dissabte, 8 de setembre de 2012

“Quan la paraula et toca, se sembra i treu branques” (Damià Pons)





Potser sigui precisament perquè som, a diferència dels altres animals, els creadors dels nostres propis mites, que acabem convertint-nos en llurs presoners: tant és així, que la pluralitat de déus a Grècia i Roma, el Déu únic i vertader a l’Edat mitjana europea, l’Home durant l’Humanisme, la Raó de la Il·lustració al segle XVIII, el Progrés al XIX i, del XX endavant, la Tecnologia, no sols palesen una aparent evolució positiva cap al pagà i al profà, sinó que representen també un perillós abandó i menysteniment de la paraula, el llenguatge, el logos, allò que ens fa diferents, precisament, dels altres animals.


 
INÈDIT

Joan Fullana Company

Tanmateix, Maria,
tot això sembla més aviat amarg,
groc de cementiri,
groguenc, grogós, groc, putes!,
de mort, de rància mort que s’escola,
de mort putrefacta, Maria.
Sembla, com t’ho diria,
sembla que no hi hagi,
en aquesta ciutat, groga, groguenca,
una puta ànima viva,
una paraula viva, verda,
una paraula blava, jo què sé,
una paraula negra i viva,
no una paraula rància, groga, grogosa,
morta, no!, una paraula, Maria,
calenta, com t’ho diria.
Una paraula que digui,
en aquella andana rància,
amarga, “hola bon dia”
en aquella andana groga,
de cementiri.