dijous, 14 de juny de 2012

La cara recòndita de la lluna


No hi fa res el temps, aquest llarg temps que se’ns ha escolat entre la piuladissa de les merles a l’ampit del casalot fortificat  i llur picoteig en la terra humida del sotabosc de pins i alzines de la serra.

Encara avui, en aquells moments de mòrbida solitud en què la pensa es desaferra de la ment, esguardem la lluna i se’ns esqueixa la carn, si retenim les escopinades que, sense ser seves, hom volgué que li atribuíssim.

Perquè sí, abastàvem la lluna! Encara que fos per rutes i cordades per força diferents, perquè vam descobrir molt aviat, massa aviat, que aquella lluna que volíem, era moguda en direcció contrària a la nostra un pic cada dia.

Per això el temps no hi fa res, ni hi ha fet mai res, i no ens hem cansat mai de desesperar, d’esperar. Sabíem que la cara recòndita de la lluna no ens seria mai negada, i que els nostres dits, un dia, retrobats, jugarien en la sorra de les clapes tòrrides que hi havia entre els pins revoluts al caire de la tramuntana.