dijous, 3 de maig de 2012

“El treball del pobre és la mina del ric” (John Bellers)



“On la propietat és protegida suficientment seria més fàcil de viure sense diners que sense pobres, perquè: qui faria la feina?... Així com s’ha de preservar els treballadors que morin de fam, així també s’hauria d’evitar que rebessin res digne de ser estalviat. Si de tant en tant algú de la classe més baixa, gràcies a un esforç no gens habitual i estrenyent-se el cinturó, s’eleva per damunt de l’estat en què havia crescut, ningú no li ho ha d’impedir; al contrari, el pla més assenyat per a cada persona particular, per a cada família privada en la societat, és indiscutiblement de ser frugal; però l’interès de les nacions riques és que la major part dels pobres no estiguin mai inactius i que gastin allò que perceben... Aquells que es guanyen la vida amb el treball quotidià no tenen res que els estimuli a ser servicials tret de llurs necessitats. Per això és prudent d’alleujar-les, però seria una follia guarir-les. L’única cosa que pot fer actiu l’home que treballa és un salari moderat. Un de massa modest el converteix, segons el seu temperament, en un indecís o un desesperat, un de massa alt en un insolent o un gandul... De tot el que hem exposat se segueix que en una nació lliure on no es permet l’esclavitud, la riquesa més segura consisteix en un gran nombre de pobres diligents. A més de ser la font de proveïment inesgotable per a la flota i l’exèrcit, sense pobres no hi hauria cap plaer i no seria valoritzable cap producte de cap país. Per a fer feliç la societat (que, naturalment, es compon de no-treballadors) i acontentar el poble àdhuc en situacions miserables cal que la gran majoria resti tan ignorant com pobra. El coneixement eixampla i multiplica els nostres desigs, i com menys desitgi un home més fàcilment es poden satisfer les seves necessitats.” (Bernard de Mandeville, La faula de les abelles)