor perquè pot ésser convertida en eina i posada al servei de l'home. Hi ha quelcom de màgic en aquest procés
d'"imitació". Permet de dominar la natura.” (Ernst Fischer)
Sota l'aparença de mera tècnica artística, el mimetisme
ha estat sempre un intent passiu d'aprehensió i repetició de la realitat. Si
voleu, una tècnica més pròpia dels estadis infantils de la persona o de la
humanitat, que no pas dels moments de l'evolució, individual o de la
civilització, considerats superiors. Comsevulla, la còpia de la realitat deu
haver estat, conscientment o inconscient, el primer element racional sobre la
intervenció, activa o passiva, de les persones en la realitat, és a dir, sobre
la consideració de la persona com a subjecte -creador o imitador-, i no com a
mer objecte contemplatiu o decoratiu al costat d'altres de categoria semblant.
N'hi ha prou de recordar els pintors de parets i sostres de les coves del
paleolític superior per mostrar el caràcter finalista i utilitari, i no només
decoratiu, de l'art rupestre, mitjançant el qual les bandes humanes de
depredadors -els caçadors i recol·lectors de l'època de salvatgisme de L. H.
Morgan- confiaven de reeixir en la cacera de les feres o en la recollida de la
mel i els fruits silvestres amb la translació, als llocs més recòndits dels
seus habitacles i a manera de fotocòpia, de les escenes en les quals estaven
acostumats a viure o a sobreviure. I és que el mimetisme ha funcionat, com ens
recordaria la psicologia, com a projecció, és a dir, com a mecanisme de defensa
per al qual atribuïm a altres persones les pròpies virtuts o defectes, i,
encara més, les nostres carències i mancances. En resum, tant el mimetisme com
la projecció mostren, a través del seus pretesos caràcters màgics, les nostres
necessitats i els nostres desitjos més profunds.
També a escala social, trobem ocasions en què grups
humans s'han emmirallat en les realitats d'altres grups humans que considerem
que van uns passos més enllà. Així, avui, encara són vius els records del
"Fer com a Amèrica!" dels nostres avantpassats, amatents a la recerca
i l'obtenció de la felicitat que proposaven la Declaració de Drets de Virgínia
i la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica del 1776, o del
"Fer com a França!", dels nostres afrancesats dels anys 1808-1814 (el
físic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari reial per Catalunya, Tomàs de
Puig, corregidor de Girona i president de la cort d’apel·lació del Principat,
Pujol i March, catalanitzador del Diario de Barcelona, i d’altres), delerosos
dels drets que la Revolució francesa de 1789 consagraria en les seves
constitucions -franceses i europees- posteriors, o del "Fer com a
Rússia!", de les esquerres de qualsevol ideologia atretes per la Revolució
dels Soviets de 1917. Fins i tot la CNT anarquista envià delegacions a la nova
Rússia soviètica: Àngel Pestaña, l'any 1920; Andreu Nin, Hilari Arlandis i
Joaquim Maurín, entre d'altres, el 1921.
Avui toca "Fer com a Grècia!", se'ns proposa
des del simplisme, oblidant que els mimetismes no pressuposen, en el copiador
-ni en el subjecte ni en el seu entorn immediat- unes condicions semblants
a les dels creadors i els seus entorns originals. Encara avui els llibres
d'història ens recorden que el fer com a Rússia de les esquerres catalanes dels
anys de la Guerra i la Revolució (1936-1939) només començà a ser possible quan
el Govern de Catalunya trencà les costures de la Constitució republicana
española de 1931 i legislà en matèries econòmiques per a les quals tenia
competències limitades, si és que en tenia alguna. Així, la llei de Contractes
de Conreu (1933, 1936) o el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer
d’Indústries i Comerços (1936) no foren mera legislació econòmica, sinó que
foren també assumpció revolucionària del poder polític necessari per a una nova
política econòmica: la Nova economia (1936-1939) que convertiria Catalunya en
la segona república socialista del món, en la primera amb un socialisme mixt,
això és, planificador per part del Govern de Catalunya i autogestionari per
part dels sindicats.
Tsypras ha guanyat, Syriza ha guanyat: ambdós s'han
convertit en garantia d'un canvi de polítiques econòmiques i socials per al
poble grec, per dues raons: per la legitimitat que els ha donat el vot
majoritari dels grecs i per la independència de l'eina amb la qual les podrà
afrontar, és a dir, un estat propi capaç de plantar cara a d'altres estats o a
organismes supraestatals.
Fer com a Grècia, el 27S? I tant, sempre i quan
abandonem la imitació, la mimesi o la reproducció simples, i ens aboquem a la
recreació i a la interpretació amb la construcció de les pròpies eines i
condicions de possibilitat de noves polítiques: és a dir, assolim la
independència per crear l'estat que pugui defensar les polítiques necessàries
per a una societat més justa per al nostre poble, i farem així com a Grècia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada