dimarts, 5 de juny de 2012

La flaire de la pedra molla



Encara ploren les pedres
d’aquella escala esvelta
en el replà de la qual
es perderen tants de trepigs?
Encara ploren les pedres
d’aquells llargs passadissos
en el terra dels quals
s’embolicaren tantes petjades?
Encara ploren les pedres
d’aquella cisterna ara seca
l’aigua de la qual
havia d’emmirallar tants de bells esguards?
Encara ploren les pedres
d’aquell sostre sobrealçat
la volta del qual
havia d’endolcir tantes paraules?
Encara ploren les pedres
d’aquella eixida esventada
a l’ampit de la qual
el vent havia de bressar tants de xiuxiueigs?
Encara ploren les pedres
d’aquells caminois de bosc
en l’empedrat dels quals
havien de ressonar tants de passos?
Encara ploren les pedres,
totes les pedres?

Carreus i llambordes,
dovelles i rebles,
lloses i rierencs,
i fins i tot la roca viua d'estimbarro
o les parets de pedra seca
llagrimegen encara,
en recordança de tempestes
mai imaginades,
si no fos pel fang,
si no fos pel llot,
que roman entre totes les escletxes
d’aquell avui tan àrid lloc.

Sí, encara ploren les pedres,
totes les pedres,
mentre peülles ferrades
de cavalls desbocats
fan cloc-cloc per camins mai passejats.