dimecres, 29 d’agost de 2012

“He dit al meu cor, al meu pobre cor: / -Odia, colpeix, embriaga't, besa, / batega més fort, gran covard, o mor / ja per sempre més d'enuig i tristesa!” (Màrius Torres)


 
Escena de pintura rupestre de l'art llevantí pintada a la cova de lAranya (a Bicorp, València), a lentorn del V mil·lenni a.n.e.: una figura humana enfilada en unes cordes i amb un cistell a la mà intenta agafar mel del rusc de dalt d'un cingle

“Qui sembra, recull”, diu una dita. I és cert, d’ençà de la revolució neolítica i la domesticació d’animals i plantes, els humans hem après a establir una relació de causa-efecte entre el treball i la satisfacció de les necessitats bàsiques.
En moments, però, en què aquesta relació apareix més que trencada, perquè no hi ha treball per a tothom, perquè amb el treball precari i els sous rebaixats es fa cada cop més difícil d’afrontar les necessitats d’acord amb el paràmetres d’una altra revolució, la burgesa, que posa en primer terme la protecció de la propietat, per davant fins i tot del dret a la vida, és bo de recordar que abans que cultura som natura, i que aquesta no admet tanques, fronteres ni ratlles que condemnin ningú a romandre sense els seus mínims vitals, en alimentació, vestit, habitatge, educació, salut i protecció, assegurats.
Perquè una altra dita ens recorda que “Qui sembra la misèria, recull la ràbia”. I així ha estat sempre i així serà!