diumenge, 27 de maig de 2012

Suposaves, potser / que havia d'odiar la vida, / fugir al desert / perquè no tots / els somnis en flor maduraven? (Goethe)


També els humans, com els animals, fugim de les terres ermes i cremades, i per no tornar-hi. Només el temps ens farà veure, però, que, fora de la ferum de la geneta, no hi hem deixat res, sinó que ens ho hem endut tot.

PROMETEU
Goethe

Zeus, cobreix el teu cel
amb vapor de núvols
i exerceix, com l'infant
que escapça cards,
el teu poder en roures i cimals;
caldrà, però, que em deixis
la meva terra
i la meva cabanya, que tu no has bastit,
i el meu fogar,
la lluor del qual
m'enveges.

No conec res de més pobre
sota el sol que vosaltres, oh déus!
Nodriu mesquinament
d'ofrenes
i d'alè de pregàries
la vostra majestat
i viuríeu en la misèria, si criatures
i captaires no fossin
necis plens d'esperança.

Quan jo era infant,
no sabia on adreçar-me,
girava els ulls extraviats
al sol, com si allà dalt hi hagués
una orella que escoltés el meu plany,
un cor com el meu
que es compadís de l'oprimit.

¿Qui em va ajudar
contra l'arrogància dels Titans?
¿Qui em va salvar de la mort,
de l'esclavitud?
¿No ho has acomplert tot tu mateix,
cor ple d'ardor sagrat?
¿I t'has encès, jove i bo,
enganyat, agraint la salvació,
per al qui allà dalt és adormit?

Jo honorar-te? Per què?
¿Has mitigat mai els dolors
de l'angoixat?
¿Has calmat mai el plor
del temorós?
¿No han fet de mi un home
el temps omnipotent
i l'etern destí,
senyors meus i teus?

¿Suposaves, potser
que havia d'odiar la vida,
fugir al desert,
perquè no tots
els somnis en flor maduraven?

Aquí em tens, modelo éssers humans
a la meva imatge,
una estirp que sigui igual a mi,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i alegrar-se,
i no fer cas de tu,
com jo!

1 comentari:

Pais secret ha dit...

Més que deixar penyora crec que m´enduc el poema per llegir-lo i rellegir-lo, i quedarme´l com això, com a penyora.
M´ha agaradat l´actitud desafiant i rebel de Prometeu, tant de bo se´ns encomanés una mica.